Hàbitats naturals
Societat 04/02/2023

A les fàbriques que no hi són

La mostra proposa una mirada retrospectiva i profunda sobre el que va ser el passat brillant de Llucmajor com a focus particularment potent de la indústria del calçat

4 min
Comerç xinès on antigament hi havia una fàbrica de sabates, a Llucmajor.

PalmaFins al mes d’abril, al Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor, estarà encara oberta al públic l’exposició Llucmajor sabatera (un títol que fa el joc de paraules amb “Llucmajor SabatERA”, és a dir, “Llucmajor era sabatera”), de visita absolutament recomanable. Recomanable per al públic en general, per a visites escolars i per a qui vulgueu. No és interessant només per a llucmajorers: aquesta mostra (petita, però magníficament construïda pels seus responsables, l’arxivera Maria Nieto i el bibliotecari Joan Ramis) proposa una mirada retrospectiva i profunda sobre el que va ser el passat brillant, avui completament abolit, de Llucmajor com a focus particularment potent de la indústria del calçat. Però el que ens conta (l’auge, caiguda i desaparició d’una manera de fer les coses que va ser possible en un determinat moment, però que va ser engolida sense contemplacions pel turisme triomfant) és aplicable no tan sols a Llucmajor, sinó al conjunt de Mallorca. És un exemple eloqüent, i demolidor, de l’evolució (tal vegada seria més correcte dir-ne descarrilament) d’un model econòmic i de societat basat en una certa idea de producció i diversificació de les activitats econòmiques (i, en conseqüència, de diversificació de la riquesa), cap a la situació actual, de dependència total d’un sector tan volàtil, improductiu i erosionador del territori i del teixit social com és el turisme de masses.

Podeu cercar una crònica esplèndida d’Antoni Janer Torrens (com totes les seves: ja que hi sou, no us hauríeu de perdre el seu llibre La desfeta del paradís, acabat de publicar) sobre la indústria del calçat a Llucmajor, publicada el dia 2 del passat mes d’octubre a l’ARA Balears. Però val la pena recordar, per exemple, que la capital del Migjorn va arribar a tenir 48 fàbriques de sabates, que a l’exposició es poden veure ubicades damunt un plànol del poble: no és exagerat dir que es tocaven. A dia d’avui no en queda cap ni una: la darrera fàbrica de sabates llucmajorera va tancar portes l’any 2006. Aquest moment de màxima esplendor es va produir l’any 1954, i cal dir que va ser a pesar del franquisme i no gràcies a ell: el franquisme, precisament, va precipitar el final d’aquest tipus d’activitats i la implantació ferotge de l’economia de turisme i construcció dins la qual continuam immersos, i segons alguns, sense alternativa possible.

L’exposició mostra eines, màquines i altres objectes dels oficis de sabater i de rivetera, aportats en bona part per ciutadans de Llucmajor que varen voler col·laborar en la mostra. També inclou la projecció d’un documental d’uns vint minuts de durada —dirigit per Pau Galera i Andreas Marí— que és de gran interès per ell mateix, i que inclou testimonis de persones que varen viure aquest passat, en realitat, no tan remot: des de l’empresari i fill de sabater Antoni Munar, o la rivetera i encarregada de fàbrica Margalida Servera, o el sabater Rafel Riera, fins al poeta (i fill d’un empleat de fàbrica de sabates) Miquel Cardell, passant per l’exbatle de Llucmajor Lluc Tomàs, o l’empleada Blanca Morcillo, o la filla de sabaters Margalida Terrassa. Entre tots evoquen els sons, les olors, les imatges del moment en què el toc de les sirenes, i les riuades de treballadors i treballadores que entraven o sortien de les fàbriques, marcaven el dia a dia d’un poble viu i dinàmic. Els records són nostàlgics, però feliços i lluminosos. Com va explicar el bibliotecari Joan Ramis, el més fascinant de dur endavant l’exposició va ser recollir aquests testimonis, perquè “tots ho recorden com un moment feliç en les seves vides. Se sentien importants a les fàbriques i als tallers, estimaven profundament el seu ofici”. Aquesta estimació va fer de Llucmajor un focus exportador de sabates d’alta qualitat arreu del món, amb una especialització cada vegada més definida en calçat femení de gamma alta.

Ruta nostàlgica

Per descomptat, tot el contingut de l’exposició va inevitablement impregnat de nostàlgia. En aquest sentit, una de les parts més sensibles són les fotografies dels immobles o els espais que actualment ocupen el que varen ser les pròsperes i dinàmiques fàbriques de sabates de Llucmajor. Com que ara tot s’ha de convertir en rutes, tal vegada s’hauria de plantejar la creació d’una Ruta de les Fàbriques Que No Hi Són: el public que s’hi volgués apuntar (segur que n’hi hauria) podria visitar, per exemple, el supermercat xinès Wan Tong i, just al davant, a l’altra banda del passeig Jaume III, un altre supermercat, no xinès sinó valencià, anomenat Mercadona. Pocs metres més endavant podrien aturar-se davant d’un bloc de pisos amb uns baixos dedicats a jutjats i oficines municipals. Uns carrers més amunt hi ha el magatzem i les oficines de Mallorquímica, i encara més amunt, un chiquipark i un solar damunt el qual s’ha d’aixecar el nou centre de salut de Llucmajor... I així, com dèiem, fins a 48 punts del centre de la vila. Se’ls podria recórrer fent una canyeta i una tapa a cada indret, a ritme de música llatina, i que qui acabàs abans el periple s’endugués un premi en forma d’un parell de sabates de fantasia (comprades, per descomptat, en alguna botiga d’un centre comercial) que serien entregades al feliç guanyador davant del Monument als Sabaters de la placeta del mateix nom. Això dinamitzaria molt la vida del poble i constituiria un model d’activitat que després es podria aplicar a Inca, Alaró i altres poblacions amb un passat sabater important. Per innovar, que no quedi.

stats