Em fa por ser la mala amiga, la irresponsable, la despreocupada

PalmaÉs esgotador el nivell d’exigència al qual ens sotmetem les al·lotes cada vegada que una de les amigues fa els anys. Alguna ho havia de dir. Totes ho pensam, però cap no en diu res per no passar per la mala amiga, la irresponsable, la despreocupada. I, mentrestant, ens prenem cada aniversari com una carrera de fons sense error possible. Necessitam de manera insaciable complaure la nostra amiga i, per si no fos prou, volem sorprendre-la cada any amb alguna cosa diferent. Tenc una amiga que es va presentar a ca meva a les vuit del matí amb una espelma encesa damunt un brownie; una altra que em va dur flors a classe i dues més que, cada any, em feien un àlbum de fotos. Jo mateixa he gravat i editat un bon grapat de vídeos de felicitació per a aquella amiga que tenc enfora, he organitzat festes sorpresa i he estat fins a les tantes preparant un regal que, tant sí com no, volia fer a mà.

Em fa l’efecte que, amb el temps, el llistat de detalls i gestos imprescindibles per a qualsevol aniversari de les amigues ha anat creixent fins a fer-se quasi inassumible. Perquè us en faceu una idea, a hores d’ara el mínim que ens exigim –i que esperam– és felicitar-nos l’aniversari just a mitjanit (i si som la primera, encara millor); ser la que du les espelmes amb els números per bufar, i també té a mà un dolç on poder-les clavar; fer-nos un detall sentimental (una carta o una foto emmarcada solen ser una bona opció); dur-nos flors i penjar una foto juntes a les xarxes socials perquè l’altra la pugui compartir. Això, deia, com a mínim. I a part, hi ha EL regal d’aniversari, que ha de complir els requisits de ser un objecte o experiència pensada ad hoc per a la nostra amiga (res de targetes regal, ni tasses, ni bufandes, ni calcetins), cobrir una necessitat i que, a més, li faci il·lusió. Tot, per un preu de no menys de 20 euros, però tampoc molt més de 50, que no sembli que has mirat prim, però tampoc que vols comprar la seva amistat ni deixar malament les altres. Repetesc: esgotador.

Ens han fet romantitzar els aniversaris fins a nivells malaltissos i nosaltres, les amigues, en pagam el preu més alt. Pensam que la nostra amiga ho farà per nosaltres o, les més egoistes, que ens agradaria que ho fessin, de manera que ens dedicam en cos i ànima perquè aquell sigui el dia més especial de l’any. Volem sentir que hem complert –i si pot ser, superat– les expectatives. I tot, per què? Si fóssim totalment sinceres i xerràssim sense filtres, crec que totes acabaríem contestant alguna cosa com el que Marnie (Allison Williams) li diu a Hannah (Lena Dunham) en el darrer episodi de la sèrie Girls: “Qui és aquí? Jo som aquí. Jo guany. Jo som la teva millor amiga. Som la millor en ser la teva amiga. Jo som la que més t’estima”. Al final, els nostres intents maldestres i desesperats per ser l’amiga perfecta no només responen a una voluntat genuïna de fer feliç l’altra, sinó que també són el resultat de la competitivitat, la responsabilització de les cures i la necessitat de validació que ens han inoculat durant anys.

Si en l’entorn familiar o de la parella hem estat capaces d’identificar aquests comportaments i maneres de fer més insanes, en el terreny de l’amistat sembla que no ens hem acabat de desconstruir i continuam caient en la trampa de la superwoman. De fet, en les meves relacions amb les amigues veig com encara reproduïm patrons que coincideixen amb els de l’amor romàntic, i el concepte de la millor amiga n’és el màxim exponent. Al cap i a la fi, aquest vincle comparteix les exigències dels matrimonis de la majoria dels nostres padrins i padrines: dedicació, incondicionalitat i exclusivitat.

De tot això, en som conscient ara que al meu redol algunes amigues comencen a xerrar de “compartir la motxilla de la diversió”, que vol dir que un dia n’és responsable una i l’endemà, l’altra. El millor és que aquesta motxilla es pot aplicar a qualsevol necessitat que hàgim d’afrontar juntes, sigui un aniversari, una ruptura o la criança dels fills. Així que d’ençà que em varen introduir en aquest concepte, no he deixat d’utilitzar-lo per tants aspectes de la vida com he pogut i us en diré una cosa: no, no estam obligades a donar el nostre 100% en tot moment i sí, entre nosaltres, les amigues, també ens hem de repartir les tasques de cura.