Joan Carles Palos: “No hi ha TDT que ens informi millor que els nostres propis sentits”

PalmaDurant anys ha estat un dels rostres dels informatius a les Balears. Com a periodista, ha treballat a la delegació territorial de TVE, a Antena 3 a Mallorca, al Diari de Balears i a IB3 Televisió. Actualment és director general de Comunicació de l’Ajuntament de Palma. Així i tot, no ens hem trobat amb Joan Carles Palos (Palma, 1964) per parlar de periodisme, sinó del que per ell és més que una afició, el senderisme, al qual ha dedicat gairebé mitja vida. Acaba de publicar el primer llibre d’una sèrie de deu que tindran com a títol comú 20 rutes en família per Mallorca (Lleonard Muntaner Editor), i que Joan Carles Palos defineix com “una convidada a conèixer l’illa, passa a passa, fita a fita”. Precisament aquesta expressió dóna nom a la col·laboració mantinguda durant anys amb la Cadena SER i amb l’ARA Balears, en què proposava i comentava itineraris per l’illa. La col·lecció de 20 rutes en família per Mallorca s’ha iniciat amb la serra de Tramuntana, la joia del paisatge per a l’excursionisme a l’illa.

Començ per fixar-me en la precisió que feis al mateix títol del llibre. Hi deis “en família”. El vostre pare era excursionista. Això s’hereta?

Sí, el meu pare tenia una passió gran per l’excursionisme, i sí, es transmet, no a través de la genètica, però sí del cor. Mon pare, a més, tenia una màxima per a l’excursionisme que sempre ens repetia, una màxima que es redueix a tres paraules: amor, respecte i seny, que són categories essencials per a qualsevol relació. L’element vertebrador d’aquestes tres categories és la passió.

Aquest primer llibret està dedicat a la part central de la serra de Tramuntana. Parlem de muntanya. Què us aporta?

A la muntanya, com a la vida, tot i que hi ha molta gent que hi transita, ens trobam a nosaltres mateixos. Ramon Llull descobria el seu món interior en el paisatge i, així i tot, necessitava compartir-lo. La muntanya és com la vida, una experiència que ha de ser compartida.

La muntanya pot ser dura i perillosa. S’hi ha d’anar preparat. Ja que vós proposau rutes familiars, diríeu que és important començar a fer senderisme des de petits?

A la muntanya, com a la vida, no has d’arriscar per sobre de les teves possibilitats. I sí, és essencial iniciar-s’hi de petits. Mirau, hi ha molta gent que s’hi inicia de gran i ja tot d’una lamenta que qualcú no l’hi introduís de jove. Als nins que fan excursionisme en família se’ls està mostrant un camí a seguir per la vida. També és estimular una determinada afició que després ells decidiran si volen continuar o no, però que sens dubte té uns efectes molt beneficiosos. M’agrada dir que tenim cinc sentits que són cinc canals d’informació valuosíssims en obert i gratuïts. No hi ha TDT que ens informi millor que els nostres propis sentits. Aprendre a valorar allò que els sentits ens ensenyen ens fa millors persones.

Tots hem vist infants que, quan senten la paraula excursió, se’ls posa una cara de peresa que fa perdre les ganes a qui l’ha organitzat.

Sí, tots hi hem passat. En el meu cas, hi he passat primer com a fill i després com a pare, per això puc dir que acabes agraint, i molt, que el teu pare fos més caparrut que tu. A tots ens agrada recordar el pare per les coses bones que ens va ensenyar. I l’afició pel senderisme o l’excursionisme és una de les coses bones que poden ensenyar els pares, que deixen empremta i que, a més, és una oportunitat magnífica per viure una experiència en família.

Parlau-me de la serra de Tramuntana com a paisatge per a l’excursionisme. Què en destacaríeu?

És meravellosa, perquè et trobes entre el cel i la terra, entre el que és diví i el que és humà, però també molt a prop de la mar. Miram la mar en un sentit de connexió, de mitjà per a la trobada de cultures a Mallorca, que és un creuament de camins al mig de la mar. A més, a la serra de Tramuntana hi tenim l’Arxiduc, hi tenim Ramon Llull, hi tenim Robert Graves, per esmentar només tres personatges que s’hi instal·laren i que encara avui donen un sentit i una veu especial a aquests paratges. Què seria Deià sense Graves? Què seria Valldemossa sense l’Arxiduc o sense Chopin, per poc temps que hi passàs?

Ens en recomanau una ruta?

En recomanaré una que l’altre dia férem la meva dona i jo i que, precisament, no surt al llibre que s’acaba de publicar. Em referesc al camí de l’Arxiduc, que transita per damunt del Caragolí, en una ruta d’unes 3 hores. Estam a uns 960 metres d’altitud, a la part més alta de la finca de Son Moragues. És un camí espectacular arran d’un penya-segat amb una vista meravellosa de la Foradada, de Miramar, de Son Marroig; al nord veus el Puig Major i cap a ponent domines fins al Galatzó. És dels pocs camins de la Serra que es va fer exclusivament perquè hi pogués passejar l’Arxiduc, no tenia cap utilitat prèvia. Descobreixes l’Arxiduc com a arquitecte del paisatge, com li dóna sentit a través dels miradors i dels camins.

A Mallorca hi ha molts problemes perquè propietaris de finques de la Serra han tancat camins públics.

El tancament de camins públics és un drama, i a sobre és il·legal. Ho denunciam i exigim als veïns que no els tanquin i als ajuntaments que no els deixin tancar mirant cap a una altra banda. De la mateixa manera que deman respecte per les propietat privades, també l’exigesc per la propietat pública.