Enrique Bañuelos: “Si venc fum, el dec vendre molt bé, perquè ho continuo fent”
Kuala LumpurVa ser el pioner de la crisi del totxo. Les accions de la seva immobiliària van passar de ser el tresor més preuat de la borsa espanyola a no valer gairebé res en qüestió de dies. I això que, oficialment, aleshores -el 2007- ningú donava per esclatada la bombolla immobiliària. Després de la debacle d’Astroc, Enrique Bañuelos (Sagunt, 1966) -exiliat durant uns anys al Brasil, i ara a Londres- s’ha mantingut en silenci. Gairebé amagat. Sense respondre a la premsa i mesurant les seves aparicions públiques. Aquesta és la primera entrevista que ha concedit el que va ser rei Mides del totxo en cinc anys, des del seu exili al Brasil. I no n’hi haurà gaires més, diu. Prefereix mantenir-se discret: més endavant escriurà “diversos llibres” explicant la seva versió de la història. Una història que sembla que es repeteix. Com si el seu magnetisme personal, a més d’inversors, atragués les debacles borsàries, precedides d’ascensos fulgurants.
Però Bañuelos ho continua intentant. Es passa mitja vida buscant -i aconseguint- nous inversors per als seus projectes. I ja té en ment una nova sortida a borsa, la de la Fórmula E, les carreres elèctriques, de les quals és principal accionista. “La idea és que estigui cotitzada a finals del 2015 o principis del 2016”, diu. De moment ja ha convençut inversors de renom per participar-hi -com va passar amb Astroc, però de talla internacional, com Qualcomm, Amura, Roman Abramóvitx i el mateix Leonardo DiCaprio-. Tot plegat mentre BCN World, el segon dels seus grans projectes en cartera, se li ha ensorrat a les mans, abans fins i tot de clavar la primera pala a terra. La Generalitat l’ha substituït com a promotor del projecte i la seva empresa, Veremonte, ara serà un soci més. Aquesta entrevista es va fer durant el Gran Premi de Fórmula E de Malàisia, abans que la Generalitat anunciés que Veremonte ja no capitanejarà el projecte, i Bañuelos ha rebutjat l’oferta de l’ARA per actualitzar les respostes. En el moment de l’entrevista, Bañuelos afirmava que tenia “confiança absoluta” en el Govern. Però deia que estava preparat per si BCN World acabava sent un projecte fallit: “Sempre que iniciem un projecte complex, tenim assumit des del minut zero que pugui no tirar endavant. I tenim amortitzat el 100% de la inversió al compte de resultats a zero”. Si no tira endavant, diu, no estarà “trist ni decebut”. “Hem fet la nostra feina i tenim inversors que ens acompanyaran”, assegura.
“Una bona idea”
Astroc va aixecar un imperi gràcies a una llei valenciana que permetia als promotors construir sense ser propietaris del sòl. Era “una bona idea que no va tenir temps de consolidar-se”, diu ara. Però sí que va servir per buidar les butxaques de milers d’inversors, que s’havien sumat al projecte enlluernats pels ascensos fulgurants de les accions (de més del 1.000%), el fitxatge d’accionistes estrella de la talla d’Amancio Ortega, i la personalitat abassegadora de Bañuelos. El 2007 allò li va valer acusacions d’haver inflat el preu de les accions, però la justícia les va desestimar. “No va ser un problema de la companyia sinó d’especulació financera al mercat, que vam intentar evitar al màxim: pujava de manera incontrolable, i jo no vaig poder evitar-ho. Vaig vendre accions per intentar moderar la pujada, però tenia una obligació per la CNMV que era que no podia baixar del 51%. No vam comprar ni una sola acció per fer pujar el preu”. La crisi borsària, afegeix, va truncar una “gran fusió amb un grup dels EUA i un altre de Mèxic”.
També nega que hi hagués acords de recompra de les accions amb accionistes estrella, de la qual cosa se l’havia acusat. Sense l’especulació, diu, “Astroc seria un gegant internacional”. I crida els inversors que van perdre diners als seus projectes a responsabilitzar-se dels seus errors: “La borsa és un gran casino, la gent ha de saber que és una opció arriscada que puja i baixa”.
