L’hotel que ens correspon

PalmaArribats al punt que tots assumim com una fatalitat la doble condició de turistes i residents (és a dir, persones que gaudeixen del turisme i persones que en són víctimes), hem de fixar criteris que ens ajudin a distingir quan exercim un paper o l’altre. Per exemple, un turista es diferencia d’un resident –altrament dit autòcton– en el fet que el primer acostuma a allotjar-se en un hotel, o aparthotel, o pis o caseta (ni que sigui de ca) de lloguer turístic, mentre que el resident o autòcton sol viure al seu domicili particular, tant si és de lloguer com de propietat. Els autòctons o residents només solen acudir als hotels en temporada baixa, per fer-hi aquestes boniques escapades familiars o en parella de cap de semana. I també, en una tradició més consolidada, quan tenen alguna cita galant (ara en diuen sexoafectiva) furtiva, sigui amb algú que s’allotja puntualment a l’hotel (i aleshores és possible que es tracti d’un turista), sigui amb un altre autòcton o resident que està casat o en parella. Dels hotels especialitzats a llogar habitacions perquè dos o més autòctons o residents poguessin tenir trobades galants o sexoafectives se’n deia, abans, meublés, i ara, hotels liberals o swinger.

Però no ens desviem. En resum, tret de casuístiques prou concretes, es pot dir que sabem que som al nostre lloc de residència habitual (i, per tant, no estem fent el turista) perquè dormim a casa nostra, i no en un hotel o establiment del ram de l’hostaleria. Caseta mia per pobra que sia, sospira un antic refrany ben nostrat, que fa cabal de la idea que no ens trobarem enlloc com ens trobam a ca nostra, encara que a fora ens ofereixin allotjaments que a primera vista són més luxosos o més còmodes o més ben equipats. Casa nostra conté els nostres gustos, la marca de les coses que ens complauen, la petja i l’empremta de la manera que tenim de fer i desfer quan ens trobam en la intimitat i sense ningú que ens faci els comptes. I sobretot conté la nostra història més personal, l’acumulat que anem fent amb els dies que passen, la suma de gestos i moviments i rutines i estones de descans que semblen insignificants, però que junts acaben formant una vida, una manera de passar pel món que és la nostra, la de cadascun de nosaltres. Tot això no ho trobarem en cap hotel, ni a casa d’altri, sinó únicament cadascú a casa seva.

En principi, clar. Perquè la mateixa idea de ‘cadascú a casa seva’ es troba en discussió i en crisi. Sobretot en aquestes illes afortunades, en què les places hoteleres no fan més que augmentar cada any, més o menys al mateix ritme que disminueix la capacitat dels residents d’accedir a un habitatge. Segons dades del Registre d’Establiments Turístics del Govern de les Balears, i només a Mallorca, hi havia 307.686 places hoteleres a setembre de 2022, a més de 103.339 places de lloguer vacacional o turístic (places registrades i declarades, volem dir: de l’oferta il·legal, com el seu nom indica, res no se’n sap). Cal tenir en compte que la nova Llei de turisme, aprovada al Parlament també l’any passat, estableix una moratòria de quatre anys que afecta tant el lloguer turístic com les places hoteleres, que a més s’han d’anar destruint o destinant a habitatge públic a mesura que els hotels vagin tornant vells o obsolets (pagant el Govern, és a dir, nosaltres, per no variar). Així mateix, el lloguer turístic està prohibit a Palma, però això no lleva que el fenomen segueixi en augment.

Emergència habitacional

Tenim, per tant, un total de poc més de 410.000 places turístiques disponibles, i una població d’una mica més de 956.000 mallorquins. Això deixa, aproximadament, una ràtio de 2,3 mallorquins per cada plaça turística, la qual cosa, per descomptat, encara no és suficient. És necessari incrementar el nombre de places fins que almenys empatin, o superin, el total de la població: al voltant d’un milió de places turístiques començaria a ser raonable. Si per aconseguir-ho ens hem de botar la llei (o l’hem de derogar, tal com promet el tàndem PP-Vox si arriba a governar), doncs ens la botam, o la derogam, i llestos. Per assolir el nostre objectiu comptam amb l’acreditada solvència dels mallorquins a l’hora de faltar al respecte al bé comú a canvi de quatre duros greixosos (un comportament conegut per molts com ‘anar viu’), i també amb la llarga teringa de petits propietaris progressistes que es lamenten amargament de la massificació però que lloguen el xalet d’estiu, o ca la padrina, per uns preus que els reporten uns ingressos la mar de dolços, al mateix temps que no fan més que agreujar l’emergència habitacional que es pateix en aquestes illes, especialment a Mallorca i Eivissa.

Si aconseguim equilibrar aquesta ràtio de la manera desitjable, podríem convertir-nos tots en hotelers i esborrar aquesta diferenciació antiquada i fastidiosa entre turista i resident. Ja ens ho diuen de vegades: a més de tenir el privilegi de viure al Paradís, tenim l’egoisme de voler-lo per a nosaltres solets, i això sí que no pot ser. Quan arribem a llogar-nos casa nostra a nosaltres mateixos (entre reserva i reserva dels nostres clients), com si fóssim amants clandestins de nosaltres mateixos, hem de recordar que ara els hotels solen fer el check in a les 15 h, i el check out abans de les 11 h. I també, que no podem introduir altres persones a la nostra reserva sense permís de la propietat, que serem nosaltres mateixos. Millor deixar les normes clares de bon començament, que després tot són presses i malentesos.