Entrevista
Societat 18/11/2021

Aliou Diallo: "El dret a vot ajudaria a combatre el racisme institucional i el creixement de partits com Vox"

5 min
Aliou Diallo, a la Devesa de Girona.

Aliou Diallo (1996) va arribar a Salt des de Guinea Conakry amb 13 anys. Va començar els estudis en una aula d’acollida i ha acabat amb una doble titulació de dret i ciències polítiques i un màster en relacions internacionals. Treballa a la Fundació IRES, especialitzada en donar atenció integral a les famílies, col·laborant en un projecte a Salt. Diallo protagonitza la docuficció El Cau, de Pere Solés, centrat en un grup d’escoles que vol mirar d’acollir immigrants al seu grup.

Quantes vegades, parlant català i amb dues carreres universitàries, t’han fet la tòpica pregunta "Però tu d’on ets?"

— Moltes. Sovint donen per fet que soc adoptat, o em pregunten si vinc dels EUA. És aquest biaix de considerar que les persones vingudes de l’Àfrica subsahariana no accedeixen als aprenentatges.

En part és veritat que no hi accedeixen.

— Costa molt. Un dels factors que ho expliquen és la falta de referents dels joves migrants subsaharians. I també falta sovint el suport de l’equip docent, sobretot a secundària. Algú que et digui: “Tu pots”. I que no t’enfoquin sempre cap als cicles formatius, sense restar-los importància. Un altre factor és que les famílies venen aquí a buscar-se la vida i aconseguir ràpid una feina. 

L’obstacle també és econòmic?

— I tant, però hi ha l’accés a les beques i ajuts, tot i que si no tens la nacionalitat és més difícil. Jo vaig tenir la nacionalitat a mitja carrera i vaig notar un canvi important. El meu pare va acabar batxillerat a Guinea i després va emigrar. Tenia la intenció de seguir estudiant però no va poder. Per sort, els meus pares tenien clar que jo sí que havia de seguir estudiant.

Com vas entrar als escoltes?

— Anava a fer fotocòpies gratis a l’Estació Jove i la Isabel, una educadora, em va animar a participar en projectes. Fèiem coses per al poble. Vam fer acompanyament als malalts de l’Hospital de Santa Caterina. Em vaig treure el títol de premonitor i després d’un any com a nen als escoltes hi vaig continuar com a monitor. 

Què li deus a l’escoltisme?

— Treballar valors que m’eren molt familiars: sostenibilitat, inclusió. Treballar de manera voluntària per als altres. No em va caldre un gran esforç per adaptar-m’hi. 

Quina és la teva visió de Salt?

— A Salt tenim dues realitats que no es parlen, no dialoguen. Hi ha coexistència, es deixen viure l’una a l’altra, però falta el pas de la convivència mútuament profitosa. Hi ha factors que ho expliquen. S’ha anat promovent que les persones immigrants ocupessin la zona del centre. Hi han contribuït els poders públics, de manera activa o passiva, les immobiliàries i els propietaris de pisos. A les escoles, on els poders públics podrien promoure la convivència, tampoc es fa. A segons quines escoles i instituts de Salt, el 99% són nouvinguts o fills d’immigrants. Si a les escoles no es promou la convivència real, al carrer no passarà. Al centre, les places estan plenes de nens jugant nit i dia, i a les altres parts és més com a Girona. 

Creus que això es perpetuarà?

— Una part del poble fa l’esforç, sobretot els que s’involucren en entitats. Però poques entitats agrupen els dos mons. D’aquí cinc anys la situació serà igual. Les noves generacions són més conscients d’aquesta segregació i potser es podrà canviar. La realitat de Salt és tan concreta i complexa que necessita un projecte propi. Pensen que amb el discurs tòpic de “tots som saltencs” ja n’hi ha prou. Crec que no s’està fent gaire res. 

No t’agrada que et presentin com a model d’èxit.

— No. Aquesta etiqueta de model és sempre en comparació amb algú. I això em molesta en tots els àmbits. Entenc que he estat una persona privilegiada, però el model és qui aconsegueix allò a què aspira. A Salt hi ha molta gent que ho ha aconseguit i també molts altres que no.

El sistema pot utilitzar el teu cas per afirmar "Veieu com qui ho vol ho pot fer?".

— Totalment. Els exemples d’aquest tipus són inútils. Creen falses esperances. Jo he tingut la sort de la família i els professors, a banda que he sacrificat algunes coses. Però estendre això a un col·lectiu migrant heterogeni no té sentit.

Has viscut situacions de racisme a Salt?

— Directament, d’una altra persona, no, tot i que conec gent que sí que n'han patit. Però el que tenim tots en comú és el racisme institucional, que patim dia a dia. Això explica la segregació escolar, la guetització i fins i tot que en un barri hi hagi més zones blaves que en altres. Al barri vell, on viu la gent autòctona que té dret a vot, hi ha més zones blanques. Ells poden aparcar sense pagar al costat de casa. El racisme de carrer es pot combatre de tu a tu, però l’institucional no. 

El dret a vot és important?

— I tant! Ajudaria a combatre el racisme institucional i a evitar el creixement de partits com Vox. Si paguen impostos i fan vida aquí haurien de poder votar. Tenim tres regidors de Vox, i anirà a més. Alguns votants actuals poden estar a favor de les polítiques d’integració, però només pressiona qui ho viu en carn pròpia. Si tot el que saps del teu veí és el que sents a la tele, malament. Sempre destaquen les coses excepcionals, que són les dolentes. Acabaràs demonitzant el teu veí. Si un partit et diu que enviarà el teu veí dos carrers més avall, el votaran. I si qui pot contrarestar això no té dret a vot, anirem a pitjor. Un problema afegit és que els migrants no estan polititzats, se’n desentenen, i no s'adonen que són una diana per a alguns polítics. 

Quin paper té la religió a Salt?

— La religió musulmana és clarament dominant. Al carrer no es nota, però els que van venir aquí amb 20 anys volen reproduir les vivències de casa seva. Hi ha cinc centre religiosos a Salt. L’imam de torn té un paper destacat en els conflictes de les famílies. De fet, no té cap sentit parlar de la gent migrant com un bloc. Dins un mateix país hi ha el biaix ètic, per no parlar del de gènere.

La dona està en un procés d’empoderament?

— Els centre religiosos són centre d’homes, ells decideixen i les dones fan rols de neteja, t’ho dic tal qual. S’ha creat un abisme entre la gent jove, que té accés a les xarxes i a la globalització, i els més grans, que s’aferren a la tradició, tant a Salt com a l’Àfrica. Les dones estan fent passos de gegant, empoderant-se i fent reflexionar les famílies, però la jerarquia familiar africana, subsahariana i musulmana és molt rígida. La dona és al final de la cadena del poder. Les filles estan plantant cara i això porta molts conflictes. Moltes noies de Salt no poden fer vida de poble, perquè això implica anar a un bar. Han de marxar a Girona per no coincidir amb cap conegut. Per no parlar de les xarxes socials. La sortida és sovint trencar amb la família o independitzar-se.

stats