TURISTA DE COA D’ULL

I amb el Foro de Mallorca començàrem a consumir

A finals dels cinquanta, el complex d’oci binissalemer, avui tancat, va donar el sus, a les Illes, a la societat de consum propiciada pel ‘boom’ turístic

Era el 1982. Manel Santana, natural de Consell, avui historiador, tenia deu anys. Estava més content que un gínjol. Havia complert el seu somni: celebrar la primera comunió a El Foro de Mallorca, la Meca de l’hedonisme del moment. “Jo –recorda– era de família obrera. Els meus pares estalviaren de valent per fer-me una gran festa al lloc dels meus somnis. Foren pràctics. No em vestiren de mariner, com marcava la moda de l’època, sinó que em compraren uns calçons i un jersei blancs perquè em servissin de muda per a altres ocasions especials. Arribàrem a congregar un centenar de convidats”.

El Foro de Mallorca, obert a final dels cinquanta per l’empresari Miquel Llompart, va ser el precursor dels grans centres d’oci de Balears. Ocupava una superfície construïda de 1.500 metres quadrats en un solar als afores de Binissalem. Estava situat en una zona estratègica, enmig de Mallorca, a un costat de la principal artèria viària de l’illa. El Foro, com es conegué popularment, era fruit dels anys del desenvolupisme de la segona etapa del franquisme. La pròspera indústria del turisme, amb el cotxe 600 per bandera, posà als illencs la mel als llavis i els feu oblidar les misèries de la postguerra. A poc a poc s’anava consolidant la societat de consum nascuda després de la Segona Guerra Mundial, que es plasmà en la fal·lera de viatjar, una pràctica reservada abans només a una minoria benestant.

Símbol de modernitat

Un dels trets d’identitat d’El Foro va ser el seu famós castell medieval. “Eren uns edificis –assegura Santana– que estaven de moda en temps del milagro español. Tenien un cert exotisme. Evocaven els senyors i els tornejos de l’edat mitjana. També els trobam a la fàbrica de vidres de Campanet o a la de Can Guardiola, a Manacor”. Un dels reclams d’aquell temple de l’esbarjo va ser el seu museu de cera, el primer que hi hagué a les Illes. “Era –recorda l’historiador– patètic, representatiu de l’Espanya vintage de l’època, de cara somrient. Hi havia figures que tots començàvem a veure per la televisió, com el divulgador Félix Rodríguez de la Fuente o el rei Joan Carles”.

El Foro també seria el primer de la nostra comunitat a tenir un parc aquàtic. “A l’estiu –recalca Santana– tota la jovenalla del Raiguer, que no disposava d’una segona residència, feia cotxades per anar-hi a passar l’horabaixa. Aleshores molts pobles encara no tenien piscina municipal, que no varen aparèixer fins a final dels vuitanta”. El recinte també destacaria per tenir la primera piscina de bolles a imitació de les americanes i la primera pista de buggies.

El Foro es convertí en l’espai emblemàtic de bodes, batejos i comunions

A partir de final dels seixanta El Foro es convertí en l’espai emblemàtic de les bodes, batejos i comunions. La comarca passava per una bona situació econòmica gràcies, principalment, a l’activitat de les fàbriques de sabates. “Per primer cop –assegura l’historiador– les famílies normals, de classe obrera, podien accedir a un model d’oci que fins llavors tenien vetat. El més majors, que havien conegut les estretors de la postguerra, mai no havien pogut imaginar àpats com els que es feien a El Foro, tot un símbol de modernitat. Era una mena de bacanal del menjar, amb preus assequibles, molt similar al que avui és el restaurant Es Cruce”. I per acabar amb bon gust de boca, tothom es demanava un Bombón Mallorquín, una altra icona d’aquells anys de bonança.

El Foro era bàsicament per a mallorquins, encara que, entre els seus clients, també hi havia turistes. Al anys setanta rebria la visita d’estrelles espanyoles del moment com Manolo Escobar, Sara Montiel, el Fary o Bertín Osborne. Als vuitanta el complex binissalemer completaria la seva atractiva oferta d’evasió amb la discoteca Bruixes. “Va ser –apunta Santana– un xoc per a l’encara estricta moral de l’època. Per anar a picar ja no havies d’anar a la costa. Ho podies fer al centre de l’illa. Llavors, si qualque al·lota es casava de penal, es deia que això d’anar a Bruixes tenia les seves conseqüències”. El Foro iniciaria la seva decadència a final dels vuitanta. La competència del sector de l’oci ja pitjava fort al dictat d’un carpe diem mal entès. A poc a poc el progrés s’estendria en forma de depredació del territori.

L’Hiper de Palma

En l’àmbit agroalimentari, el primer centre comercial que s’obrí a les Illes va ser l’Hiper de Palma, rebatejat després com a Pryca. Ho feu el 1974, al final del carrer del General Riera, on avui hi ha Carrefour. Fou l’inici d’un canvi d’hàbits de consum. “Aleshores –assegura l’investigador– la gent continuava comprant a la botiga del poble, però un pic al mes pujava a Palma per fer una compra grossa a l’Hiper, que era la novetat del moment. Als vuitanta l’ús del cotxe es generalitzà i molts començaren a sortir del poble per anar a treballar a Palma. En sortir de la feina, aprofitaven per passar per l’Hiper a fer la compra. Va ser així com anaren deixant de banda les botigues de tota la vida, a les quals només acudien per adquirir alguna cosa que s’havien descuidat a ciutat”.

L’Hiper capgirà les regles del joc del sector. Així ho considera Bartomeu Servera, antic president de la Federació d’Empresaris de Comerç de Balears (Afedeco): “En aquells temps a tot Balears hi havia més de 6.000 botigues d’alimentació, gestionades per petites famílies empresàries. A Palma, el Nadal de l’any que obrí Hiper, moltes estigueren a punt de tancar. Llavors no hi hagué mobilitzacions. Faltava un any perquè morís Franco i encara no existien les patronals del comerç”. Per contrarestar l’envestida del nou establiment, aviat nasqueren supermercats urbans de mida mitjana com els mítics Tan-Tan.

Ciutat franquícia

La dècada dels vuitanta, restablerta la democràcia, tingué lloc la vertadera ebullició de les grans supe rfícies a Mallorca, que, com a novetat, permetien pagar a terminis. De sobte ens trobàrem pujant i baixant per escales mecàniques. Qui liderà aquella nova societat de consum va ser El Corte Inglés. El 1989, en temps del batle socialista Ramon Aguiló, la cadena inicià els tràmits per poder construir una sucursal a Palma. Aleshores, però, les patronals del comerç sí que feren sentir la seva veu. El 20 de febrer de 1992 es produïa un fet insòlit: empresaris i empleats marxaven junts pels carrers de Palma exigint una llei de comerç i un pla de futur per al sector. “Tanmateix –assegura Servera–, no ens feren cas”.

El 1993 es donava el sus a la demolició del bloc de pisos situats en una illa de les Avingudes, al costat del carrer d’Aragó, a dues passes del centre històric. La inauguració d’El Corte Inglés es va fer el 20 de setembre de 1995. El descomunal edifici ocupava més de 50.000 metres quadrats, tenia nou plantes i 600 places d’aparcament. Era la major obra civil privada feta fins aleshores. L’empresa també es feu càrrec de la construcció del túnel que connecta les Avingudes amb el carrer Nuredduna. El mateix 1995 l’imperi de Ramón Areces consumaria el seu procés de creixement amb l’adquisició de la seva rival Galerías Preciados, que des de final dels seixanta s’havia instal·lat al carrer de Jaume III.

Agatha Christie, la turista un milió que no fou

Servera recorda amb tristesa l’impacte que va tenir l’obertura d’El Corte Inglés en el teixit comercial: “Hi havia famílies que em venien plorant com a nins perquè se’ls havia acabat el negoci de tota la vida i ja no sabien com subsistir. Jo no estic en contra de les grans superfícies, sempre, però, en el nombre que ens permeti sobreviure a tots. Les coses s’haurien pogut fer d’una altra manera. Es podria haver permès la coexistència dels dos models”. Darrere d’El Corte Inglés vindrien moltes més grans superfícies que acabarien d’alterar la fesomia de Palma. Entre elles destacà Porto Pi Centro, inaugurat el mateix 1995 al final del passeig Marítim. L’ona expansiva comercial també arribaria a la perifèria de Ciutat. El 2002 Marratxí veia obrir, al costat de l’autopista, l’imponent Festival Park. El 2016 es gestà el darrer despropòsit del capitalisme: FAN Mallorca Shopping, al Coll d’en Rabassa. “Aquest establiment –afirma Servera– és un monstre, ha col·lapsat els accessos a l’aeroport i ha fet que més d’un perdi l’avió a causa dels embossos. Hauria d’haver obtingut autorització amb unes condicions”. L’empresari lamenta que avui, en l’era de la globalització i de l’homogeneïtzació cultural, Palma s’hagi convertit en una ciutat franquícia: “Trobes les mateixes tendes aquí que a Granada, Berlín o París”.

El 2019, quan el mal ja estava fet, el Consell de Mallorca mogué fitxa a mitges. En lloc de prohibirne més, limità la creació de nous centres comercials de grans dimensions amb la possibilitat de denegar la llicència a aquells projectes que puguin causar problemes de mobilitat. Mentrestant, la mare dels ous, El Foro, resta tancada a l’espera d’una nova vida. Per les seves parets encara ressona el bullici dels feliços anys del boom turístic que ens canviaren per sempre.

Les crítiques de Pasolini

Un dels grans crítics de la societat de consum sorgida després de la Segona Guerra Mundial va ser Pier Paolo Pasolini (1922-1975). L’estiu 1959 el ja reputat escriptor italià, però encara no cineasta, va acceptar un encàrrec de la revista Successo: recórrer les costes d’Itàlia amb un Fiat i en companyia d’un fotògraf per poder retratar l’impacte de la pròspera indústria turística entre els habitants del país alpí. El periple, que es publicà en tres entregues sota el títol Llarga carretera d’arena, reforçaria les idees anticapitalistes d’un dels majors intel·lectuals del segle XX.

Pasolini considerava que l’aleshores neocapitalisme liberal era un “nou feixisme invisible”. En aquest sentit alertà que “el consumisme és un genocidi de la cultura, un cataclisme antropològic”. Ho argumentà de la següent manera: “Tot el que ha fet el capitalisme fins fa deu anys, és a dir, la centralització clericofeixista, no ha fet ni una sola esgarrapada a la diversitat cultural dels italians. Antropològicament, un sicilià era un sicilià, un albanès era un albanès i un friülà era un friülà. Res no ens havia transformat. L’arribada de la cultura de masses, dels mass media, de la televisió, del nou tipus d’escola, del nou tipus d’informació i, sobretot, de les noves infraestructures, és a dir, el consumisme, ha duit a terme una aculturació, una centralització que cap govern que es declari centralista havia aconseguit mai”.

L’iconoclasta cineasta italià també avisà del desastre mundial que suposava identificar progrés amb desenvolupament i consumisme. Es trobà, però, predicant en el desert mentre tothom s’alegrava dels avenços del l’estat del benestar i es deixava seduir pels aires de llibertat del maig del 68. Avançant-se als estralls de la globalització, Pasolini es lamentava dels efectes que el capitalisme salvatge ja estava tenint sobre la classe proletària: “Ja són cadàvers [...] i el seu destí històric és el de viure en aquesta condició moribunda i ressuscitar [...], no sé quan, perquè no soc un profeta ni vull ser-ho”.

El director de films punyents com Saló no es cansà d’inocular en les ments dels ciutadans la seva ideologia del fals progrés i de la falsa felicitat. En feu responsables l’estat, els empresaris, els polítics, els intel·lectuals, l’església i els mitjans de comunicació, principalment la televisió. Això li feu guanyar molts d’enemics. La matinada del 2 de novembre de fa quaranta-cinc anys Pasolini, de 53 anys, apareixia mort a la platja d’Òstia, prop de Roma. Havia estat brutalment assassinat pel jove prostitut que l’acompanyava i que fou condemnat a vuit anys de presó. Tanmateix, sempre es cregué que darrere d’aquell crim hi havia la mà de l’establishment polític i empresarial que tant havia criticat l’afamat cineasta. L’Estat mai no va voler arribar al fons de la investigació del cas.

Quan Mallorca era un niu d’amor

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF