És just pagar la hipoteca de la teva parella?

PalmaDiego té 34 anys, una hipoteca que va assumir quan cobrava 900 euros i una opinió que divideix grups d’amics i companys de feina: si la seva parella viu al seu pis, paga. Ho explica sense embuts: “Jo només tinc 90 metres quadrats per especular i els he de pagar tota la vida. Tothom especula amb mi”.

Fa cinc anys, la seva mare es va oferir a costejar-li l’entrada d’un pis, quan compartia un lloguer de 900 euros amb la seva al·lota. Ella va trobar una ganga a un barri cotitzat de Palma. Dues germanes ja majors volien tornar al poble natal, vendre aviat en el context de postpandèmia, i Diego va tancar el tracte per 190.000 euros, conscient que, sense l’ajuda de sa mare, cap banc li hagués concedit una hipoteca. “Em va quedar una quota fixa de 600 euros. La meva parella pagava un poc més, perquè cobrava més que jo. També en el menjar, perquè ella volia productes més prèmium”, relata. Quan la relació es va trencar, la dinàmica va seguir. “Hi vaig ficar una altra persona, perquè sempre vaig tenir clar que tot sol no podria assumir el préstec”, reconeix.

Per què té tan clar que una parella ha de pagar per viure al seu pis? “La meva manera de veure-ho és que les despeses s’han de compartir al 50%. Si jo guanyàs 3.000 euros, no els hi cobraria o si ella tingués una feina precària. No cobr per enriquir-me. El que sé és que necessit un ingrés extra”.

Compartir patrimoni

La discussió canvia atenent qui guanya més, qui és el propietari de l’habitatge, si la vida en comú implica compartir patrimoni i la situació del mercat immobiliari. Segons diferents informes, els illencs varen destinar de mitjana un 61% del seu sou al lloguer el 2024 i el preu mitjà d’arrendar supera el que guanya qualsevol jove a les Balears: necessiten entre un 111 i un 136% del seu salari, segons l’Observatori d’Emancipació. De fet, només un de cada sis joves viu fora de la llar familiar.

Davant casos com el de Diego n’hi ha que pensen, com Aina, que cobrar a una parella va més enllà d’un equilibri econòmic. “Li vaig dir a una amiga que deixàs el seu al·lot per haver-li demanat un lloguer. En acabar la relació, ella va sortir d’aquella casa sense res. Li vaig demanar si tenia contracte, si s’ho podia desgravar”. En aquest punt, etziba a Diego: “No és problema de la teva parella que no puguis pagar la hipoteca i t’hagis hipotecat. A la teva parella no li llogues”. Per a ella, una relació sentimental no hauria de funcionar amb lògica de mercat.

Per a la psicòloga Susana Ivorra, economia i emocions dins una parella són inseparables. “La nostra relació amb els doblers no es crea només d’acord amb qüestions d’educació financera”. Entren en joc variables com l’existència d’un equilibri en la situació econòmica de cada membre i la repartició les despeses comunes. “Sovint aquest tema és font d’ansietat, decepció i, fins i tot, d’empipament” a la consulta. No obstant això, no té per què fer sentir qui paga com un inquilí. “No necessàriament, si els termes es parlen, es negocien i es posen damunt la taula, no de manera aïllada, sinó en un context, juntament amb altres assumptes que influeixen en l’economia domèstica”, recomana. Malgrat tot, pot generar-se “un desequilibri de poder, especialment si l’altra persona no té habitatge propi”. I la frase ‘ves-te’n de ca meva’ “pot convertir-se en una arma llancívola i emprar-se com una amenaça” en el context d’emergència residencial. “Ha calat en les nostres decisions afectives i influeix a separar-se o continuar amb una parella a la qual, en altres circumstàncies, ja hauries deixat”, afegeix.

