BarcelonaD'esquena, arremangat, caminant per la sorra. Així surt John Fitzgerald Kennedy a la que era la seva fotografia preferida i de la qual almenys hi ha dues còpies emmarcades al món: una a la Casa Blanca i l'altra a la Galeria Loewe del passeig de Gràcia 91. El glamur, el poder i l'opulència se citen contínuament a les exposicions d'aquest espai que té la marca de marroquineria de luxe. Per això el recull fotogràfic The Kennedys és en el seu hàbitat natural. El còctel d'inauguració promet ser la mascletà de l'estil, la cita del glamur barceloní!
La selecció d'imatges és com la gent que la mira: heterogènia. Dues senyores molt enjoiades recorden davant la fotografia de Pau Casals tocant per als Kennedy el 1961 "que n'és de bonic El cant dels ocells ", mentre dos surfers d'estètica però no d'afició es fan moltes fotos davant un plafó de Kennedy en cotxe i les pengen a Instagram.
Per saber detalls de l'exposició xerro amb Tony Nourmand, el cofundador de l'editorial Reel Art Press i responsable de la selecció que omple les parets de la petita galeria. "La gent ara fa fotos a tort i a dret. Abans no era així", escup sotto voce sense desenganxar els ulls ullerosos, inquisitius, dels adrenalínics surfers. Amb la pinta de capo de la Màfia italoamericana que té Nourmand, pateixo perquè la mirada sigui literalment matadora per a ells.
Li demano que em comenti una imatge de l'altra punta i així és com els perdem de vista, es relaxa i em comença a explicar: "Aquesta és la meva predilecta, Jackie comprant queviures. És inèdita. Dels 3.000 negatius que formen l'arxiu del fotògraf Mark Shaw he triat aquestes 40 imatges, algunes mai impreses abans. Hi ha de tot, des d'imatges oficials fins a d'altres de molt íntimes. Shaw era com un paparazzi consentit per la família. A Jackie se la va guanyar enviant-li les fotos que feia a la Setmana de la Moda de París perquè ella pogués estar al cas de les tendències", revela.
I miro al nostre voltant i m'adono que és això l'únic que agermana tots els presents: estar al cas de les tendències. És el que volen les iaies de cabells blavosos i els senyors amb ulleres de pasta gruixuda; Pilar Pasamontes (directora de l'IED) i Yolanda Muelas (editora de la revista Metal ); una anònima amb trena verda i el dissenyador Victor von Schwarz; el grup The Pinker Tones i els fotògrafs Paco y Manolo. A mesura que avança la nit la gent comença a fer cercles per capbussar-se en converses molt animades. Ja ningú mira les parets, i així les imatges més íntimes recuperen el seu sentit, i les de la vida pública el perden. Ningú li torna la mirada a una Jackie que baixa de l'avió, i el seu somriure sembla més trist que abans.
Estic a punt de marxar però m'atrapa una imatge molt La dolce vita d'unes vacances que els Kennedy van fer amb Shaw i la seva esposa, la cantant de jazz Pat Suzuki. Els colors tan vius com ho estaven tots ells aquell estiu dels seixanta... Surto del túnel del temps quan algú crida: "Omar, ets un paio estrany però t'estimem!" I el tal Omar es posa a reptar per tots els sofàs que hi ha enmig de la sala fins a arribar a brindar amb els que tant l'estimen, una colla molt jove i aspiracional, com aquells de l'anunci que va fer Loewe l'any passat i que deixaven anar perles com: "És un rotllo això de fer-se gran" i "Estar enamorada és superguai". Ara sí, me'n vaig i de pressa.