Tenir fills a l’estranger: com m’ho faig perquè parlin català?

BarcelonaL’Adam i la Mar van marxar fa sis anys a treballar a Seattle, a la seu de dues grans empreses globals. Tot i que ella és navarresa, des que la parella es va establir a Barcelona fa 19 anys entre ells parlen català. Quan va néixer el primer fill als Estats Units, el Lluc, fa quatre anys, el més natural va ser que cadascú li parlés en la seva llengua materna, ella el castellà i ell el català. La resta del seu entorn –l’escola bressol, els amics i els veïns, que també fan de cangurs– li parlen sempre en anglès. El resultat de l’equació és que el Lluc parla perfectament anglès, mentre que parla amb més dificultats –i amb un graciós accent americà– el català i el castellà, que encara té mesclats. L’últim exemple ha estat conjugar el verb to ask (preguntar) en català: "Li podràs askar ama professora?". "Com puc fer que sàpiga bé el català?", es pregunta el pare, que veu que el nen sovint se'ls dirigeix en anglès i comença a parlar anglès amb la seva germaneta Ona, que tot just té un any.

"La recomanació en els primers anys de vida és que li parlis tant com puguis en català", afirma la professora de la Facultat de Traducció de la UPF Aurora Bel, investigadora en adquisició de llengües en entorns multilingües. Els primers requisits que cal tenir són "consciència lingüística" i "constància", avisa l’experta. A partir d’aquí, tres consells elementals perquè els fills dels immigrants mantinguin el català: parlar-los el màxim d’hores en català; obrir-los al màxim de contextos, i incentivar que el parlin ells, fins i tot encara que sigui a partir de les traduccions de la llengua majoritària.

L’impacte de l’escola

Els estudis sobre els parlars d’herència (com s’anomena tècnicament la llengua transmesa pels pares immigrants) marquen clarament dos moments clau del seu aprenentatge: d’una banda, l’entrada a l’etapa escolar i, de l’altra, l’arribada a l’adolescència. Quan entren a l’escola el més habitual és que la llengua majoritària predomini en la vida del nen i passi a parlar-la de forma habitual. Si hi ha germans a la família, també és normal que es parlin entre ells en la llengua majoritària, la llengua d’integració, encara més si també és una de les llengües de casa. "Es recomana allargar al màxim la primera etapa preescolar, fins i tot endarrerir l’entrada a l’escola. No t'has de preocupar per l’adquisició de la llengua majoritària: ja l'aprendrà", afirma Silvia Perpiñan, també professora de la Facultat de Traducció de la UPF i investigadora en el camp de l’adquisició de llengües. Crear una bombolla lingüística funciona i ho demostra el fet que habitualment els germans grans parlen més bé les llengües d’herència que els petits, perquè han tingut una exposició més exclusiva a la llengua de casa i menys a la del carrer.

"Ara que va a l’escola, el Lluc només sent català d’una persona, el pare. I també quan visita els avis i cosins a Catalunya, un parell de cops l’any", diu l’Adam. Aquestes visites llargues són molt profitoses i crucials per socialitzar en català: és la seva immersió lingüística. També serveixen per adquirir nou vocabulari, naturalitzar la pronúncia fonètica i aprendre les formes més complexes de la llengua. "Són nens que tenen un alt nivell de comprensió de la llengua heretada, però sovint no tenen capacitat de parlar-la, i per tant caldrà incentivar-ho", diu Silvia Perpiñan.

Quan als 3, 4 o 5 anys entren a l'escola, el desenvolupament de la llengua familiar s'interromp de cop. "O es fa alguna cosa aquí, o malament –sentencia Bel–. El que cal és garantir l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura en la llengua minoritària". Òptimament, assistir a escoles bilingües. Si no és possible, buscar escoles de comunitat (com la dels russos i xinesos a Barcelona). I en cas que no n’existeixin, serà feina dels pares promoure-ho, per exemple, llegint contes en català. Òbviament, les pantalles poden ser un aliat... excepte en el cas d’una llengua minoritària. "En teoria al llarg del dia el Lluc sent igual català i castellà, però aquí és on entren els dibuixos i jocs: és molt difícil de trobar continguts digitals en català", lamenta l’Adam.

L’adolescència i la força del grup

L'altra etapa complicada és l'adolescència. D'una banda, perquè els joves volen integrar-se al grup i necessiten que la llengua no els identifiqui. Aquí hi té molt a veure l’estatus que tenen com a immigrants i l’estatus de la llengua que porten de casa seva: sovint els immigrants més precaris tenen més interès que els seus fills s’integrin en l’idioma de la comunitat on viuen que no pas els expatriats amb alt estatus i alta mobilitat.

També depèn de com es percep cada llengua a la societat receptora. "Els nens a vegades neguen la llengua dels pares, i tenen la feina de fer-los veure el seu valor i veure que per integrar-se no cal anorrear la llengua pròpia", diu Aurora Bel. En tot cas, si no fan servir la llengua, un fenomen que pot passar és l’atrició, que és l’erosió de la llengua: als quinze anys es pot saber menys que als cinc. D'altra banda, hi ha estudis que indiquen que a la pubertat arriba el "període sensible", en què les habilitats per aprendre llengües comencen a decaure perquè es perd plasticitat. Per això és important començar aviat, però sobretot és clau la "constància i la consistència" al llarg dels anys, insisteix Bel, si no, l’esforç es perdrà.

Que no és fàcil ho saben bé a casa de la família Hoskens Castillo. L’Ariadna és catalana, el Roger és holandès i entre ells l’idioma comú sempre ha estat l’anglès. Quan van tenir el primer fill a Holanda li van parlar anglès i després, quan van marxar a viure a l’estranger, aquest idioma es va consolidar: en els últims setze anys han tingut tres fills més i han viscut a Xangai (la Xina), Hong Kong i ara a Phuket (Tailàndia). "Ara penso que hauríem d’haver fet l’esforç de parlar-los les altres llengües perquè l’anglès l’haurien après igual", lamenta mirant enrere l’Ariadna, que a la vegada està contenta que els quatre fills siguin nadius d’anglès. El fet que el neerlandès i el català siguin llengües amb pocs parlants els va fer desistir davant una llengua internacional, que parlaven la parella, l’escola i les cuidadores. A més, mai han coincidit les segones llengües de l’escola amb les de casa: han estudiat, a més d’anglès, mandarí i francès.

Com que van viure un any a Holanda i els tres fills grans fan classes d’holandès extraescolar, poden expressar-se en neerlandès, però el català el tenen més arraconat. Ara el fill gran està estudiant també espanyol i es planteja fer la carrera a Holanda: "Té una crisi d’identificació. Tothom té una bandera i ell està molt enfadat perquè se sent desarrelat. Són holandesos i espanyols, però no parlen les llengües", explica l’Ariadna. "Si aconsegueixes que els fills parlin la llengua d’herència i no la majoritària, és un superèxit, perquè et garanteix el manteniment de la llengua minoritària, però és molt difícil", admet Perpiñan.

Receptes per mantenir el català a l'estranger

La catedràtica de lingüística de la UB Carme Muñoz, experta en adquisició de llengües en contextos multilingües, dona la recepta essencial perquè els nens mantinguin les llengües d’herència. Hi ha tres preceptes: exposició, ús i motivació.

1. Parlar-li sempre en català: el progenitor ha de dirigir-se en aquesta llengua a la criatura encara que ella li contesti amb la llengua majoritària de casa o de l’entorn. És important sentir al màxim la llengua i en el màxim de contextos. Per això també serviran la televisió i les sèries en català.
2. Socialitzar amb canalla de la seva edat: cal buscar espais perquè puguin fer servir el català més enllà de l'entorn domèstic, és importantíssim que sigui amb canalla de la seva edat i en un context d’esbarjo. D’aquesta manera la llengua serà divertida, espontània i els valdrà la pena fer l’esforç de canviar de llengua. La clau és que facin en català activitats que els interessen i amb persones amb qui els interessa interactuar.
3. Viatjar a Catalunya: Les estades amb la família catalana i els casals d’estiu són la fórmula perfecta perquè els fills d’expatriats aprenguin català. És un context en què el català és necessari i sovint no existeix el recurs de parlar la seva llengua habitual.