L’accés a l’habitatge ha canviat la manera en què les parelles entenen la convivència i el compromís. “D’una banda, hi ha una necessitat de protegir el que és d’un per por de quedar-se sense res, i alguns pensen ‘no me n’aniré a viure amb tu, perquè si deix anar el meu pis de lloguer i la relació no funciona, potser no en trobaré d’altre’; i, de l’altra, la por de separar-se i l’odissea de trobar un lloc digne on viure. Avui ja no podem parlar a consulta de separació sense demanar sobre alternatives d’habitatge”, reconeix.

Separació de béns

Des del punt de vista legal, l’advocada especialista en família Maria Antònia Mateu canvia el marc de la discussió. A les Balears regeix el règim de separació de béns –com a Catalunya–, un factor que condiciona com s’interpreten les aportacions econòmiques dins la parella. “La pregunta de si és just o no cobrar un lloguer a la teva parella té parany. Cal diferenciar entre dos tipus de despeses: les càrregues familiars i les que no ho són”. Les primeres inclouen les comunes, derivades de la convivència, com els supermercats, l’oci, les escoles i les assegurances. “El lloguer també ho és” i els cònjuges estan obligats a contribuir-hi “en proporció a la seva capacitat econòmica”. Les segones, com la hipoteca o qualsevol despesa derivada de la propietat, corresponen al titular de l’immoble. “Si la teva parella no visqués aquí, tu hauries de pagar igualment la hipoteca, hi visqui o no”, argumenta.

Indemnització

Té dret a reclamar una indemnització un membre de la parella que hagi contribuït a pagar la hipoteca de l’altre? “Sí, sempre que hagi contribuït a les càrregues familiars i en cas que manqui un pacte previ”, assenyala la lletrada abans d’explicar un factor “molt comú”. “Quan un membre de la parella ha contribuït més que l’altre, perquè s’ha dedicat a la feina, mentre que l’altre es dedicava a la casa i la família, això genera desigualtat patrimonial i pot donar dret a una compensació econòmica. Arrossegam un fet cultural amb dones que redueixen la seva jornada laboral o, fins i tot, deixen la feina per cuidar un segon fill”, afegeix.

L’advocada considera un problema el fet que “la gent es casa molt alegrement sense haver parlat del règim econòmic matrimonial”. A més, “no existeix una cultura” de pactar condicions davant una ruptura. “Sempre recomanaria parlar-ne directament i decidir. I, si un aporta més que un altre, per descomptat, ho ha de documentar. Si amortitzes la hipoteca perquè has rebut una herència, pots deixar constància amb un document senzill entre les parts. Tot per escrit: un membre destina un import extra i l’altre reconeix el deute”. Qui demanda té cinc anys de termini per reclamar des de la separació o divorci. Mateu defensa que continuï la tramitació de l’avantprojecte de llei de règim econòmic matrimonial de les Balears. “Donaria més seguretat jurídica”, sosté l’experta, que recomana a les parelles que es casin, com a opció més garantista per resoldre conflictes en una separació o divorci.

Ruptura amb fills

Les ruptures amb fills afegeixen una altra dificultat. “El gran problema és que la gran majoria són habitatges hipotecats. Un n’ha de sortir, encara que continuï pagant hipoteca. És pràcticament impossible finançar un altre habitatge”.

La manera de gestionar els doblers en parella també ha canviat. Segons la psicòloga Ivorra, “hi ha una lleugera tendència a l’individualisme”, que relaciona més amb l’educació rebuda que amb una elecció generacional. “Per exemple, pares que es varen separar i varen perdre l’estatus econòmic eduquen els seus fills en l’individualisme com a mesura de protecció”, explica.

Diego escolta arguments legals, emocionals i generacionals sobre una decisió que per a ell encara és pràctica. “Sí. Però què prefereixes: pagar 300 euros per una casa que no és teva o pagar 1.000 d’un lloguer? La inversió l’hauràs de fer tant sí com no. No obligaré ningú a viure a ca meva”, diu abans de mirar cap a un passat que percep millor: “Els meus pares no tenien aquests problemes”.