L’aparador romput dels somnis

PalmaLes agències immobiliàries són fàbriques de somnis: com Hollywood però en petit. O les podem considerar, segons com es miri, una primera passa per acostar-se a viure com se suposa que ho fan les estrelles de Hollywood. És curiós que, a l’era de les xarxes socials i els algoritmes, els aparadors de les agències immobiliàries continuen exposant fotos del gènere que despatxen, és a dir, cases, pisos i terrenys edificables (un adjectiu que ha perdut bona part del seu sentit perquè ara ho són quasi tots, d’edificables). Però aquests aparadors deuen ser eficaços, perquè aconsegueixen el que volen, que és fer de reclam. Aquest és si més no l’efecte que fa, quan veim que les persones s’aturen al davant d’aquests aparadors i hi baden una estona, de vegades una bona estona, davant dels anuncis, que generalment són fulls din-A4 penjats al vidre amb una ventosa. Els fulls en qüestió solen dur impresa una foto, i també les dades principals de l’habitatge a la venda: situació, metres quadrats, distribució per habitacions (en cas que n’hi hagi més d’una, d’habitació), serveis (en cas que n’hi hagi a la casa o a la zona) i, clar, allò que tothom vol veure, allò que tothom vol conèixer i saber: el preu. I aquí és on hi ha hagut un canvi veritablement important.

Anys enrere, no tants, els anuncis de cases i pisos solien donar prioritat a opcions més o menys assequibles, a propostes que la majoria dels compradors poguessin plantejar-se d’assumir (quasi sempre via hipoteca, però que almenys poguessin plantejar-s’ho). La parella que decidia viure junta o casar-se, els socis que volien obrir un negoci, els adinerats que s’interessaven per un lloc de descans o d’estiueig o, fins i tot, els joves que cercaven emancipar-se amb un primer habitatge (aquests solien tirar més cap al lloguer), veien als aparadors de les immobiliàries possibilitats que podien, si més no, sospesar i tenir en compte. Les propostes de luxe també hi eren, però solien estar a un racó una mica a part de l’aparador, i eren poques. Se suposava que les persones que cercaven cases de luxe ja sabien com les havien de trobar, i tenia poc sentit dedicar massa espai a aquest tipus d’habitatges. Les persones que s’aturaven a mirar les altres propostes, les diguem-ne assequibles, feien un cop d’ull també als dos o tres anuncis de cases de luxe i hi dedicaven una broma, una rialla, algun comentari enginyós, donant per fet que allò no anava per ells. Qui pot gastar això?, era el comentari implícit, que no calia ni dir en veu alta.

Ara, en canvi, quasi tots els anuncis són d’habitatges de luxe. No és la primera vegada que en aquesta secció comentam una foto (la d’avui, d’Ismael Velázquez) de l’aparador d’una immobiliària, però la novetat, en aquesta ocasió, consisteix en els impactes que hi ha al vidre: tres cops ben visibles, causats per llançament de pedres o algun altre objecte contundent.

Evidentment la destrossa d’aparadors i d’altres elements de la propietat privada entra dins l’àmbit del vandalisme, i no serà aquí que facem apologia del vandalisme. Ara bé, hi ha un detall que a la foto no és tan visible, i que val la pena que destaquem aquí, al text: els preus dels habitatges que es publiciten a la part inferior de la foto oscil·len entre els 990.000 euros (per un apartament de dues habitacions i 86 metres quadrats) i els 3.495.000 (pel que es presenta com un ‘palauet’, paraula de matístiques ressonàncies, al centre de Palma). Pel mig hi ha una proposta d’1.840.000, i dues de 2.500.000. Només un anunci és capaç de posar-hi el fre amb un preu de 420.000 euros (impensables, tanmateix, per a la gran majoria de la població) per un pis que no té d’entrada mal aspecte: 117 metres quadrats a prop del Born; això sí, amb una sola habitació.

Forta especulació i profunda frustració

Si un gran poder comporta una gran responsabilitat, una forta especulació comporta una profunda frustració. Ja hem dit que tirar pedres als aparadors és una pràctica inacceptable, però també hem de saber que, de vegades, les persones s’enfaden i perden la noció del que és o no és acceptable. És com aquella famosa història sobre Maria Antonieta, segurament apòcrifa però descriptiva. “Majestat, el poble s’ha aixecat contra vós perquè no té pa”, la va advertir un dels seus ministres. “De debò?”, hauria respost la reina. “Idò, si no tenen pa, que mengin brioixos”. Les respostes equivocades a les desigualtats, la burla a la dissort dels pobres i dels desafavorits, solen passar endavant sense més problemes. Però de vegades generen reaccions d’ira.