Les imprescindibles perleres de Manacor

Al llarg del segle XX les dones de la indústria de la perla foren clau en la recuperació econòmica de la comarca

“En una època en què no tenien dret a vot, a principi del segle XX les perleres de Manacor ens varen treure de la misèria”. Qui ho afirma és l’historiador manacorí Sebastià Sansó Barceló, autor de la tesi doctoral La indústria de les perles a Manacor (1902-2002), defensada el 2008. El miracle l’obraren els alemanys Karl i Eduard Heusch. El 1890 aquests descendents d’una saga d’industrials d’Aquisgrà fundaren a París una companyia de perles artificials, que aleshores eren un element de distinció per a les elits europees. Al cap de set anys portaren la companyia a Barcelona, on foren pioners a Espanya en la seva producció. El 1901 la traslladaren a Palma, atesa la inestabilitat social que hi havia a Catalunya amb moltes vagues. I el 1902 ja triaren Manacor com a nou centre de producció. Era la primera indústria de capital estranger que s’establia a Mallorca.

Sansó recorda els motius d’aquella elecció: “A Manacor s’acabava d’inaugurar la fàbrica d’electricitat de Servera Melis -era el segon municipi a tenir-ne després d’Alaró. A més, des de 1879 la ciutat estava molt ben comunicada gràcies al tren. Els alemanys sabien que era un lloc on hi havia moltes dones que podien ser més barates que les de Palma. Volien dones perquè eren més bones a l’hora de fer treballs manuals. Aquí moltes ja tenien experiència en el camp, recollint raïm, ametlles, figues o garroves”. A Manacor era on es bufaven les perles buides de vidre, que posteriorment s’omplien de marbre i s’enviaven a París o a la central de l’empresa a Barcelona per a la seva transformació en collars exportables.

Primera vaga femenina

Els alemanys primer llogaren un pis a prop de l’estació del tren, al costat de la fàbrica d’electricitat. Després compraren uns terrenys a 200 metres, on construïren un taller que popularment seria conegut com ‘Sa Fàbrica’. Hi començaren treballant cent dones. Cinquanta més ho feien des de casa. El 1903, un any després de la inauguració del taller, les perleres de Manacor ja protagonitzaren una de les primeres vagues femenines de tot l’Estat. “Hi participaren setanta-cinc dones de les cent que hi feien feina. Reclamaren -diu l’historiador- que els pujassin el jornal. També es queixaven de les triadores, que solien tirar pel baix a l’hora de comptar el nombre de perles que havien fet. Aquella vaga, però, només durà dos dies. No aconseguiren res. El rector del poble de seguida les cridà a l’ordre. Les líders de la vaga, però, no van ser readmeses”.

“Les perleres de Manacor -hi insisteix Sansó- no estaven tan mal pagades, encara que, com era habitual a l’època, cobraven menys que els homes. Els que no estigueren contents amb la seva nova ocupació varen ser els amos de les possessions, que estaven avesats a tenir sempre mà d’obra disponible i a qualsevol preu. De sobte es trobaren amb dones que preferiren la comoditat i l’aixopluc de fer feina en una fàbrica que no al camp, treballant de sol a sol. Podien cobrar el mateix que al camp, però amb la diferència que el sou era fix i no temporal. Aleshores, aquells amos, rabiosos com estaven, es posaren a escampar notícies falses. Digueren que, per una qüestió higiènica, no era bo que hi hagués tantes dones juntes tancades en un recinte. Els empresaris alemanys fins i tot hagueren d’encarregar a un metge que fes un certificat per desmentir aquest rumor. Tanmateix, al principi hi hagué algunes dones que continuaren compaginant la feina de perlera amb la de jornalera amb l’ajuda dels seus fills menors”.

La indústria perlera suposà una autèntica injecció econòmica en un municipi agrícola d’11.400 habitants amb un passat emigrant a causa de la letal fil·loxera. El 1915 Sa Fàbrica adoptà el nom d’Industria Española de Perlas de Imitación S.A. (IEPISA). De Manacor s’exportaven perles a mig món, sobretot als Estats Units, on aquell producte local es popularitzaria com a “perla americana”. “El 1916 -recorda Sansó- ja tinguérem una botiga a la cinquena avinguda de Nova York”. Aviat IEPISA apostà per la perla massissa, d’una gran qualitat.

Per poder atendre tanta demanda, s’obriren tallers a Felanitx, Sant Llorenç i Petra. Amb el crac del 29, però, el mercat americà se n’anà en orris. El 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil, l’empresa hagué de tancar fins al 1937. “En tornar a obrir -continua l’historiador-, va ser quan les dones començaren a tenir un carnet amb un número que conservaven tota la vida. Aquest carnet els permetia anar a l’economat del taller, un supermercat que només era per a elles i les seves famílies. Els germans Heusch també es preocuparen d’oferir servei mèdic i d’habilitar una escoleta dins del recinte per als fills de les seves treballadores, que podien representar el 10% de la població femenina d’aleshores”.

El punt d’inflexió de les perles manacorines arribà amb el boom turístic dels anys seixanta, quan IEPISA ja es conegué com a Majorica (sense accent). A les seves botigues s’habilitaren parades d’autobusos, des d’on baixaven carretades de turistes que volien adquirir un souvenir que ja s’havia consolidat a escala internacional. Celebritats com Sofia Loren, Gina Lollobrigida i Imelda Marcos, dona de l’aleshores president de Filipines, Ferdinand Marcos, es deixaven fotografiar amb el preuat objecte de desig. La popular marca artesana podria arribar a vendre un milió de collars a l’any.

