Llengües que són illes

PalmaNo fa gaire un infant em va demanar sobre què deien unes persones. Aquell infant estava desconcertat, perquè els sons que sentia semblaven del català o del castellà, però no n’entenia ni un, de mot. Vaig parar l’orella i, efectivament, era un dels dos sospitosos: el basc o èuscar. L’altre sospitós habitual que desconcerta les nostres oïdes és el grec. Ambdues llengües tenen uns sons als quals estam avesats, en particular les vocals, però és clar, n’agafam ben poc, tant de l’una com de l’altra. La diferència crucial és que, amb una mica de classe (i un cop se n’ha dominat l’ortografia), el grec ens és més accessible: hi reconeixem mots (o parts de mots) que feim servir sovint –sobretot aquells relacionats amb la medicina–, la manera d’ordenar les oracions no és tan diferent i el seu aprenentatge no és tan lent com quan s’aprèn una llengua molt més llunyana a nosaltres (el rus, per exemple).

Però el basc és diferent, molt diferent. El basc pertany a un grup de llengües que desafien dia rere dia els lingüistes, perquè no deixen entreveure quins són els seus orígens. Són llengües que no sembla que tinguin cap parent pròxim. Això passa perquè totes les llengües que eren els seus parents pròxims han desaparegudes i aleshores resulta que es fa terriblement difícil descobrir amb seguretat d’on venen exactament.

Origen de la població

Ens hem d’imaginar l’origen de la població mundial com una baula redona molt gran, de la qual pengen diferents cadenes. Cada cadena representa el camí que va fer un grup d’humans fa milers d’anys, a peu o via marítima, a través del planeta. Cada cadena està feta de més baules, una miqueta diferents l’una de l’altra, talment com les llengües es van diferenciant a poc a poc. Si de sobte desapareixen d’una cadena concreta totes les baules tret d’una, costarà molt més saber d’on venia, amb qui estava emparentada en el passat, com és que arribà a aquella part del planeta. Han esdevingut una illa, desconnectada de tota la resta.

Les llengües aïllades representen, cadascuna d’elles, un misteri, un desafiament per a la lingüística comparada, que es resisteix a ser resolt.

Els lingüistes tenim constància de més de noranta llengües aïllades. De vegades es pensa que una llengua aïllada ha de ser una llengua amb pocs parlants, recòndita, parlada a una selva, o dalt d’una carena muntanyosa de difícil accés. No sempre és així, i el millor exemple és el japonès. Aquesta llengua compta amb més de cent vint milions de parlants, però la seva classificació ha estat tan discutida que avui es desa al calaix de les llengües aïllades i, de moment, no té un parent clar. El misteri de les llengües del Japó és doble, perquè el japonès no és la primera llengua que arribà a aquelles illes. Ja n’hi havia una altra, l’ainu. Els ainu són presents sobretot a Hokkaido i han patit molt les polítiques de supressió lingüística tant per part del Japó com per part de Rússia. Tant és així que està en greu perill d’extinció, i el 2007 comptava amb poc més d’una desena de parlants. Els seus orígens són tan antics (ja eren a Hokkaido al 5000 abans de Crist) que no se sap amb certesa d’on provenen o amb qui estan emparentats. Possiblement, d’una de les diverses migracions siberianes.

Una altra llengua aïllada, aquesta amb més de setanta-set milions de parlants és el coreà. Qui ho diria, que llengües amb tants de parlants com el japonès o el coreà, tan conegudes, fossin llengües aïllades?

Els lingüistes col·laboren amb historiadors, amb arqueòlegs, fins i tot amb genetistes a fi i efecte d’aconseguir més i més evidències en suport d’una hipòtesi o d’una altra. No seria la primera vegada que es refuta una classificació d’una llengua, o que es reescriu la història d’un poble. Per exemple, a la llista de llengües aïllades, una de les primeres és l’aquità. Tothom que ha estudiat una mica de llatí recordarà Cèsar i el seu llibre De bello Gallico (La guerra de les Gàl·lies), sobretot per la seva primera línia, que fan traduir a tots els alumnes de Llatí. Justament en aquell passatge es parla dels Aquitani (aquitans), i se’ns diu que són força diferents dels celtes i dels belgues, tant pel que fa a llengua com pel que fa a lleis i cultura. Els darrers anys, el treball col·laboratiu d’arqueòlegs i lingüistes ha donat suport a la idea que aquests aquitans en realitat són els predecessors dels actuals bascos. Moltes evidències apunten en aquesta direcció. Si es confirma del tot, aleshores es podrà eliminar una llengua aïllada de la llista, però continuarà el misteri: d’on venien els aquitans i amb qui estaven emparentats?

Evidentment, hi ha llengües aïllades que ja han desaparegudes com ara el sumeri (parlada a l’antiga Mesopotàmia), o la llengua ibèrica (parlada a les nostres terres) o l’etrusc (parlada sobretot al nord d’Itàlia a l’època dels antics romans). En casos com aquests, la tasca dels lingüistes esdevé encara més difícil, però no vol dir que impossible.

Procedència de les llengües

Qui sap si les noves tecnologies podrien ajudar els lingüistes en la seva recerca. La intel·ligència artificial pot servir per a coses més interessants que crear imatges o vídeos humorístics. De fet, s’està aplicant a la lectura de textos escrits en tauletes d’argila de l’antiga Mesopotàmia, cosa que n’accelera enormement la interpretació. Potser un dia es podrà aplicar a textos ibèrics i saber si realment tenien una connexió directa amb els aquitans, o descobrir d’on ve la llengua ainu de Hokkaido o tantes altres que amaguen els seus orígens.