Filòsofs contra poetes (II)

PalmaPlató continua les crítiques als poetes i retòrics al diàleg Gòrgies, en què els acusa d’aduladors, de fer discursos agradables que causen plaer, sense preocupar-se per fer més bons ni millors els oients. En el Protàgores, a la disputa entorn del que és la virtut, Sòcrates es refereix despectivament a Homer, Hesíode i Simònides de Ceos com a falsos poetes que oculten l’art de la sofística sota la poesia.

Segons el Sòcrates platònic, que els poetes siguin sofistes implica ser impostors i fer falses promeses d’ensenyar la virtut o excel·lència moral i política, allò que no és ensenyable, perquè ser millors persones i bons ciutadans no es pot aprendre perquè s’és o no s’és així, des de sempre, ja que depèn d’una disposició natural de l’ànima. Simònides comparteix amb els sofistes el fet de posar el seu art de compondre versos al servei dels adinerats i poderosos, a canvi de sous, i Plató explica que la seva condició de mercenari fa que elogiï i apreciï tirans i qualsevol que digui quelcom una mica raonable i vertader. D’altra banda, Plató se serveix de l’anàlisi d’alguns versos de Simònides per posar en evidència el saber poètic i acusar-lo de ser ambiciós i cercar la fama, la glòria i els honors personals per damunt de la veritat. Després d’haver parlat molt sobre el poema, acaba amb un comentari molt dur contra la poesia, que el posa en evidència a ell mateix, dient que dialogar sobre poesia és poc filosòfic i més aviat propi de “gents frívoles i vulgars” i de converses intranscendents de sobretaula.

Plató també fa explícites les seves crítiques a altres diàlegs com l’Ió i l’Apologia. A l’Ió, ataca els aedes i poetes per estar posseïts per un déu, no dominar la tècnica ni l’art poètic i ser simples intèrprets i transmissors de les idees i coneixements divins, i, per tant, ser absolutament ignorants i inconscients del que diuen. En conseqüència, poetitzar és una activitat irracional, pròpia de dements i deïficats. Aquesta mateixa crítica la trobam a l’Apologia, en què parla del saber poètic i diu que no neix de la reflexió humana, sinó d’una inspiració o entusiasme, semblant a la follia divina, provinent d’un estat d’ànim relacionat amb la pèrdua de consciència que sorgeix quan les Muses s’apoderen de l’ànima i acaben per dominar-la. Identifica els poetes amb els profetes i els endevinaires perquè comparteixen un talent o do natural que els permet comunicar-se amb els déus i ser-ne els portaveus.

Cap a un pensament racional

Plató adverteix en el llibre X de La República que la disputa entre la filosofia i la poesia ve d’antic. Es tracta d’un comentari que té gran importància, perquè ens posa sobre la pista que aquest atac filosòfic a la poesia permet interpretar l’avanç cap a un pensament racional com un procés que té retrocessos. Potser Plató es refereix a Heràclit d’Efes, un dels primers filòsofs que s’enfronten als pensadors més poètics a través de l’adopció d’un estil en prosa i del contingut antipoètic del seu discurs orientat pel logos. En el fragment 40, Heràclit fa una crítica a la poesia, i posa en evidència l’erudició d’Hesíode, Pitàgores, Xenòfanes i Hecateu, dient que “un gran saber no ensenya a tenir lucidesa”, perquè si no aquests poetes haurien ensenyat a tenir-ne, i no ho feren. A continuació, en el fragment 43, diu que Homer i Arquíloc es mereixen ser expulsats dels jocs a cops de bastó, el mateix bastó que abans els rapsodes han fet servir per invocar la comunitat i que simbolitza l’autoritat per parlar en públic i el seu estatus i dignitat superior. Les crítiques d’Heràclit no es dirigeixen contra les persones d’Homer i Arquíloc, sinó contra la poesia èpica i humorística que representen, respectivament. Es tracta d’una condemna que posa en evidència la validesa dels mites i les traves que suposa la poesia per a l’avanç del logos.

El filòsof presocràtic Xenòfanes de Colofó comparteix la visió crítica d’Heràclit, malgrat fer filosofia a través de poemes èpics i recitar les seves pròpies elegies, i aparèixer assenyalat com a poeta pel mateix Heràclit. En qualsevol cas, Xenòfanes carrega contra Hesíode i Homer i els acusa de mentiders i impius per haver atribuït als déus accions immorals pròpies d’humans, com l’adulteri i el furt.

Parmènides d’Elea, oient de Xenòfanes i contemporani del filòsof efesi, defensa la veritat poèticament, amb l’estil poètic d’Homer i Hesíode, escrivint un famós poema, conegut amb el nom de ‘poema de la veritat’ o ‘de la deessa’, en què una deessa estableix el principi de no contradicció sobre la realitat a través d’una veritat revelada i a la vegada introdueix fragments molt lògics i argumentatius. El poema de Parmènides és un exemple de convivència harmoniosa entre filosofia i poesia i demostra que a aquelles altures de la història de la filosofia aquesta no està cohesionada entorn de cap pretensió de reclamar ni disputar l’autoritat de què gaudeix la poesia, i que, per tant, està lluny de reconèixer-se a si mateixa en oposició a la poesia.

En la crítica platònica a la poesia es manifesta una paradoxa més que evident, consistent en el fet que escriu contra els poetes utilitzant el seu art, amb les metàfores i els simbolismes que justament formen part consubstancial de la tradició poètica, amb l’objectiu d’expressar el coneixement vertader. En definitiva, Plató recorre a la força literària dels mites per expressar l’universal. Darrere la crítica platònica, també s’oculta la intenció d’obrir pas al diàleg, com a nova forma literària-filosòfica d’escriptura i de transmissió de coneixements.

Portaveu de la divinitat

Aristòtil també cau en una paradoxa, consistent a fer servir un llenguatge molt conceptual i un estil poc poètic i literari, i a la vegada posar fre a les crítiques platòniques a la poesia, escrivint una obra dedicada a l’art de la poesia, la Poètica, en la qual posa en valor la tasca del poeta com a portaveu de la divinitat, capaç de donar a conèixer l’universal gràcies a la seva lògica interna i a l’ús de les metàfores que connecten allò que les coses particulars tenen de semblant entre si. Aristòtil troba que la poesia s’aproxima a la veritat a través de l’esforç del poeta per conduir el llenguatge cap a la versemblança amb la realitat, al mateix temps que la poesia permet conèixer i aprendre el que és cada cosa i fer raonaments a través d’imatges i emulacions. En el capítol 9 reconeix la superioritat de la poesia sobre la història, dient textualment que “la poesia és més filosòfica i seriosa que la narració històrica”, perquè, en comptes de narrar el passat, és capaç d’anticipar el futur i mostrar allò que pot passar de manera versemblant, és a dir, creïble, segons el que està bé, és lògic i també necessari. Aristòtil opina que Homer és digne de lloança. En el capítol 23, destaca que sap organitzar les històries entorn d’una acció única i acabada, amb un inici, un desenvolupament i un fi, tot cercant l’experiència plaent dels espectadors. En el capítol 24, diu que és l’únic dels poetes que sap que s’ha de restringir la seva aparició a les composicions, que, una vegada dit el proemi, ha de cedir la seva veu als personatges, i que domina els elements èpics a la perfecció. En conclusió, Aristòtil rehabilita la poesia, deixa enrere la condemna platònica i la situa gairebé al mateix nivell que la filosofia, gràcies a la seva capacitat de representar la realitat de manera coherent i lògica amb ella mateixa.