Els jutges de la mar

PalmaÉs un dels edificis singulars de Palma i pràcticament tothom sap què hi ha actualment a l’interior: la presidència del Govern autonòmic; la Moncloa de les Illes, per dir-ho així. Ara bé, què era el Consolat de Mar, que donà nom a l’immoble? Va ser el tribunal que es va fer càrrec de jutjar els assumptes relacionats amb el comerç marítim al llarg de gairebé set segles i que va sobreviure fins i tot als decrets de Nova Planta, que s’endugueren per davant tota la resta d’institucions pròpies de les Illes. El recordam quan fa 700 anys de la seva fundació, l’1 de febrer del 1326.

Tot i que això no encaixa del tot amb el tòpic que abans del turisme aquest fou un espai pobre i agrícola, el cas és que hi va haver un temps –els darrers segles de l’edat mitjana– en què la principal activitat econòmica de les Illes era el comerç per la mar. Això suposava dues coses: que els mercaders constituïen un col·lectiu poderós i influent i que tanta d’activitat, per força, com en qualsevol acció humana, havia de generar conflictes: mercaderies espenyades, desacords entre comerciants, interpretacions diferents d’un mateix contracte.

Amb això, com en gairebé tot, a Jaume I li va correspondre prendre una primera iniciativa, quan va crear a Barcelona, cap al 1257, una universitat –la qual no era aleshores una entitat acadèmica, sinó de govern– de mercaders i mariners, sembla que ja amb una certa possibilitat d’arbitratge en cas de conflicte. El 1283 es va constituir, ja amb aquest nom, el Consolat de Mar de València.

No era un invent de l’àmbit de la llengua catalana. En ciutats italianes actives en comerç, com Pisa, ja existien cònsols de mar, amb funcions semblants. Als nostres dies, en què un cònsol és un diplomàtic, ens pot sorprendre aquesta paraula per designar un jutge, però llavors podia tenir diversos significats. Hi hagué també cònsols mallorquins a ciutats del Nord d’Àfrica, amb unes tasques molt més coincidents amb el que ara entenem per un cònsol.

El lobby dels comerciants

Un probable precedent de la creació a Mallorca del Consolat de Mar –el segon a la Corona d’Aragó, ja que el de Barcelona no es va constituir fins al 1348– consisteix en una carta que el 1306 va adreçar el monarca privatiu Jaume II des de Perpinyà, on residia habitualment, al governador de l’illa. En aquest document, el monarca li estira les orelles per inhibir-se d’un conflicte entre mercaders per la despesa en la reparació d’una nau, i li ordena que, una vegada assessorat per gent entesa, dicti la sentència corresponent.

Convenia, per tant, tenir un tribunal específic per a aquestes qüestions, més enllà dels “costums de mar” que s’haurien fet servir fins aquell moment. Però, amb aquest no frissar que caracteritza els illencs, no va arribar fins vint anys més tard. Va ser Felip de Mallorca, fill de Jaume II i regent –per la minoria d’edat del seu nebot Jaume III–, qui va instituir el Consolat de Mar, amb data, com dèiem, de l’1 de febrer del 1326. Això és, ara fa 700 anys.

El regent Felip va establir dos cònsols –jutges–, que havien de ser “homes virtuosos i discrets” –de dones ni parlar-ne, és clar, en aquella època– i que serien elegits pels jurats de la ciutat i el regne, l’equivalent als actuals regidors de Palma o consellers de Mallorca. Havien d’examinar i sentenciar els plets entre mercaders, patrons i mariners en matèria de disputes sobre les càrregues o lloguers dels vaixells, els salaris dels mariners o les mercaderies perdudes o espenyades en el curs dels viatges. Tot s’havia de fer verbalment, sense haver de deixar-ne constància per escrit, cosa que, en aquells temps d’analfabetisme pràcticament total, tampoc no resultava gaire sorprenent.