Al municipi aviat sorgiren noves empreses que també s’apuntaren al carro de la fabricació de perles: Can Pipes, Catalina Duran, Industria de Cristal Artístico, Perlas Mar, Dumafe, Foper, Perlas Sureda i Madre Perla. La competència més important arribà amb Perlas Orquídea. “Es crearen -assegura Sansó- prop d’una vintena de marques. Hi havia, però, mercat per a tothom. A la dècada dels setanta a Manacor hi podia haver més de 2.000 dones fent feina a una fàbrica o a una altra, i mil més dins ca seva. També hi ha documentades nines de vuit anys que feien de mosset. Era tanta la feina que s’acumulava que els directius varen oferir a les treballadores un incentiu per cada dona que duguessin. Així es començaren a incorporar a la fàbrica dones que acabaven de desembarcar de la Península. Arribaren a representar un 40% de la plantilla”.

En els inicis, les perleres podien fer entre deu i dotze hores de feina diària. Patien un doble cansament perquè també s’havien d’encarregar de les tasques de la llar i de la cura dels fills. A part de les que treballaven sempre a domicili, n’hi havia algunes que també s’emportaven feina a casa per treure’s un sobresou. “Cobraven a escarada -afirma l’investigador-. En els temps en què encara no s’havia democratitzat la televisió, després de sopar, les dones s’asseien al voltant del braser amb els fills, treien un senalló amb les perles i es posaven a fer feines auxiliars de producció. N’hi havia que podien fer 90.000 perles en una setmana”.

Jornals profitosos

“Anava molt bé -continua Sansó- que a les llars entrassin dos sous, el de l’home i el de la dona. Cada divendres horabaixa, quan les perleres cobraven el jornal de la setmana amb un sobre, les merceries, les botigues i els restaurants de Manacor feien una bona caixa. Fins i tot allargaven l’hora del tancament només per a elles. Amb els seus doblers, a partir dels anys setanta moltes famílies es pogueren fer una casa d’estiueig al port de Manacor. També ajudaren a finançar la maquinària de les fusteries, on treballaven la majoria dels seus marits. En una època al municipi hi hagué prop de cinc-centes fusteries familiars”.

Avui, en l’era de la globalització i de la deslocalització empresarial, la indústria de la perla a Manacor ja ha deixat enrere els seus anys gloriosos i ja no té tantes dones fent feina. “Gràcies a les perles -conclou l’historiador- les dones es varen empoderar i desenvoluparen una consciència de classe molt forta, que permeté al municipi progressar. Elles foren les primeres a gaudir de la transformació que suposà el canvi del segle XIX al XX. Passaren d’estar preocupades pel menjar de cada dia a tenir un sou fix i vacances pagades”. Fa uns anys la capital del Llevant feu justícia a aquestes imprescindibles dones amb la inauguració de la plaça de les Perleres, a prop de la ronda de Felanitx. I perquè les noves generacions no les oblidin mai, recentment el Consell de Mallorca els ha dedicat un còmic dins la campanya ‘Mallorca té nom de dona’.

Orgull de perlera

Maria Ginard és una manacorina de seixanta-quatre anys. Fa tres anys que es va jubilar després d’haver estat quaranta-set anys fent feina a Majorica. “Hi vaig començar a la dècada dels setanta a catorze anys. Havia acabat l’escola i m’havia d’ocupar en qualque cosa. Quan em varen dir per anar a Majorica, no m’ho vaig pensar ni un segon. Ha estat la millor decisió que he pres. Aleshores a Manacor era un orgull fer de perlera”.

“Vaig passar molt de gust -continua- fent-hi feina. Tots ens coneixíem. Érem una gran família. M’ho passava tan bé que em sabia greu quan arribava el divendres i havíem de partir cap a casa. A vegades, però, també hi anàvem a treballar els dissabtes. Començàvem a les set del matí i acabàvem a les tres de l’horabaixa, encara que als inicis fèiem horari xapat. Hi havia dones, però, que s’enduien feina a casa i així aconseguien un bon sou extra. Moltes famílies es pogueren fer xalets gràcies a la feina de les perleres, que completava el sou dels homes, la majoria dels quals feien de fuster. No ens férem riques, però podíem gastar, la qual cosa agraïren molts de negocis de Manacor”.

Ginard, com moltes altres perleres, conegué el seu marit a Majorica. Assegura que a la fàbrica hi havia un fort esperit de solidaritat entre les dones. “Jo, però -reconeix-, m’estim més fer feina amb homes. Al final vaig acabar a la secció de joieria, on hi havia més homes que dones”. Aquesta antiga treballadora de Majorica explica que les primeres perleres de començament del segle XX ho varen passar pitjor que elles: “Feien més hores i treballaven sense màquines”. Amb tot, assegura que ella, ja jubilada, sovint pateix les conseqüències de tants d’anys de feina: “L’esquena, les mans i les cervicals se’n ressentiren. Tot i que nosaltres ja teníem màquines, la part manual encara era molt important. Tanmateix, malgrat que hi havia moments feixucs, els suportava bé perquè hi passava molt de gust”.

Ginard diu que les treballadores sempre es varen sentir ben tractades pels propietaris. Amb tot, no oblida els moments difícils que visqué al final amb el canvi de mans de la centenària empresa, que suposà acomiadaments. “Jo -conclou- em qued amb el millor, amb les amistats que vaig fer a Majorica i que encara conserv”.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF