Les dades no menten
S’han abandonat més de 150.000 hectàrees en els darrers quaranta anys
Les dades estadístiques que mostra el sector primari constaten la debilitat de cada cop més perceptible del sector. La superfície conrada, sobretot a Mallorca i a Eivissa, ha viscut una autèntica desfeta, amb més de 150.000 hectàrees abandonades en els darrers quaranta anys: poc més o menys la meitat de la superfície conrada històrica. El nombre de pagesos, entenent en aquest concepte els empresaris per compte propi titulars d’una explotació agrària, no supera els 1.500. La producció final agrària està concentrada en tres sectors: l’horticultura, la viticultura i el vacum de llet (Menorca), mentre que els secans, abandonats, mostren una fesomia poc de veure. El problema és que les dades de cada cop són pitjors. Per això deduïm que les polítiques agràries no han estat adequades i no han aconseguit invertir la tendència.
El territori esvaït
En desaparèixer els pagesos també desapareix el paisatge que han creat
L’agricultura i la ramaderia són activitats vinculades al territori i, en concret, a la propietat i a les formes de gestió d’aquest territori. La inviabilitat econòmica de la pagesia parcel·lària (la petita i mitjana propietat) és una de les causes de l’abandonament. Però la gran propietat tradicional també és inviable des del punt de vista agrícola, en la majoria dels casos. Tant una com l‘altra sols són viables si estan lligades a conreus rendibles. A tot això, hi hem d’afegir els alts valors immobiliaris dels sòls agraris, que determinen la constitució d’espais fortament urbanitzats i amb les seves capacitats productives destruïdes. El paisatge és un factor viu, construït dia a dia: és impossible fer una foto fixa i pensar que es mantindrà per a sempre, amb independència dels usos del territori. Per això, en desaparèixer els pagesos, també desapareix el paisatge que han creat.
Hi ha sectors emergents?
La manca de rendibilitat del sector primari balear és estructural
La il·lusió de la nostra agricultura són els sectors emergents. Però una anàlisi detallada ens fa veure que tenen limitacions pel que fa a la seva viabilitat i futura expansió. Una part d’aquests sectors amb empenta és resultat de la inversió des de fora del sector, molt visible a la viticultura. Els àmbits viables són els vinculats a produccions de qualitat, que aconsegueixen incorporat valor afegit i viabilitat a les produccions agroalimentàries. Però ni aquest terreny és fàcil ni hi pot aspirar tothom. Algunes veus han defensat que la disminució dels efectius agraris es pal·liaria amb una major grandària de les unitats supervivents. I això és cert, però sols si existeixin condicions de rendibilitat. En altres casos es veu que com més grans són les explotacions agràries més gran és el seu esclat. La manca de rendibilitat del sector primari balear és estructural.
La fallida de la ramaderia
No hi ha cap sector que manifesti més els problemes de la insularitat
La ramaderia és la baula més dèbil del sector primari balear i és la que va davant pel que fa a pèrdua d’entitat. No hi ha cap sector que manifesti amb més intensitat els problemes de la insularitat que el ramader. La prova d’això és la caiguda de la cabana ramadera, fàcil d’avaluar, i que registra un descens accentuat en totes les espècies. La ramaderia, extensiva o intensiva, a Mallorca i Eivissa, s’ha reduït a la mínima expressió. Menorca aguanta més, amb la seva ramaderia vacuna de llet, també afectada per uns costos elevats i uns preus que no els compensen. L’evolució de la ramaderia balear es pot entendre analitzant els volums decreixents de matança als escorxadors. Sense un tractament de la insularitat efectiu no hi ha remei, ja que els desavantatges competitius són massa grossos.
Reformar el sistema alimentari
Cada cop consumim més pocs aliments d’origen local
La conclusió és que de cada cop consumim més pocs aliments d’origen local, perquè la gran distribució alimentària fa les seves compres fora de les Balears i la majoria es limiten a mantenir una presència anecdòtica de les produccions agroalimentàries de proximitat. El mateix passa a la restauració, tant pública com privada. I, així com el sector es va aprimant, més poca capacitat té d’atendre les demandes que se li poden fer des dels diferents sectors consumidors. La perspectiva del reconeixement de la insularitat vinculada a un capgirament dels sistemes de comercialització, sense deixar de banda la reforma dels sistemes productius, apareix com la darrera opció que li resta per trescar a la nostra pagesia.