Va haver de fugir al Brasil sobretot per escapar de “l’atenció mediàtica”. En aquell moment era el màxim accionista individual del Banc Sabadell, i també es va desfer d’aquelles accions per no “provocar cap lesió” ni a la companyia ni a Josep Oliu: “Una gran persona, per qui sento una estimació i una amistat important”, segons l’empresari valencià. Astroc, doncs, va convertir la figura d’Enrique Bañuelos en incòmoda a Espanya. “Em van acusar de ser un encantador de serps i un venedor de fum. Doncs el dec vendre molt bé, perquè ho continuo fent i tenint socis de primer ordre internacional, com a la Fórmula E”.
L’empresari defuig totes les etiquetes i treu pit de ser un dels pocs grans empresaris de la construcció que no han sortit “ni en un sol cas de corrupció amb els ajuntaments”. També presumeix de no haver “deixat de pagar mai a cap proveïdor, cap treballador, la hisenda pública o la Seguretat Social”. I es vanta d’honest: “Si jo hagués tingut un sol compte en un paradís fiscal, hauria sortit a la llum. Però no n’he tingut mai cap ni en tindré”.
Encara sobre Astroc, reivindica un detall que “no ha sortit enlloc”: “Durant la crisi de la companyia jo hi vaig posar 450 milions d’euros dels meus diners personals. És a dir, vaig obtenir 200 milions en la sortida a borsa i després vaig prestar 450 milions d’euros”. Aquests diners, segons diu, es van esfumar. Però, tot i els diners perduts, ha sigut un empresari caracteritzat per saber quan comprar i quan vendre. Al Brasil, les seves immobiliàries van seguir un camí similar al d’Astroc: va comprar tres grans immobiliàries i després les va fusionar per crear un líder, que va fer sortir a borsa. Però les accions també es van enfonsar. Ell ja s’havia salvat a temps: “Vam vendre al Brasil en el moment més alt”. No tothom va tenir la mateixa sort.
Per coses com aquesta se l’ha titllat d’especulador, però l’especulació, vol deixar clar, va ser dels altres: “Nosaltres no som especuladors. Un especulador ven i compra a la borsa sense fer res. Nosaltres invertim i millorem el grup des d’un punt de vista financer i de l’estratègia”. I té la consciència tranquil·la: “No hi ha ningú que pugui dir mirant-me als ulls que l’hagi enganyat”.
L’home que va convidar 20.000 persones a una paella a Nova York, per promocionar la seva fundació benèfica, també presumeix de ser un empresari atípic: “Jo no vaig al futbol ni sóc pròxim a cap partit polític. Nosaltres ens preocupem de la nostra feina i no fem aquesta relació que fan altres empresaris en els seus ambients d’estiueig o al futbol”, explica. Tot i així, fa servir les carreres de Fórmula E, en què va invertir 75 milions d’euros, per fer contactes: “És la millor plataforma de relacions que puguem tenir. Tenim accés a alcaldes, primers ministres...”
En el que sí que s’assembla a altres magnats és en la seva presència a la llista Forbes dels més rics del món. Va arribar a estar al top 100, amb 5.700 milions. Ara és el 25è espanyol més ric i s’ha de conformar a estar en el top 1.600 de la llista mundial: “Tant de bo en surti. No m’aporta res”, sospira.
El seu últim fracàs, BCN World al marge, va ser Amper, una tecnològica en què va “perdre molts diners”. En el futur, es veu “invertint en projectes amb singularitat, que siguin únics”. I no descarta que sigui a Espanya (tot i que ell continuarà vivint a Londres), perquè “l’ajust dels últims anys ha sigut molt bèstia i a costa del patiment de la gent”, però ha fet que l’Estat sigui ara “un país molt competitiu”. Bañuelos té temps d’acomiadar-se: “Com deia Serrat: «Benaurats els que són al fons del pou, perquè d’allà endavant, tot és millorar»”.