TURISTA DE COA D'ULL

Quan exportàrem el paradís

A principi dels vuitanta, un cop restablerta la democràcia, les grans cadenes hoteleres de les Balears cercaren nous països on continuar amb els seus negocis sense traves

“Amb l’arribada de la democràcia als hotelers balears se’ls va acabar la ganga”. Així ho afirma l’investigador mallorquí Joan Buades, que fa molts d’anys que desemmascara la nostra classe empresarial turística, vista sempre com un model d’èxit i font reverenciable de riquesa. La seva visió crítica i lúcida ha quedat ben plasmada en llibres com Exportando paraísos. La colonización turística del planeta (La Lucerna, 2006) i Do not disturb Barceló. Viaje a las entrañas de un imperio turístico (Icaria editorial, 2009).

Buades és conegut per ser el pare intel·lectual de l’ecotaxa durant el primer Pacte de Progrés (1999-2003), en el qual va ser diputat per Els Verds al Parlament balear. L’antic dirigent recorda que, a partir dels anys cinquanta, la dictadura va donar totes les facilitats del món als empresaris illencs perquè poguessin engreixar les seves locomotores econòmiques. Així, a Espanya, foren pioners a abraçar amb èxit el turisme de masses enmig del context de la guerra freda i d’eclosió de la societat de consum. “Amb la transició, però -recalca l’investigador-, hi hagué un canvi d’escenari. Els ajuntaments es posaren a protegir les línies de costa, els sindicats de l’hoteleria reclamaren convenis amb treballadors fixos discontinus i els ecologistes l’emprengueren contra les barbaritats mediambientals que s’havien comès fins aleshores”.

Espoliant paradisos

En veure que aquí ja no tenien tanta llibertat de moviments, els nostres hotelers implantaren la seva experiència a Canàries. A causa de la seva especial situació geogràfica, era la zona d’Espanya amb un estatus fiscal més avantatjós i que es beneficiava, a més, d’un IVA reduït. Després, tocà fer el salt a l’estranger. “Per poder continuar amb els seus suculents negocis -apunta Buades-, els fundadors del turisme de sol i platja cercaren llocs equiparables al pitjor franquisme, llocs on no hi havia cap regulació de tipus democràtic, social o ambiental. Fou el cas del Carib, Indonèsia, Turquia, Tunísia i Cap Verd”.

Amb la seva internacionalització, les cadenes turístiques balears es transformarien en un poderós agent de globalització econòmica i en màquines d’espoliar paradisos. El 1985, a la Indonèsia del dictador Suharto, Sol Melià, del porrerenc Gabriel Escarrer Julià, fou la primera empresa del món a obrir-hi un hotel. Ho feu a la virginal illa de Bali. El mateix 1985 Escarrer complí una altra fita: inicià la seva expansió a Mèxic i es convertí així en la primera cadena espanyola a desembarcar al continent americà.

La Riviera Maya, a la part oriental de la península de Yucatán, s’erigí en una vertadera terra promesa -avui el 60 per cent d’aquest territori està en mans d’hotelers balears. “El govern mexicà -explica Buades-, a través del Fondo Nacional de Fomento al Turismo (Fonatur), posà a la venda trossos enormes del país perquè les empreses turístiques els explotassin. Els inversors, a canvi, però, demanaren a l’Estat que s’encarregàs de les infraestructures públiques, com ara autopistes i aeroports. Mentrestrant, es deixaven de banda prioritats per a la població local, com la construcció d’escoles o hospitals”.

L’investigador mallorquí ressalta que l’ambició dels illencs no conegué límits: “A Mèxic s’apropiaren de terrenys comunals de gent que no els tenia escripturats davant notari perquè tota la vida havien viscut allà. A primera línia de costa feren autèntiques monstruositats. I a Costa Rica, que és el segon país amb més diversitat del món després del Brasil, es carregaren manglars i marines. Això neix de la idea de considerar la natura com una espècie de botí de guerra, que pots utilitzar i que no s’acabarà mai”.

L’amic Fidel

El 1991 Sol Melià, amb Felipe González d’intermediari, seria la primera empresa turística del món a entrar a Cuba. Aleshores Fidel Castro, el líder de la Revolució de 1959, començà a parlar de “turisme socialista”. “El 1989 -recorda Buades-, en caure el mur de Berlín, Cuba deixà d’estar subvencionada per la Unió Soviètica. Com que el règim queia, Castro s’obrí en canal al turisme. Era un gir radical en el seu discurs. En temps de Batista, la màfia nord-americana havia convertit l’illa en un paradís per al joc, la prostitució i el consumisme de la high society de la primera economia mundial. El Comandante, doncs, tornava a recuperar aquell model capitalista que tant havia criticat”.

El 10 d’octubre de 1991 Castro s’encarregà dedefensar les bondats del turisme en el IV Congrés del Partit Comunista de Cuba: “És molt important que es comprengui la necessitat que té el país del turisme, encara que impliqui alguns sacrificis per a nosaltres. Ja ens agradaria gaudir de tots els hotels, però es tracta de salvar la pàtria, la Revolució i el socialisme, i necessitam aquests recursos [...]. Això no està renyit, en absolut, amb cap principi marxismoleninisme, ni del socialisme ni de la Revolució; podrà estar renyit amb un sentimentalisme: voldríem que l’hotel i tots els guanys fossin per a nosaltres, però això pertany a la qüestió dels somnis, no de les realitats”.

