Com cada llengua conta el passat a la seva manera

PalmaAcaba l’agost, arriba el moment de retrobar gent al carrer, a la feina o a l’equip de l’esport que practicam i, sense pensar-hi, llançam la clàssica pregunta: “Què has fet aquest estiu?”. La resposta, que sembla tan trivial, ja és una decisió gramatical. No és el mateix dir “he anat a Vilaverd”, que sona com si encara hi quedàs un fil d’estiu per estirar, que “vaig anar a Xàtiva al juliol”, que tanca l’episodi i el deixa ben lluny. I encara hi ha el recurs de l’imperfet: “Abans anava cada dia a la platja (però ara ja no m’agrada perquè hi ha massa gent)” ens indica un hàbit que teníem, més que no pas un fet concret.

El català ens fa triar entre aquestes tres vies: el perfet (‘he anat’) per a experiències que encara ressonen, el passat perifràstic o simple (‘vaig anar o aní’) per a fets tancats, i l’imperfet (‘anava’) per a escenes repetides o de fons. D’alguna manera, aquest sistema juga amb el temps com un pintor amb les ombres. És una sensibilitat temporal fina, però que explica per què un ‘he anat’ per contar l’estiu sona natural a principi de setembre però forçat al novembre.

Aspecte del verb

Ara traslladem-nos a Txèquia. El txec, com moltes altres llengües eslaves, no fa distinció entre perfet i passat simple: només hi ha un passat, i el que compta és l’aspecte del verb. Així, un txec pot dir: “Toto léto jsem byl v Brně” (“aquest estiu he estat a Brno”), amb el verb ‘být’, que posa l’accent en el fet d’haver-hi estat. Si vol remarcar el trajecte, pot dir: “V červenci jsem jel do Brna” (“al juliol vaig anar a Brno”), amb el verb ‘jet’, que presenta el viatge com un bloc complet. I si diu “Letos jsem jezdil do Brna”, la frase suggereix repetició: “Enguany he anat sovint a Brno”. En els tres casos, el passat es forma igual (amb un participi acabat en ‘l’ i un verb auxiliar, ‘být’), però la tria del verb ens fa canviar el focus de l’acció, com si fos una pel·lícula: podem enfocar el pla principal, el viatge o les repeticions de les escenes.

El polonès fa el mateix joc. “W lato pojechałem do Gdańska” vol dir “a l’estiu vaig anar/he anat a Gdańsk” i clou l’acció, mentre que “Tej wiosny jeździłem do Gdańska” expressa que “a la primavera vaig anar repetidament a Gdánsk”, com a hàbit. La diferència, un cop més, és de perspectiva, més que no pas de temps.

Al sud-est europeu, el búlgar encara manté peces que altres llengües han perdut. Així, té el que anomenam un aorist narratiu, que és un temps verbal útil per contar fets puntuals. Per exemple, un parlant búlgar pot dir “Tova liato sŭm khodil do Varna” (transcripció de l’alfabet cirílic), que indica que la persona que ens explica l’estiu hi ha anat una vegada. A més, però, aquesta llengua té un imperfet que serveix per descriure accions de fons, i un perfet que, a part de narrar, pot indicar resultat o experiència.

En bosnià, croat i serbi, l’aorist i l’imperfet pràcticament ja no s’usen, i el que hi ha és, com en txec i polonès, un contrast aspectual. D’aquesta manera, “Išao sam u Sarajevo” dibuixa una activitat prolongada: anava sovint a Sarajevo. En canvi, “Otišao sam u Sarajevo” clou la història: hi vaig anar i punt.

Si ens enfilam cap a l’Altiplà andí, la cosa encara es complica. En quítxua, la clau és l’evidència. Un parlant pot dir “Qusquman risaqmi” (“aniré a Cusco, i ho sé perquè jo mateix ho dic”), amb el sufix ‘-mi’ que certifica experiència directa. Si hi posa ‘-si’, és perquè ho ha sentit dir; amb ‘-chá’, expressa dubte. Quan un parlant de quítxua diu què ha fet a l’estiu, doncs, la frase porta incorporat el segell de la font.

El guaraní del Paraguai organitza el passat segons la proximitat. “A-ha-kuri Encarnación” vol dir “vaig anar a Encarnación”, en un passat complet però no immediat, mentre que “A-ha-raka’e Encarnación” situa el record en un passat molt recent (“hi acab d’anar”). La llengua no només diu que l’acció és completa, sinó que indica la distància temporal.

I en aimara, fins i tot la metàfora espacial del temps es capgira. Aquí el passat es veu al davant i el futur darrere, com si el temps fos un paisatge que s’explora amb els ulls: el que ja hem viscut és al davant, visible; el que ha de venir queda darrere, fora del nostre camp visual. Un relat aimara de l’estiu, doncs, no només diu què va passar: col·loca físicament el passat davant els ulls.

Tot plegat sembla una obsessió més dels filòlegs, però en realitat explica converses de cada dia. Quan deim “he anat a Vilaverd”, la llengua ens obliga a mantenir l’experiència oberta. Quan continuam i explicam que al juliol “vam anar a Xàtiva”, la tancam. Quan recordam que “anàvem a la platja cada dia”, l’imperfet converteix l’acció en hàbit. A Txèquia, cal decidir si el verb és perfectiu o imperfectiu; a Bulgària, si l’esdeveniment és puntual o no, i al Paraguai, si el record és recent o llunyà.

Temps percebut

La majoria de parlants no hi pensam, en tot això: simplement xerram. Ara bé, quan aprenem una llengua nova, aquestes diferències se’ns poden fer visibles, i ens poden fer adonar que les històries no sempre s’expliquen igual. Saber-ho ens hauria de fer més empàtics amb qui comença a aprendre la nostra llengua i s’equivoca amb els temps verbals. Al cap i a la fi, cada llengua dibuixa el temps percebut amb el seu propi traç.

Quan tornem a la pregunta inicial (“què has fet aquest estiu?”), doncs, descobrim que, a més d’explicar les vacances, en respondre-hi mostram com pensam el passat, com el sentim i com el compartim. I potser, només potser, aquesta consciència ens fa valorar més la riquesa que implica obrir la boca per contar una història.