Les Illes, ‘laboratoris naturals’

PalmaEls sistemes insulars són considerats el millor “laboratori natural” per a l’estudi de l’evolució dels ecosistemes, l’ecologia de poblacions i l’extinció de plantes i animals. La biodiversitat única dels arxipèlags es troba molt amenaçada per la pèrdua d’hàbitat, la degradació, la sobreexplotació de recursos naturals i la introducció d’espècies exòtiques o invasores. Anna Traveset i Josep Antoni Alcover són dos investigadors de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (Imedea) -centre mixt del CISC i la UIB- que desenvolupen una bona part dels seus respectius projectes de recerca analitzant ecosistemes en arxipèlags llunyans: des de les illes macaronèsiques fins a les Galápagos.

Conservació a Galápagos

Anna Traveset és professora d’investigació del CSIC al grup d’Ecologia Terrestre de l’Imedea i està especialitzada en els “processos mutualistes” (les relacions entre espècies en què totes es beneficien entre elles) que tenen lloc en ambients insulars, com també en els aspectes relacionats en la seva conservació. Des de fa quatre anys avalua les amenaces de les espècies invasores dins dels ecosistemes de les illes Galápagos estudiant les interaccions entre les plantes i els animals pol·linitzadors i dispersors de llavors.

Traveset adverteix que els ecosistemes insulars són “especialment sensibles”. Les interaccions que es produeixen en aquests ambients entre les plantes i els animals que les pol·linitzen i dispersen són, en general, “més fràgils” que en el continent. Moltes d’aquestes interaccions pateixen actualment l’amenaça del canvi global, especialment amb el problema de les espècies invasores. L’equip coordinat per Traveset ha quantificant que el 40% de les interaccions produïdes a les Galápagos involucren espècies exòtiques.

L’extinció d’una espècie, explica la investigadora de l’Imedea, “s’agreuja perquè va acompanyada de l’extinció de les seves interaccions. És imprescindible conèixer encara més aquestes interaccions biòtiques de zones insulars perquè cada illa representa un ambient únic i irrepetible”, puntualitza Traveset.

Els ratolins de Madeira

Josep Antoni Alcover és investigador del CSIC al departament de Biodiversitat i Conservació de l’Imedea. Amb dos investigadors més, Juan Carlos Rando i Harald Pieper, acaba de fer públics els resultats d’una recerca que podria obligar a revisar alguns registres històrics relacionats amb l’arribada de l’home a l’arxipèlag portuguès de Madeira, situat a l’Atlàntic nord.

Aquests tres investigadors han analitzat les mostres d’ossos fossilitzats de ratolins trobats al jaciment de Ponta de São Lourenço, a Madeira. Segons les conclusions de l’estudi, publicades recentment a la revista Proceedings of the Royal Society B, la datació per radiocarboni de les restes revelen que els ossos dels ratolins tenen una edat situada entre els anys 900 i 1036 de la nostra era. Això vol dir que els ratolins, probablement transportats com a “polissons” en un vaixell víking, arribaren a Madeira fa aproximadament un mil·lenni, uns 400 anys abans que els portuguesos conquistaren l’illa atlàntica. D’acord amb les dades històriques, els portuguesos prengueren possessió de Madeira el 1419, data a partir de la qual va començar la seva colonització.

Les poblacions de ratolí domèstic de Madeira mostren similituds en l’ADN mitocondrial amb les poblacions d’Escandinàvia i nord d’Alemanya, però no amb les de Portugal. A falta de nous estudis morfològics i genètics, això donaria a entendre que els ratolins varen ser introduïts a Madeira no pels portuguesos, sinó pels víkings, tot i la inexistència de referències històriques de viatges víkings fins a Macaronèsia.

Alcover, Rando i Pieper també posen en relleu l’alt impacte ecològic provocat per culpa de la introducció de ratolins a Madeira, que causà l’extinció d’almenys dues terceres parts de les espècies d’aus endèmiques que habitaven aquest arxipèlag, segons s’explica en el treball publicat en l’esmentada revista científica.