HÀBITATS NATURALS

Via Guiri: visita guiada a la memòria del turisme

La ruta serveix per comprendre com hem arribat fins aquí, després d’haver passat per un moment en què Calvià era el municipi més ric d’Espanya i el que tenia una major taxa d’analfabetisme

Una hipotètica etimologia del topònim Magaluf seria d’origen àrab, i es podria traduir com “aigua bruta”. Això tindria sentit perquè, durant molts d’anys, el que actualment és (o era, fins a la crisi del coronavirus) un dels punts més calents del turisme de gatera havia estat un salobrar. Com a tal, al seu entorn havien brotat malalties infeccioses que en el seu moment van ser tan temibles com ho pugui ser ara el covid-19: el paludisme, per exemple. I, parlant de topònims perduts en el temps, és interessant saber que els grecs antics van batejar el que després coneixeríem com a Illes Balears amb el nom de Gimnèsies, és a dir, “la terra -o les illes- dels que van despullats”. Així sabem que els nostres avantpassats foners i talaiòtics, a més de tenir bona punteria, gastaven més aviat poc en roba.

Aquestes i moltes més informacions interessants les rebreu si assistiu a la ruta guiada ‘Via Guiri: un viatge al fetge turístic de Mallorca’, que aquest proppassat dijous, dia 7, va fer el seu primer itinerari: un recorregut, precisament, pels racons i la memòria de Magaluf. Els creadors i conductors de Via Guiri són els periodistes Felip Palou i Antoni Janer (que cada setmana ens ofereix a l’ARA Balears les excel·lents cròniques històriques de ‘Turista de coa d’ull’), i, per a aquesta incursió a Magaluf, van comptar amb dos convidats de luxe: els historiadors Tomeu Canyelles i Biel Vives, autors del llibre Magaluf: més enllà del mite, que ha publicat recentment Lleonard Muntaner Editor i que ofereix un primer estudi en profunditat sobre una localitat que és certament una llegenda. Per això mateix (per fugir de les confusions que generen les llegendes) era necessària una mirada rigorosa que no tan sols explicàs els aspectes més vistosos -i morbosos- del model turístic del qual Magaluf és emblema, sinó que també es fes càrrec de les formes de vida que s’han generat al seu entorn. Es tracta de ponderar-ho tot: la prosperitat econòmica que sens dubte ha generat el turisme enfront de la degradació del territori i de l’augment de les desigualtats socials que també ha comportat. En qualsevol cas, el plantejament del llibre és d’allò més interessant, com també ho és el de la Via Guiri. El llibre el trobau a les llibreries, la ruta per Magaluf es torna a repetir aquest proper dijous, dia 13, i, si hi voleu assistir, us hi heu d’apuntar al correu electrònic viaguiri@gmail.com. L’aforament màxim és de 25 persones. El punt de trobada de la ruta va ser la plaça Momentum (o Momentum Plaza, que fa com a més internacional), construïda juntament amb l’hotel Innside de la cadena Melià a l’avinguda Olivera, al punt més cèntric de Magaluf. L’hotel Innside és un quatre estrelles fàcilment reconeixible pel Rooftop Nine, que és el nom que se li ha donat a la piscina elevada que hi ha al cinquè pis: una piscina transparent i suspesa en l’aire, de manera que els banyistes veuen el buit davall seu mentre neden, i els vianants que passen per la plaça Momentum poden veure el cul (amb perdó) als banyistes de la Rooftop Nine. És la sofisticada aposta de l’empresa de la família Escarrer per al nou Magaluf, que se suposa que ha de superar l’oferta del balconing i el mamading que han donat fama mundial a aquest indret -i, de passada, a Mallorca sencera. L’aposta va de veres: s’hi han deixat quinze milions d’euros, que es diu aviat. Ara bé, inevitablement es plantegen alguns dubtes: d’una banda hi ha els efectes de la pandèmia, que ningú podia preveure i que per força desllueixen qualsevol esforç que es pugui fer en favor de la noble indústria del turisme. I de l’altra, i això sí que potser es podia haver tingut en compte per endavant, hi ha l’entorn. Podem construir hotels d’alta categoria i piscines de fantasia, però si a veïnat continua havent-hi els balcons des dels quals els turistes de gatera solien fer els seus salts mortals, o ben a prop hi ha la discoteca Pure (on es va gravar precisament el vídeo del concurs de fel·lacions, i que és una de les aturades de la ruta Via Guiri), és ben possible que les intencions d’elevar el nivell de l’oferta es vegin desmentides per la tradició tòxica i irresponsable que nosaltres mateixos hi hem promogut durant dècades. Sobretot si hi persisteixen la tripleta virtuosa del joc, la prostitució i les drogues, que actuen a mitjan termini com un agent corrosiu que desfà qualsevol lloc on s’instal·lin. En resum: obrir hotels d’alta gamma en entorns degradats és com perfumar-se amb Chanel després de banyar-se dins una claveguera. En un primer moment pot distreure una mica, però tot just a continuació l’efecte és encara pitjor.

Punta Balena, the party Is fuckin’ over

La ruta Via Guiri serveix també per comprendre com hem arribat fins aquí, després d’haver passat per un moment, fa quasi vint anys, en què Magaluf, o Calvià, concentrava dues dades: el municipi més ric d’Espanya i també el d’una major taxa d’analfabetisme, de prop d’un 80%. La ruta visita els suburbis de cases barates per als treballadors que venien de la Península a guanyuar-se la vida amb l’hostaleria, la gran majoria sense saber llegir ni escriure. I s’atura també en una de les quatre cases originàries que queden del que va ser l’establit de Magaluf, quan els llinatges dels que hi vivien eren Morell, Feliu, Ferragut o Canals: una casa que té un “Déu vos guard” al portal i on viuen Lourdes Sampol i la seva mare de 98 anys, que a la vegada és filla de Jaume Guasp, que fou l’amo del primer hotel de la zona: l’Atlantic, ja derruït, a primera línia. I tantes altres coses que ens ajuden a reconstruir el camí que ens ha dut on som. Una altra dada aclaridora, per acabar: dels 25 assistents, 8 o 9 feia més de 20 anys que no havien trepitjat Magaluf, i n’hi havia dos que el visitaven per primera vegada.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF