Filosofia contra els impostos (I)

PalmaEl recorregut per la filosofia contrària a pagar impostos comença en el segle XIX amb Henry David Thoreau, un dels primers objectors fiscals, un filòsof de principis i fortes conviccions que es nega a pagar impostos per evitar contribuir a finançar la política nord-americana esclavista i bel·licista. La seva decisió li va costar ingressar a la presó de Concord, la seva ciutat natal, on va romandre tan sols un vespre perquè algú va pagar els seus deutes amb l’estat. Anteriorment, ja havia estat a punt de ser empresonat per no pagar els impostos religiosos. Thoreau exposa les raons que el dugueren a desobeir l’estat i ser empresonat en el seu conegudíssim pamflet, Desobediència civil (1849), que té l’origen en una conferència que va pronunciar mesos abans, el gener del 1848, sota el títol Els drets i les obligacions de l’individu en relació amb el govern. En el text, Thoreau explica les raons concretes que l’han duit a ser empresonat, i parla, en primer lloc, de la seva convicció personal de no contribuir amb els seus doblers a la guerra contra Mèxic i al manteniment de l’esclavitud, partint dels seus principis pacifistes i antiesclavistes, i del deure de seguir els dictats de la seva consciència. En un sentit més general, Thoreau rebutja pagar impostos perquè no vol dependre de la protecció de l’estat, ja que la seva idea és desenvolupar un projecte de vida totalment autònom i independent, que no estigui condicionat per ningú extern a ell mateix, fins al punt d’estar disposat a renunciar a l’acumulació de propietats i béns i així evitar contribuir a finançar l’existència de l’estat. L’objecció fiscal és la manera personal com fa la guerra a l’estat, un estat del qual es declara obertament un enemic. També es mostra convençut que l’únic lloc on ha d’estar un home honest i just és la presó, perquè tanmateix l’estat ja l’ha marginat a causa dels seus principis. I s’estima més sacrificar la vida que haver de renunciar els seus principis morals, per això diu: “Si em trob un govern que em diu: ‘els meus doblers o la teva vida’, per què m’hauria de precipitar a donar-li els meus doblers?”. Thoreau posa la consciència individual per damunt de les lleis i el govern. Per a ell, l’individu ha d’actuar seguint el que consideri correcte, encara que les seves accions li costin la seva pròpia existència.

La moral de Thoreau és contrària a la riquesa perquè considera que l’home ric és menys virtuós, ja que està convençut que la seva fortuna l’ha obtinguda a través d’accions poc virtuoses, deixant de banda altres objectius més nobles i justos. Thoreau acusa els ciutadans que paguen impostos de ser ignorants o bé de fer-ho per protegir els seus interessos egoistes, voler salvar les seves propietats i evitar anar a la presó. A vegades, també pensa que els qui paguen impostos ho fan amb bones intencions, convençuts que fan el millor per al bé comú, però estan contribuint, sense saber-ho, a perpetuar una situació d’injustícia que fa possible, per exemple, que un mestre d’escola hagi de contribuir al manteniment de l’església, quan és l’escola la que hauria de rebre finançament estatal.

Thoreau reivindica la resistència no violenta com el mètode de protesta política més eficaç en la lluita contra l’estat, i reivindica el dret individual a violar les lleis injustes amb la finalitat de generalitzar la desobediència fins a aconseguir l’eliminació de l’estat. Fa un convit a desobeir el govern deixant de pagar la declaració anual de la renda i posa l’exemple de les dificultats que tindria l’estat per mantenir la seva política si un miler de persones practicassin la insubmissió fiscal i iniciassin el camí cap a una ‘revolució pacífica’.

En el mateix segle XIX, Lysander Spooner, un filòsof polític proper a les idees i els interessos de Thoreau, escriu els seus assaigs titulats La constitució sense autoritat: No és traïció (1867-1870) per demostrar que no hi ha cap traïció en desobeir l’autoritat de l’estat i les seves lleis a partir de la negació del consentiment dels individus a formar-ne part. En l’assaig que fa sis, titulat La constitució sense estat, Spooner es refereix a la qüestió dels impostos i fa una denúncia de la naturalesa delictiva de l’estat, introduint la comparació, tantes vegades citada, de l’estat amb un bandoler que alça la veu amenaçant els individus del seu país: “Els teus doblers o la teva vida”. En realitat, el que fa Spooner és contraposar les dues figures, la del bandoler i la del govern. Així, diferencia el bandoler de l’estat que aquell és més valent i noble perquè saqueja en solitari, assumeix el risc i la responsabilitat de la seva acció, sense reclamar cap mena de dret sobre els doblers que roba, ni fingir usar els doblers robats en benefici de la víctima, tampoc es dedica a donar-li ordres, en contra de la seva voluntat, ni la persegueix amb la intenció de robar-li de nou quan li torni a convenir, com sí fa el govern. L’estat lladre es converteix també en assassí quan declara traïdors i rebels els que es resisteixen a complir amb les exigències fiscals i els condemna a morir a la forca, sembrant el terror, com a advertència per evitar noves desobediències. I com diu Spooner, al final de la seva comparació, el bandoler no pretén, com l’estat, convertir la víctima en el seu esclau. En coherència amb aquest símil, Spooner nega que els impostos es paguin voluntàriament a canvi de protecció i garantia de propietat, com diu la Constitució nord-americana, i tampoc considera que el pagament d’impostos per part dels contribuents impliqui consentiment ni acceptació del govern ni de la Constitució. De fet, des del punt de vista del contribuent, el govern és una abstracció que no coneix mai directament, sinó només a través dels seus agents i representants. Per tant, no té informació sobre qui forma part del govern ni sap ben bé a qui està pagant els impostos.

Acorda voluntaris

En definitiva, Spooner es dirigeix als amants de la llibertat per fer-los saber que qualsevol home que paga impostos al govern està dipositant en les seves mans una espasa que serà usada en la seva contra per sotmetre’l i extorsionar-lo, reclamant-li més doblers en un futur; els recorda també que aquells que li robin els doblers els usaran per continuar robant-li i, si es resisteix, per esclavitzar-lo; els adverteix que és absurd pensar que el robatori es fa per protegir-los perquè ningú que roba diria la veritat sobre la finalitat de la seva acció; els recomana que si volen tenir protecció arribin a acords voluntaris amb aquells que considerin oportú per obtenir-la; els aconsella que mantinguin la seva llibertat política conservant els seus doblers fins que no estiguin totalment segurs que seran usats pel seu benefici, i, en darrer lloc, els recorda que no és gens raonable confiar en l’honestedat ni en els bons propòsits de cap govern.