Gairebé dos decennis després, i ja reintegrat el regne de Mallorca a la Corona d’Aragó, el nou monarca, Pere el Cerimoniós, va establir el 1343 una nova regulació, en la qual afegia un tercer actor: el jutge d’apel·lacions, per recórrer contra les sentències dels dos cònsols. També determinava que el Consolat es regiria segons les normes del de València. A Menorca, aquesta funció es va confiar a un batlle o oficial reial. La normativa que es feia servir quedaria reunida en un volum: el Llibre del Consolat.

Progressivament, els cònsols de mar anaren ampliant les seves competències. El rei Martí les va estendre a tot l’àmbit comercial, no només el marítim. Alfons el Magnànim va anar un pas més enllà: podien jutjar sempre que una de les parts fos mercader, encara que l’altra no ho fos. Això era inaudit per l’època, perquè tant clergues com nobles gaudien d’una jurisdicció pròpia. Però, davant del Consolat de Mar, no: s’hi havien de sotmetre. Era tanta la influència del col·lectiu de comerciants –ara en diríem un lobby– que, progressivament, varen guanyar el control del Consolat. No hi havia gaire diferència entre tribunal i gremi de mercaders. Compartien un mateix espai: la Llotja de Palma.

Sense intèrprets de català a Anglaterra

Cap al 1454, la designació a dit dels cònsols es va substituir per un nou sistema: el ‘sac i sort’. És a dir, es reunien en un sac els noms d’aquells que hi podien aspirar, i la mà innocent d’un nin de set anys treia el de l’afortunat. De fet, n’hi havia dos, de sacs: un per als ciutadans –només els de bona posició, és clar– i un altre per als mercaders. Es triava un cònsol de cada col·lectiu. D’aquesta manera, quedaren fora els patrons i mariners, els quals, òbviament, es queixaren, sense èxit. El Consolat de Mar s’havia d’haver dit Consolat de Mercat.

L’abast internacional del comerç des de les Illes representava que un bon grapat d’aquelles causes afectassin estrangers. El 1653, un anglès suplicava al Consolat que, per favor, li traduïssin la documentació –ara sí que se’n deixava constància per escrit– al castellà, perquè al seu país no trobaria intèrprets de català, que òbviament era la llengua de l’Administració a les Illes aleshores.

Llavors no existia això del lawfare, o com a mínim no se li deia així; però, certament, de tant en tant, s’aixecaven sospites de parcialitat cap a un dels jutges, o cap a tots dos. Què es feia, en aquests casos? S’afegia un membre més –o dos– al tribunal, per garantir-ne l’objectivitat. Si bé això no podia suposar un augment de despeses; el salari que corresponia als dos jutges se l’havien de repartir entre tots.

De fet, existien uns personatges, els prohoms, que assessoraven els cònsols abans de dictar sentència. Disposaven de veu i vot, no es podia determinar sobre les causes sense prendre en consideració el seu parer. Serien l’equivalent als jurats dels nostres temps, si bé es pot considerar també que tenien una funció semblant als actuals perits.

Ni tan sols els decrets de Nova Planta de Felip V, que aboliren la resta de les institucions pròpies, pogueren amb el Consolat o, més ben dit, amb el poderós lobby dels comerciants. Ara bé, la Reial Audiència, d’obediència reial, passà a triar els jutges i des del 1740 varen haver de redactar tota la documentació en castellà –“Que som a Espanya!”, que en dirien ara.

Per a les mentalitats il·lustrades de finals del XVIII, aquell tribunal era una antigalla. I, en efecte, el 1800 va ser substituït per una nova institució: el Reial Consolat de Mar i Terra. Que tampoc no va durar gaire, perquè el 1829 el va reemplaçar una Junta Provincial d’Agricultura, Indústria i Comerç. Les entitats hereves, ara com ara, són la Cambra de Comerç i la Junta d’Obres del Port. Del Consolat, com de la rosa d’Umberto Eco, només ens n’ha quedat el nom. D’un edifici.

Informació elaborada a partir de textos de Román Piña Homs, Guillem Morro, Pau Cateura Bennàser, Miquel Àngel Casasnovas, Gerard Móra Ferragut, Martí Lucena, Bartomeu Bestard, Maria Barceló, Ricard Urgell, Joan Mas Quetglas i el col·lectiu Fotos Antiguas de Mallorca (FAM).