L'alegria com a resistència

PalmaUna comunitat de gent diversa ens trobam a l’Espirafocs cada quinze dies per llegir. El propòsit és llegir filosofia en comú, per si la filosofia o la comunitat de lectura que naix amb les trobades ens pot curar les intempèries de la vida, per si almanco ens pot fer ser més amics. La vida a vegades no ens basta i llegir la multiplica, la fa més habitable. Però no totes les experiències lectores tenen el mateix potencial transformador. Quan la lectura esdevé una experiència compartida i lliure, cadascú amb el seu tempo i les seves dreceres, ens permet ser conscients dels propis límits, ens posa davant l’espill del que encara no sabem, del que no hem pensat a bastament. Llegir en comú, els dies bons, fins i tot provoca transformacions.

Llegir és un hàbit, una intimitat que ens posa en diàleg amb les paraules i els pensaments dels altres. Quan passam les pàgines en silenci, com un ritual màgic, marcam paraules i fragments amb una importància decisiva. Deleuze diu que, molt abans que arribi la comprensió, una constel·lació de paraules capta la nostra atenció: “Són com petites làmpades que s’encenen i ens fan dir ‘això és important’”. Així doncs, captam el ritme del text com qui escolta música, però el ritme no ens és donat d’un cop per sempre, sinó que està relacionat amb qui som en l’instant precís de la lectura. Per això, quan llegim amb els altres, quan mostram les nostres marques de lectura, els nostres ritmes, estam compartint una manera d’habitar el món, una manera molt concreta de trobar-hi bellesa o fondària, de trobar-hi sentit. Una manera de comprendre o d’interrogar-nos.

Passions i una llum tènue

Aquesta setmana, mentre llegíem Marina Garcés i ens demanàvem si la filosofia és un lloc possible des d’on revoltar la vida o transformar el món, van sorgir els neguits i els desencants, però també van venir les passions i una llum tènue, que no esborra les ombres però permet algun tipus d’esperança. “Tanmateix, alguna cosa hem de fer mentre vivim”, en alguna utopia hem d’arrelar el present els que no sabem viure només d’absurd. I caminant per una corda estesa entre les nostres dèries, una companya ens va dur des de Garcés fins a Paul B. Preciado. Un filòsof que lluita per alliberar els cossos i les passions, dissecciona amb bisturí entusiasta els baluards de la norma i del control social per obrir les escletxes des d’on desfermar-nos.

Més en concret, la companya va fer una crida a l’alegria, a través del pensament de Preciado. I enmig de tanta indiferència, de tanta derrota, enmig de la impotència del present, que ens toca a tots d’una manera o altra, l’alegria se’m va imposar com un imperatiu categòric. No és fàcil, l’alegria; de fet, és part d’un aprenentatge que es fa sovint a contracor. L’alegria és una tecnologia de vida, un mètode, una aposta per la resistència enfront de l’apatia (la forma més subtil i despietada de captura neoliberal). Preciado diu que aquest present apàtic necessita la utopia, necessitam crear o cercar baluards contra la tristesa, perseverar en l’alegria, ser els seus estrategs.

Deleuze, a les acaballes dels anys vuitanta, va participar en un experiment televisiu titulat L’Abécédaire, una conversa de vuit hores sobre alguns dels seus conceptes filosòfics més rellevants. Ara voldria prendre el fil del que digué sobre l’“alegria”. Comença a parlar des de l’obra de Spinoza, per qui l’alegria és un concepte de resistència que ens permet evitar les passions tristes: la resignació, la mala consciència, la culpa. Deleuze defineix l’alegria com “tot allò que consisteix a satisfer una capacitat”, és a dir, una potència, una força. Així doncs, experimentam alegria quan efectuam les nostres potències, les nostres capacitats, i sentim tristesa quan ens veiem separats d’una capacitat de la qual ens sentíem capaços.

Des d’aquesta mirada, no és difícil entendre que els poders, que avui són neoliberals, volen escampar tristesa. La tristesa ens fa impotents, immòbils, submisos. Per això mateix l’alegria és una tecnologia de resistència, una aposta difícil, una utopia necessària. Potser hem de perseverar en l’alegria, sobretot quan és més difícil alegrar-se.