Gràcies al lideratge de la cadena d’Escarrer, Castro pogué assolir dos objectius impensables pocs temps enrere: l’entrada massiva de divises per pagar les importacions alimentàries i energètiques necessàries per a una Cuba òrfena de padrins socialistes; i fer front al boicot d’inversions internacionals cap a Cuba arran de la Llei Helms-Burton, que des de 1996 impedeix a tots els ciutadans o residents nord-americans importar productes cubans o visitar l’illa sense un visat especial. D’acord amb denúncies del Human Rights Watch, el règim castrista ha generat un aparell legislatiu especial per al sector turístic, l’únic que creix juntament amb la prostitució. Avui són molts els cubans que sospiren per poder treballar en algun hotel perquè sempre cau alguna propina en dòlars o en espècie (des de xampú fins a sabó). Per ser contractats, però, han de passar per una selecció feta pel Partit Comunista.

Hotels fortalesa

Seguint l’estela de Sol Melià, altres cadenes hoteleres balears que també s’instal·laren a Cuba varen ser el Grup Barceló, del felanitxer Gabriel Barceló; Iberostar, de l’inquer Miquel Fluxà, i Fiesta Hotels, de l’eivissenc Abel Matutes. Amb el temps s’hi sumarien les empreses mallorquines d’adopció Riu Hotels, del català Joan Riu, i Grupo Globalia, del salmantí Juan José Hidalgo. Buades insisteix que aquesta indústria turística no repercuteix en l’economia local: “S’ha acabat imposant el model de tot inclòs que ideà a casa nostra Barceló als anys seixanta. Construeixen complexos aïllats enmig de zones deprimides, com si fossin autèntiques fortaleses. La idea és retenir el turista dins l’hotel perquè ho gasti tot allà”.

El 1996 Sol Melià tornà a trencar esquemes: va ser la primera empresa hotelera d’Europa que cotitzà a la Borsa. “El grup d’Escarrer -assegura Buades- es convertí en el millor vehicle que tenia Estats Units per tornar a entrar a Cuba, la seva antiga perla turística, i amb el qual es pogué burlar de la Llei Helms-Burton”. L’investigador no s’està d’assenyalar les clavegueres del sistema financer especulatiu internacional: “L’arquitectura financera dels nostres empresaris per aquelles terres està trufada de societats en paradisos fiscals. Així no paguen impostos a l’estat on tenen la seu central”.

“Aquesta gent -continua Buades- no fa negocis duent més turistes d’un lloc a un altre. El negoci és el tràfic de capitals. El turisme és vist com una màquina per blanquejar molts de capitals de procedència desconeguda”. L’estudiós també apunta a un nou modus operandi dels empresaris balears: “Cada vegada construeixen menys hotels i tenen menys coses en propietat. Tot ho lloguen o fins i tot ells s’ho autolloguen com a franquícia i ho deixen quan el mobiliari s’ha de renovar. Així no han de gastar tant i, al Carib, no han de fer front a les destrosses que provoquen els huracans”.

Després d’explotar el Carib, el següent objectiu de les cadenes hoteleres balears va ser els Estats Units. Fixaren la mirada allà no perquè existís desprotecció legal, sinó perquè era el trampolí perfecte per fer el salt als mercats del segle XXI més servils amb el negoci turístic: Xina, Índia o Emirats Àrabs. Va ser així com una petita regió del Mediterrani occidental, que als anys cinquanta havia estat “globalitzada” pel turisme de masses, acabà per colonitzar el món en nom del sacrosant capitalisme.

El turisme i la crisi climàtica

La crisi climàtica ja és una realitat. Ja no es tracta de combatre-la, sinó de conviure-hi. Precisament aquesta setmana l’ONU ha alertat que la pujada del nivell de la mar a final de segle pot superar un metre si no reduïm dràsticament les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Segons els científics, cap al 2100 els danys ocasionats per inundacions de les zones costeres es duplicaran o fins i tot triplicaran. Tot plegat pot obligar milions de persones a desplaçar-se.

Joan Buades insisteix sobre la magnitud de la tragèdia: “A casa nostra, les platges corren un seriós perill de desaparèixer. L’Albufera d’Alcúdia i l’aeroport de Son Sant Joan, que està situat en una zona molt humida com és el pla de Sant Jordi, també tenen totes les paperetes per quedar inundats”. Buades lamenta la indiferència institucional: “Tot això s’ha escapat a tota la lògica global. Estam exposats a uns riscos que ningú preveu. En una zona turística com la nostra, això hauria de ser un tema important. Parlar de cotxes elèctrics és ridícul al costat d’un assumpte tan greu com la pujada del nivell de la mar”.

Al Carib els hotelers balears ja coneixen els efectes de la crisi climàtica. “Allà -apunta l’investigador- els huracans sempre provoquen moltes destrosses i ara vindrà el problema de la pujada del nivell de la mar. En temps de Lula da Silva, el Brasil va oferir als nostres inversors instal·lar-se al país carioca. Els digué: “Nosaltres som el Carib on no hi ha huracans”.

Per constatar l’evidència de la crisi climàtica, basta navegar pel mapamundi Surging Seas, que fa un google map de totes les zones inundables del planeta. “És un servidor finançat -ressalta Buades- per la Fundació Rockefeller, és a dir, per gent del sistema i no per radicals ecologistes”. L’investigador recorda que la crisi climàtica també és una de les moltes causes de la recent fallida de Thomas Cook, l’operador britànic de viatges més antic del món, amb 178 anys de trajectòria: “Aquesta setmana el diari The Guardian apuntava a una tendència curiosa. Ara molts de turistes britànics o alemanys que abans viatjaven fugint del mal temps ja no ho fan perquè a l’estiu es troben que a Londres o a Berlín ja fa més calor que aquí”.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF