TURISTA DE COA D’ULL

Quan cantàvem a la llibertat

En ple franquisme Maria del Mar Bonet i Guillem d’Efak foren els principals representants mallorquins de la reivindicativa Nova Cançó

Els cantautors sempre s’han erigit en la veu del poble oprimit. El gener de 1959 l’advocat Lluís Serrahima va publicar a la revista Germinabit el manifest fundacional del que es coneixeria com la Nova Cançó, una plataforma de reivindicació cultural i política en temps del franquisme. A l’article Ens calen cançons d’ara, Serrahima reclamava cançons en català seguint l’exemple de França: “És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d’oració col·lectiva [...]. Us imagineu si, com a França, tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els ‘chansoniers’ que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres?”.

L’octubre del mateix 1959, sense haver llegit aquest article, Raimon componia la mítica Al vent mentre anava en moto, de paquet, de la seva Xàtiva natal a València. Havia creat la primera cançó protesta en català. Amb tot, el terme Nova Cançó s’emprà per primera vegada el 19 de desembre de 1961 per anunciar un recital que tingué lloc al Centre d’Influència Catòlica Femenina (CICF) de Barcelona. Els seus artífexs foren Josep Maria Espinàs, Miquel Porter i Remei Margarit. Amb l’adjectiu “nova” es volien desmarcar de les cançons tradicionals. El musicòleg Bartomeu Mestre, Balutxo, puntualitza, tanmateix, que no totes les peces de la Nova Cançó eren reivindicatives: “També n’hi hagué de romàntiques. I inicialment La Trinca, que va néixer el 1969, era un grup humorístic”.

El 1962 tots els cantants de la Nova Cançó s’organitzaren al voltant d’Els Setze Jutges. S’anomenaren irònicament així per l’embarbussament català del tot genuí que diu: “Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat”. Tenien una manera molt amateur d’actuar: s’asseien damunt l’escenari un devora l’altre; un s’aixecava, agafava el micro, cantava dues cançons i es tornava a asseure per donar pas al següent company. Vázquez Montalbán definiria aquell moviment “com un esforç típicament populista d’un grup de burgesos plenament culturitzats, alguns universitaris”. De seguida, la Nova Cançó es convertí en un autèntic fenomen de masses amb discos com Espinàs canta Brassens. El 1966 seria l’any de la seva projecció internacional amb l’exitosa actuació de Raimon al teatre Olympia de París.

‘Què volen aquesta gent?’

Als anys seixanta, a la resta de l’estat espanyol també hi hagué la cançó d’autor o cançó protesta. La Nova Cançó Gallega tenia Andrés do Barro i el Romancero Castellano, Joaquín Díaz. “Anaven, però, a remolc de la catalana i era una música que no va ser tan reivindicativa”, recorda Mestre.

Tots els integrants d’Els Setze Jutges havien de passar un prova d’ingrés. No tots la superaren. “Fou el cas -diu el musicòleg- del poeta Miquel Martí Pol i del felanitxer Nadal Batle, que després seria rector de la UIB”. Al costat de Francesc Pi de la Serra, Guillermina Motta, Lluís Llach i Joan Manuel Serrat hi hagué dos mallorquins, els germans Joan Ramon i Maria del Mar Bonet. El febrer de 1964 ja havien tocat junts al Círculo Mallorquín de Palma en una conferència sobre la cançó francesa que havia fet el seu pare, el periodista Joan Bonet. Després, el 26 de juny d’aquell mateix any, també participaren al I Festival de la Nova Cançó celebrat a l’hotel Jaume I de ciutat.

El 1965, Joan Ramon fou el primer dels dos a incorporar-se als Setze Jutges. Al cap de tres anys, però, deixaria la música per dedicar-se a la fotografia. El 1967 va ser el torn de la seva germana, que debutà amb Cançons de Menorca, tot un homenatge al folklore musical de l’illa germana. El 1968, Maria del Mar Bonet editaria Què volen aquesta gent?, una de les peces més determinants de la seva carrera. La cançó, escrita per Lluís Serrahima, feia referència a una notícia de premsa sobre la mort d’Enrique Ruano, un universitari de Madrid, militant antifranquista del Frente de Liberación Popular.

Ruano, de 20 anys, va ser detingut el 17 de gener de 1969 per haver repartit propaganda contra Franco. Després de tres dies de tortures, la policia el va dur a ca seva, a un setè pis, per forçar un escorcoll. La família va escoltar un tret de pistola a la cambra i, just després, el cos de l’estudiant es precipità per la finestra. Segons Mestres, allò va ser “un crim d’Estat” que va quedar impune.

Atès el seu contingut crític amb el règim, Què volen aquesta gent? fou tot d’una prohibida. Amb tot, Bonet la pogué cantar en alguna altra ocasió perquè la presentava sota altres títols: De matinada, A trenc d’alba... Igual de perseguida va ser L’estaca, de Lluís Llach, composta també aquell mateix 1968. La seva lletra, tot un clam per a qualsevol mena de llibertat, es convertiria en l’himne del sindicat polonès Solidarnosc i de l’equip de rugbi de Perpinyà USAP.

Guillem d’Efak

Un altre mallorquí que s’acabà incorporant a la Nova Cançó va ser Guillem d’Efak. Nascut el 1930 a la Guinea Equatorial (aleshores espanyola), el seu pare era un manacorí de la guàrdia colonial i la seva mare pertanyia a la tribu dels fang. Als dos anys, D’Efak es traslladà a Manacor, on va viure a càrrec de la germana del seu pare. Gràcies a la influència de l’entorn familiar, aviat aquell nouvingut va desenvolupar una vena literària molt amarada de la cultura popular de la seva terra d’adopció. El 1965, amb 35 anys, es decidí a fer les maletes i partí a provar sort a Barcelona.

Mestre recorda que D’Efak no formà part del grup d’Els Setge Jutges: “Ell tenia una cosa que no tenien els altres: era un professional. Quan arribà a Barcelona, ja feia cinc anys que actuava tot sol a la Cubana, de la plaça de Gomila de Palma. Era un home amb experiència i amb un bagatge de teatralitat molt important. La gent d’Els Setze Jutges no el volgué ni a ell ni a Raimon. Sabien que estaven a un altre nivell. Ells tots sols podien omplir els escenaris”.

El musicòleg destaca l’habilitat que tenia D’Efak per burlar la censura franquista: “El 1967 publicà Sa cançó Son Coletes, en què explicava els afusellaments de la Guerra Civil espanyola al cementeri de Manacor. Per poder passar la censura, la va presentar com un Anónimo mallorquín del siglo XV. Hi parlava de les revoltes foranes, però en el fons era una crítica a la repressió franquista”.

El 1966, D’Efak inaugurà al carrer de Tuset de Barcelona La Cova del Drac, el mític local d’actuacions de la Nova Cançó. A poc a poc el cantautor mallorquí anà abandonant la música per dedicar-se més a la literatura. El 1980, després de quinze anys al Principat, tornà a Mallorca. Es feu militant d’Unió Mallorquina com a partit que podia fer possible el redreçament cultural i polític del país. El 1994, un any abans de la seva mort a conseqüència d’un càncer, va rebre un gran homenatge a l’Auditòrium de Palma.

Queta & Teo

Una altra aportació illenca important a la Nova Cançó va ser el duet infantil Queta & Teo. Era el nom dels germans Francina Maria i Mateu Pizà Aulet. Naturals de Campos, ella tenia 10 anys i ell 7 quan començaren a actuar el 1963. Ho feren animats pel seu pare, Nicolau Pizà, un militar melòman, delegat a les Balears de la casa de discos Edigsa. Interpretaren temes infantils memorables com El meu avi, A caçar tigres, Es coret des cotxeret i el Vou-veri-vou. Destacaren per ser el primer duet a cantar en català una peça de Bob Dylan, Només ho sap es vent.

Queta & Teo feren vuit discos en català i un en castellà. Mestre assegura que “varen tenir una influència enorme perquè actuaren als programes de màxima audiència de la televisió i ràdio espanyoles, com Reina por un día ”. El 1968 els dos germanets protagonitzaren la pel·lícula Elisabet, basada en la novel·la homònima de Josep Maria Folch i Torres, el creador del teatre català per a infants. Al seu costat tenien Guillem d’Efak i la cantant Maria Cinta. El duet es dissolgué al cap de quatre anys, quan el nin canvià la veu.

Nicolau, el pare Queta & Teo, fou un incansable activista cultural. El 1966 traslladà al castell de Bellver el Festival de la Nova Cançó, que des de 1964 s’havia fet a l’hotel Jaume I de Palma. Per aquell festival passà tota una sèrie de veus mallorquines emergents, com Miquela Lladó (coneguda llavors com Miquelina), que posteriorment fundaria els grups Música Nostra i Siurell Elèctric.

Altres cantautores mallorquines importants de l’època varen ser Guillermina Ramis Caubet, filla de la cèlebre escultora Remígia Caubet, i Aina Planas, filla de l’empresari de la Casa Planas de fotografia. Entre les veus masculines sobresortiren el palmesà Toni Morlà, l’eivissenc Isidor Marí, que posteriorment fundaria el grup Uc, el menorquí Isaac Melis i el manacorí Antoni Parera Fons. Altres grups, com Els Valldemossa, Els Calafats, Los Javaloyas i Los 5 del Este, també introduïren en el seu repertori temes en llengua catalana. Igual de destacable fou el paper dels representants de la cançó tradicional com el sineuer Biel Cargol i la poblera Madó Buades, guanyadora el 1968 del I Concurs Nacional de Folklore d’Espanya.

