“L’he vista tres vegades i es pensa que és la meva mare perquè em va parir”

PalmaUn “número important” d’infants i adolescents ingressats i tractats a l’àrea de Psiquiatria de Son Espases el 2024 són fills de mares migrants llatinoamericanes, confirma la directora de l’Institut Balear de Salut Mental per a la Infància i l’Adolescència (IBSMIA), Isabel Flórez. Les dones varen arribar soles a Espanya per treballar i, amb la regulació de la seva situació, han pogut dur els seus fills a viure-hi amb elles. “Fa uns anys va haver-hi un boom de la reagrupació familiar i vèiem nins amb la clau de casa penjada del coll perquè la seva mare treballava i, en tornar d’escola, estaven sols a casa. Ara veim adolescents que es qüestionen el paper dels seus pares en la seva vida”, prossegueix Flórez, qui descriu problemes de trastorns de l’estat d’ànim –“angoixa, depressió i desregulació emocional”– i altres com autolesions o temptatives de suïcidi a conseqüència de la manca de vincle amb la seva progenitora. “Varen deixar infants petits, fins i tot bebès, als seus països i, de sobte, conviuen amb adolescents que no coneixen i amb els quals tenen problemes de falta d’autoritat, d’horaris, normes o conductes inapropiades. Adolescents als quals han tret d’on han nascut, del seu entorn, per viure amb una senyora que diu ser la seva mare, però que els resulta una desconeguda. Elles, per part seva, no saben com educar a una persona que se sent abandonada. Com recompons això?”, es demana una tècnica municipal de serveis socials que prefereix mantenir l’anonimat.

L’experta tracta aquestes mares que arriben a la seva taula gràcies a la feina de camp dels educadors socials. “Ells creen el vincle amb els menors i els orienten. Les mares donen molta importància a la cobertura sanitària i les obsessiona que els seus fills estudiïn i es professionalitzin”, prossegueix. Amb elles es fa un treball d’oferir-les “habilitats bàsiques de criança”, pautes de negociació amb adolescents. “Si la teva mare se’n va anar quan tenies cinc anys i amb 15 t’explica que era per donar-te una vida millor, no et serveix”, assevera.

El xoc cultural obliga aquests nouvinguts a adaptar-se a un entorn nou. “Record el cas d’un nin que, a set anys, ja estava cuidant bestiar al seu Perú natal”, relata la psicòloga general sanitària i especialista en trauma i afecció, Ana Cortiñas. “La frase que més et diuen és: ‘En 10 anys l’he vista tres vegades i es creu que és la meva mare perquè em va parir’. Les mares pensen que rebran agraïment i alegria pel sacrifici que van fer separant-se per treballar, però es troben adolescents malcarats i desarrelats que no les respecten”. A més, la infància d’aquests nins i el seu comportament actual estan condicionats pel tracte que van rebre dels seus cuidadors. “A vegades han estat a càrrec d’oncles o padrins que els han maltractat, o han patit explotació infantil o sexual, o han estat bé i senten que els han tret a la força del seu lloc. Hi ha molt de trauma perquè el maltractament i la negligència afectiva són grans riscos que comporta la pobresa”, explica Cortiñas sobre el fet d’haver viscut amb referents que no els han protegit com calia.

Abusos físics

En aquest punt, diferencia entre els abusos físics que són “molt coherents” i el que denomina negligència afectiva. “És diferent no saber per què no et comprenen, ets invisible o per què no et donen afecte. Aquest és un trauma insidiós que fa molt de mal i genera pitjor desenvolupament cerebral”. Per això, crear un vincle és fonamental. “Els infants neixen amb una predisposició biològica a vincular-se a un adult perquè la seva supervivència depèn d’això. Llavors, perquè el lligam es doni ha d’haver-hi presència, disponibilitat i sensibilitat”, assenyala l’experta. “Si hi ha hagut negligència afectiva, aquests adolescents no saben què els està passant”, afegeix.

La psicòloga va començar a tractar aquest problema entre la població llatinoamericana a partir de l’any 2000, quan s’estén el fenomen migratori. Es trobava amb dones “sobrecarregades, estressades, que tenien fins a tres feines per subsistir” i que moltes vegades sofrien “la perversió de l’amor, per la qual, si no has tingut molt d’afecte, tampoc has sabut donar-lo als teus fills”.

El fenomen de les bandes llatines en aquests primers anys del segle tenia com a rerefons el desarrelament dels infants reagrupats amb les seves famílies. “Tenien un comportament antisocial i els tancaven a casa. Ells s’ajuntaven al parc i volien formar part d’una banda, perquè hi trobaven normes, una estructura i se sentien en família”, explica Cortiñas. Segons Isabel Flórez, existeixen diferències entre com manifesten el seu malestar ells o elles: “Els al·lots s’aïllen, recorren al joc, abusen de substàncies i mostren problemes més conductuals que simptomatologia afectiva. Les al·lotes tenen més trastorns relacionats amb el seu cos i la seva imatge, com bulímia i anorèxia”.

En l’abordatge d’aquest malestar, els experts tenen en compte els aspectes culturals, no perdre de vista els condicionants del procés migratori. “Moltes vegades es troben també amb pares deprimits i sense xarxa social, que no podran ajudar adequadament als seus fills”, assenyala Flórez, qui recomana treballar la reagrupació ja amb els acompanyants als països d’origen.

En la teràpia per aconseguir la reparació del vincle, el psicòleg exerceix de model de resiliència. Ha de guanyar-se primer la confiança, sobretot, dels adolescents, explica Cortiñas. “Hi ha molta ràbia i dolor, però la reparació pot canviar-ho tot. Les mares necessiten suport i empatia encara que hi hagi hagut negligència i maltractament, perquè elles fan el que han vist”, assenyala sobre el fet que, si no ha mediat un aprenentatge, un educa com ha estat educat. “Ets pare com has estat fill si no ho has reflexionat i canviat el model. Això sí, com més aviat s’abordi el problema, millor, i com menys experiències traumàtiques s’acumulin, millor”, conclou.