Gandalf al parador d’Eivissa
Mentre el parador es projectava i construïa, s’han inventat el telèfon intel·ligent i les xarxes socials, i el rock pràcticament ha desaparegut
PalmaAl món hi ha dos coses eternes: Roma i el parador d’Eivissa. La decisió de construir un parador a Dalt Vila es va anunciar el 2004, el 2008 es va posar la primera pedra, el 2012 es va parar perquè s’hi trobaren restes arqueològiques –com? A Dalt Vila? Increïble!–, es va refer el projecte i es va reprendre el 2019, i, finalment –22 anys i 47 milions d’euros després–, dilluns 23 de febrer de 2026, s’inaugurarà.
Mentre el parador es projectava i construïa, s’han inventat el telèfon intel·ligent i les xarxes socials, s’ha posat de moda el reggaeton, el rock pràcticament ha desaparegut, l’extrema dreta ha sortit de l’armari i amenaça de rebentar la democràcia des de dins (tot notícies excel·lents) i l’illa d’Eivissa ha guanyat 64.000 habitants. Però ni els residents nous ni els antics es podran pagar unes vacances gaire llargues al parador d’Eivissa, que s’oferta, el juliol, a partir de 512 euros la nit (l’habitació més barata, doble estàndard amb esmorzar). Paradors ha promès descomptes per als residents; estic esperant amb la targeta de crèdit a la mà, a veure si m’arriba per a un cap de setmana.
La utilitat de tan llarga i costosa obra a Dalt Vila havia de ser doble. La primera, rehabilitar l’antic castell d’Eivissa, que havia tingut un darrer ús militar i que restava abandonat des de 1973, en un procés de degradació accelerada. Gràcies a la persistent desídia de l’administració local, i mentre s’esperava l’inici de les obres del parador, devers l’any 2007 la casa del Governador, part principal del conjunt, es va esfondrar. Després de moltes vicissituds, que inclouen, efectivament, la descoberta de restes arqueològiques, la redacció d’un nou projecte i un increment brutal de la despesa –a més d’infinites dilacions burocràtiques–, aquest objectiu s’ha aconseguit: el que es podia salvar de l’antic castell és ara un establiment hoteler i les restes arqueològiques que s’hi varen trobar fins i tot es podran visitar. Deixarem per a un altre dia l’afegitó d’un nou pis a l’antiga estructura i el consegüent guany de l’edifici en altura, cosa que ha desfigurat el perfil tradicional de la ciutat d’Eivissa.
La màgia de Paradors
El segon objectiu del parador és més complicat. La idea era que servís també per revertir la llarga agonia de Dalt Vila. Dalt Vila és Patrimoni de la Humanitat, sí, però durant sis mesos a l’any és poca cosa més que un decorat esperant que arribin els turistes, amb una activitat residencial escassa i un moviment econòmic nul. Hi ha alguns museus, la seu política de l’Ajuntament de Vila... Però és un barri mort. De fet, el silenci dels carrers de Dalt Vila s’ha anat escampant i ja impregna tot el barri de la Marina, que també dorm durant l’hivern la llarga nit dels barris buits. Abans que la paraula gentrificació es posàs de moda (un mot tan lleig com el fenomen que descriu), Dalt Vila ja feia anys que agonitzava.
L’any 2008, el president de Paradors de Turisme d’Espanya, que dona la circumstància que era l’eivissenc Toni Costa, escrivia a Diario de Ibiza: “Un parador suposa un important revulsiu per a l’activitat econòmica del seu entorn més immediat, tot activant el desenvolupament de nova planta hotelera i de serveis, d’equipaments institucionals i culturals i la millora de l’oferta turística en conjunt”. Amén Déu faci. Tant de bo fos així. Però la màgia no existeix. Això de Dalt Vila no ho arregla ni Gandalf el Blanc si hi arribàs amb el cavall. Ni tots els adoradors de Tanit que s’ajuntin per resar. Potser, sí que hi ha filtres d’amor que resulten eficaços. Però la màgia urbanística, sense planificació, no existeix. I el parador d’Eivissa, en realitat, no respon a cap planificació; és més aviat un pegat d’urgència per evitar que el castell s’esfondràs sencer. Als polítics locals els va arribar com el deus ex machina d’una tragèdia grega: salvats per la campana.
Com a element dinamitzador, el parador d’Eivissa pertany a la categoria del gest, noble, benintencionat, però sense eficàcia real. Un gest que, encara que podia resultar vistós, ha quedat immediatament corregit per la crua realitat eivissenca: de les 66 habitacions del parador, 25 s’han hagut de treure de l’oferta i destinar a allotjar els treballadors. Una decisió prudent, a fi d’assegurar-se la necessària plantilla, si bé escurça encara més una oferta de places que ja no era molt llarga. De veritat els hostes de les 41 habitacions que queden actuaran de revulsiu? Què seran, com a molt, 80 o 90 persones? Molt alegres hauran de ser, per dinamitzar tot Dalt Vila. Ja poden anar llançant bitllets de 100 pel carrer Major. Això, amb el supòsit que el parador estigui obert fora de temporada. Ja ho veurem.
Els eivissencs hem d’agrair a Paradors que hagi salvat el castell d’Eivissa d’una degradació brutal. La desídia i l’oblit poden ser de vegades més violents que les accions; hi ha alguna cosa obscena en deixar que el patrimoni es degradi lentament. Era el cas del castell d’Eivissa, residència del poder polític i militar a l’illa des dels temps dels púnics. Tant de bo m’equivoqui i el parador d’Eivissa també serveixi per portar una mica de vida als silenciosos carrers de Dalt Vila.