Societat 12/03/2021

On és el límit del consentiment?

El cas dels set detinguts per vexar un jove de 34 anys amb discapacitat a Manacor obre el debat sobre quan es travessa la frontera de la legalitat en les lesions consensuades

4 min
Tres dels detinguts en el moment de passar a disposició judicial dimecres.

PalmaFins a quin punt una persona –amb una discapacitat intel·lectual– pot consentir que set persones la vexin i lesionin durant tres dies? Fa una setmana no hi havia cap motiu per fer-se aquesta pregunta tan enrevessada, però els fets ocorreguts en un pis de Manacor entre divendres i diumenge passat han obert el debat sobre els límits del consentiment i la legalitat de les lesions consensuades. La víctima, un home de 34 anys, va convocar un concurs de reptes i va pactar-ne les condicions amb set desconeguts. Els participants arribaren a fer-li tatuatges humiliants a la cara i al pit, a aferrar-li els llavis amb cola d’impacte i, fins i tot, a cosir-li els dits dels peus. Els acabaren detenint pels delictes de lesions i vexacions, fins i tot també podrien imputar-los-en un de detenció il·legal.

El forense que s’encarrega del cas, Javier Alarcón, va determinar en una primera exploració que l’home tenia capacitat per consentir les pràctiques que va patir, però no per fer que les aturassin. Un company d’Alarcón, el metge forense Borja Moreno, puntualitza en declaracions a l’ARA Balears que aquest cas en particular és especialment complex perquè es tracta d’una persona amb “intel·ligència límit” o “borderline”. “Aquesta gent sol tenir alterat el pensament abstracte”, de manera que els dificulta “fer relacions complexes” –com ara avaluar les conseqüències de segons quins actes– i això pot comportar “problemes de consentiment”. Considera que “quan la persona no entén si el que fa és ètic o moralment correcte, es pot plantejar el dubte del consentiment, però no del fet que sigui conscient del que fa”, atès que no té “alterada cap capacitat bàsica”.

Així, no és una qüestió de blanc o negre. De fet, l’advocat de la víctima ara pot encomanar una nova prova cognitiva a un psiquiatre privat i posar en dubte la conclusió del forense Alarcón. Sigui com sigui, el metge recorda que “no hi ha cap problema” amb el fet que t’agradi el sadomasoquisme, per exemple, però “has de saber gestionar-lo”. “Tal vegada el que necessita aquesta persona és educació sexual i informació sobre aquesta pràctica per saber, per exemple, que hi ha d’haver una paraula de seguretat i que s’ha de deixar tot per escrit”, indica Moreno, més que res perquè “entengui que pot comportar-li problemes”, com ha passat aquí.

Conseqüències legals

De tota manera, encara que quedàs totalment demostrat que la víctima va consentir totes les lesions i vexacions, això no evitarà una condemna si un jutge troba que els investigats són culpables. L’advocada penalista Carolina Ruiz explica que, perquè hi hagi consentiment en les lesions, aquest ha de ser “vàlid, lliure, espontani i expressament emès” i ha de venir d’una persona major d’edat i que no tingui “una discapacitat necessitada d’especial protecció”. Aquest darrer factor vol dir, segons l’article 25 del Codi Penal, que no sigui algú que requereixi suport “per prendre decisions sobre la seva persona (...) a causa de les seves deficiències intel·lectuals o mentals de caràcter permanent”. En cas que es tracti d’un menor d’edat o d’algú que necessiti una protecció especial, “el consentiment no és vàlid”, apunta Ruiz, i els processats haurien de complir la pena corresponent al delicte. Tanmateix, si es compleixen tots els factors que demostren que les lesions varen ser consensuades, el delicte continua sense “despenalitzar-se” i simplement “pot davallar la pena un o dos graus”, avisa l’advocada.

Pel delicte bàsic de lesions, cadascun dels acusats pot acabar condemnat a entre tres mesos i tres anys de presó o a una multa d’entre sis i dotze mesos. En el cas de les vexacions, Carolina Ruiz puntualitza que es tradueixen a la pràctica en “el delicte de maltractament contra la integritat moral”. El Codi Penal determina, a l’article 173, que s’aplica quan una persona “infligeix a una altra un tracte degradant, menyscabant greument la seva integritat moral”. Es castiga amb penes de presó d’entre sis mesos i dos anys, i el Codi Penal no considera el consentiment com a factor per atenuar-les.

Ara bé, si es determina que els acusats sabien que l’home tenia una discapacitat mental i que això els va motivar a cometre els delictes, encara se’ls podria aplicar un agreujant que augmentaria la condemna, apunta la lletrada. L’article 22.4 del Codi Penal inclou com a agreujant, entre d’altres qüestions, “cometre el delicte per la malaltia que pateixi o la discapacitat” de la víctima. A més, malgrat que la víctima desisteixi de continuar amb el procediment judicial i es retiri com a acusació particular, els delictes de lesions i el de maltractament contra la integritat moral es persegueixen d’ofici i la Fiscalia continuaria com a acusació pública.

Dins una bombolla

La psicòloga i membre de l’entitat AMADIP Esment Lena Cobos assenyala que de les persones amb discapacitat, pel que fa al consentiment, “s’ha de valorar si són conscients del que veuen i de les conseqüències dels seus actes”. Per determinar-ho, “se n’avalua la capacitat cognitiva, tant per poder suportar segons quines coses com per tenir una testificació vàlida en un judici”. Més enllà d’això, subratlla Cobos, davant de fets com els de Manacor cal reflexionar sobre “com estam generant una cultura en què set individus poden organitzar-se per fer aquesta activitat i no saber aturar”. “És més important treballar en aquest sentit que no posar el focus en la persona per la seva discapacitat intel·lectual”, afegeix la psicòloga.

“Que no es pot posar el focus en la discapacitat ho diu l’Organització Mundial de la Salut. La discapacitat es troba davant les interaccions de la persona amb el seu context. Limitar la capacitat jurídica de les persones no solucionarà un problema social de tolerància i valors”, argumenta la treballadora d’AMADIP. De fet, Cobos adverteix que el fet que algú tingui una discapacitat “no vol dir que no se li hagin d’explicar la meitat de les coses”, perquè “tenir-los protegits dins una bombolla els fa més vulnerables”. Així, “cal actuar igual amb qualsevol altra persona, però adaptant-ne la informació al nivell cognitiu”. La psicòloga recorda: “El coneixement és poder, i el poder et permet decidir”.

stats