José Palazón i Gustave Kiansumba: “Si permetem que es vulnerin els drets dels immigrants, acabarem perdent els de tothom”

BarcelonaQuan es van conèixer, Gustave Kiansumba sobrevivia als boscos dels afores de Melilla esperant una oportunitat per saltar la tanca. José Palazón portava aliments, mantes i medicines als immigrants. Kiansumba havia hagut de fugir de la persecució de les autoritats del Congo. Després d’un periple de 8 anys que el va portar per sis països i de deu intents fallits de saltar al tanca, el congolès va arribar en pastera a la Península el 2009. Ara viu a Bilbao i encara espera que es resolgui la seva petició d’asil polític. Dimecres va rebre el Premi Internacional de la Fundació Anfonso Comín i es va retrobar amb aquell activista que l’havia ajudat en els moments més difícils. Palazón el recorda bé: “Era un bon capità i va ser l’últim del seu grup a marxar”.

El govern espanyol vol legalitzar les expulsions en calent a Ceuta i Melilla.

José Palazón: Això vol dir que, com hem denunciat, aquestes expulsions són il·legals. I no es poden legalitzar, perquè les prohibeix el dret internacional: els immigrants tenen uns drets a les fronteres, i no poden ser expulsats sense que ho ordeni un jutge. Ceuta i Melilla són els únics territoris d’Europa que tenen contacte físic amb l’Àfrica. Les tensions allà són tremendes i el nivell de violència insuportable. La Unió Europea i Espanya estan construint -cada dia la fan més alta- una tanca on es maltracta els immigrants i els refugiats. Vivim en un món on hi ha lleis que prohibeixen caçar ocellets amb xarxes, mentre que és legal caçar immigrants i refugiats.

Us vau conèixer fa onze anys al mont Gurugú. Ara la tanca és més alta i els salts continuen.

Gustave Kiansumba : Aleshores hi havia armes de foc: abans ens mataven a trets i ara a cops de porra.

J.P.: La clau no és l’alçada de la tanca ni quants guàrdies civils la vigilen. L’arribada d’immigrants depèn dels conflictes bèl·lics: la majoria dels que arriben ara a Melilla són sirians. I l’any passat hi havia molta gent de Mali, quan s’hi vivien els pitjors moments de la guerra. Cap tanca pot impedir que la gent fugi d’una guerra. I a Ceuta i Melilla el govern espanyol hi posa el seu cos militar (la Guàrdia Civil) i subcontracta l’exèrcit marroquí per fer-li la feina bruta. És insuportable veure aquest nivell de violència sense cap justificació. Els immigrants no van armats, no són perillosos. Només volen viure. L’única violència és dels governs espanyol i marroquí.

Els refugiats sirians no tenen cap via legal per entrar a Europa.

J.P.: Els sirians no salten la tanca, passen per la frontera de Beni Enzar, que té 50 metres d’amplada. Paguen entre 1.000 i 3.500 euros, i pel seu color de pell poden passar amb un passaport marroquí de Nador comprat a les màfies. Són el 60% dels que entren a Melilla i el govern no en parla, perquè es desvelaria la corrupció. Hi ha màfies perquè no poden entrar legalment.

Els que salten la tanca són els més pobres.

G.K.: Sí, és un problema de classisme. Quan un africà arriba aquí amb diners i es compra una casa no se l’anomena immigrant. Només són immigrants els pobres. El món que estem construint obliga milions de persones a fugir del lloc on van néixer, i mentre es permet la llibertat de moviments a les mercaderies i els capitals s’aixequen tanques per aturar les persones.

J.P.: Itàlia ha mobilitzat la seva marina per salvar milers d’immigrants d’una mort segura a les pasteres, però el govern espanyol envia la seva policia a fer-los molt de mal. Algun dia tot això es jutjarà.

S’explota la por?

J.P.: La por dóna poder als governs i jo crec que també s’explota el racisme. Es continuen utilitzant els negres com a mercaderia: ara no se’ls esclavitza, però se’ls fa servir com a moneda de canvi en les relacions diplomàtiques. Gaddafi ja li va dir a Berlusconi que si no pactaven inundaria Itàlia de negres! És el mateix que ha fet el Marroc amb l’onada de pasteres d’aquest estiu.

G.K.: Parlen del suposat impacte negatiu dels immigrants a l’escola per fer-nos oblidar les retallades a l’educació. A la sanitat també van començar pels sensepapers i després les retallades han anat a més. No ens equivoquem: si permetem que es vulnerin els drets dels immigrants acabarem perdent els de tothom.