El 1968 és l’any en què Els Setze Jutges deixaren de funcionar com a moviment. També és l’any en què Joan Manuel Serrat es passà al castellà, la qual cosa contradeia els postulats del grup. Aquell mateix any, però, el Noi del Poble-sec renuncià a representar Espanya al Festival d’Eurovisió en no poder cantar en català el seu La, la, la. Finalment la cançó, interpretada per Massiel, guanyaria el festival.

Un mallorquí rere Ítaca

Després de la dissolució d’Els Setze Jutges, els seus integrants continuaren les seves carreres. El maig de 1975 arribaria la consagració de Lluís Llach amb Viatge a Ítaca. Poca gent sap que rere aquell exitós himne a les utopies hi havia l’escriptor mallorquí Biel Mesquida. “Havíem anat a passar un cap de setmana a un poble de Catalunya -recorda-. Jo li vaig tirar damunt la taula el poema Ítaca de Kafavis i li vaig dir: ‘Llegeix i aprèn’. En Lluís de seguida va quedar abduït per aquell autor grec i decidí musicar-lo”.

Amb la mort de Franco, el novembre de 1975, la música en català ja s’havia normalitzat. La Nova Cançó havia perdut la seva raó de ser també, però, per una altra qüestió: “En morir el dictador -assegura Mestre-, es legalitzaren els partits polítics. Aleshores, els polítics varen prendre el micro als cantants, que eren els qui havien començat a fer crítica social. Tanmateix, la repercussió de la Nova Cançó continuà sent enorme. Basta veure qui hi havia al recital que el desembre de 1976 va fer Raimon a Madrid. A primera fila tenia Felipe González, Tierno Galván i altres personalitats que protagonitzarien el retorn de la democràcia a Espanya”.

La Nova Cançó ja forma part del passat. Amb tot, en uns temps tan convulsos com els actuals, encara té dignes successors. “Hi ha gent -conclou Mestre-, com Tomeu Quetglas, de Palma, i l’algaidí Biel Majoral, que continua fent cançons amb un fort component de crítica social”.

Selva Rock, el Woodstock mallorquí

Un dels festivals més recordats de la història del pop rock mallorquí és el Selva Rock. Es començà a celebrar el 6 d’agost de 1977 al camp de futbol del poble de la serra de Tramuntana. L’embrió va ser la Nit de Cançó per al Poble que tingué lloc un any abans. Aquella primera edició comptà amb les actuacions de Toti Soler, Pau Riba, Milán i Pippilone, David Allen, Rondalla de Costa i Mirasol-Colores. Fou un èxit de participació, amb 6.000 persones.

El Selva Rock seria conegut com el Woodstock mallorquí, en al·lusió al famós macroconcert hippy celebrat a Nova York el 1969. També, però, estava en sintonia amb d’altres que se celebraven a la Península com el Canet Rock de Canet de Mar (1975). Hi hagué anys que s’arribaren a superar els quinze mil espectadors, amb públic que venia expressament de fora de l’illa. Durant les seves set edicions (l’última va ser el 1983), pel Selva Rock desfilaren cantants com Joan Bibiloni, Jaume Sisa, Miguel Ríos i Elisa Serna, entre molts d’altres.

L’historiador i musicòleg Tomeu Canyelles destaca que el Selva Rock va ser una autèntica revolució per al panorama musical illenc: “Fins a aquell moment, els festivals estaven molt vinculats a Palma i eren molt hermètics a certs estils. El Selva Rock va rompre aquesta hegemonia de Palma com a capital cultural de Mallorca i va oferir una programació del tot transgressora. Va ajuntar cantants de rock progressiu amb cantants de l’underground, de gent poc coneguda”.

Canyelles destaca sobretot la presència de dos grups al Selva Rock: “Hi hagué la Banda Trapera del Río, un grup de l’Hospitalet del Llobregat precursor del punk. Igual d’important va ser la presència de Camel, un grup anglès de rock progressiu. Els va agradar tant l’experiència d’actuar a Mallorca que varen compondre una peça que es digué precisament Selva”. L’historiador insisteix en el paper social que tingueren festivals com el Selva Rock: “En temps del franquisme representaven la llibertat en general. Eren musicals que havien tingut lloc als Estats Units als anys seixanta i que fins aleshores no s’havien pogut celebrar a Espanya. A més, va ser una gran experiència festiva: era una forma que tenia la gent jove de gaudir de la música a l’aire lliure i en contacte amb les drogues”.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF