Les valentes dones del ‘boom’ turístic

Moltes treballadores peninsulars a Mallorca patiren una situació d’explotació laboral, que s’agreujà per la seva condició femenina

Els prop de 130.000 peninsulars que entre els anys 1960 i 1970 arribaren a la nostra ‘terra promesa’ atrets pel boom turístic toparen amb una realitat laboral molt dura. “Les dones foren les més desafavorides dins d’un col·lectiu ja desafavorit perquè els tocà lluitar amb molts més problemes que els homes. Per a ells el món laboral era precari, però per a elles, encara més”. Ho afirma la historiadora i professora de la Universidad Carlos III de Madrid Manuela Aroca Mohedano, autora del llibre Sindicatos y turismo de masas en Balears. Del franquismo a la democracia (Edicions Documenta Balear, 2018).

“El model franquista -continua Aroca- considerava que les dones havien d’estar a casa, servint l’home. La necessitat, però, feu que moltes s’haguessin de posar a treballar a contracor del marit. Amb tot, com que elles no tenien dret a tenir un compte corrent, havien de cobrar a través d’ells”. Per a les dones, doncs, l’estrès fou per partida triple: havien d’exercir de treballadores, mestresses de casa i mares de família, moltes vegades nombrosa, ja que els anticonceptius estaven prohibits.

Quan les Illes eren la terra promesa

Aquesta situació de sobrecàrrega s’agreujava amb l’explotació laboral que es produïa en els hotels de Mallorca, que, d’acord amb la normativa de l’època, estaven obligats a oferir allotjament i menjar als treballadors que vivien lluny de casa. Sinfo García ho sap bé. Natural d’un poble a prop de Salamanca, arribà a l’illa el 1968, a trenta anys. Formava part de l’Institut de Missioneres Seculars de Salamanca. Pablo Oliver, capellà de la parròquia Cas Català - Sant Agustí, la sol·licità perquè dirigís un projecte innovador, afavorit per Càritas, que s’anomenà Acolliments. Es tractava d’un punt de trobada del personal de l’hoteleria, principalment de l’Arenal, Sant Agustí (Palma) i Magaluf (Calvià). Oferien bar, serveis d’atenció social i escoletes amb un horari molt més ampli per a mares treballadores.

La dignitat

Els Acolliments es convertiren en el bressol del sindicalisme a Mallorca. Aviat, però, García es posà a treballar directament als hotels. “S’hi vivia -diu- molt malament. Homes i dones dormíem amuntegats en habitacions separades, en soterranis lúgubres, sense finestres. I estàvem tot el dia treballant”. A diferència de moltes altres companyes seves que procedien de les zones més pobres de la Península, la jove salmantina no era analfabeta i se sentí amb més força per reivindicar els seus drets laborals: “Jo em vaig rebel·lar contra el fet de no tenir horari. Vaig rodolar per molts d’hotels perquè sempre em queixava i això no agradava als hotelers que em contractaven”. La feina de les dones a l’hoteleria era molt més feixuga que la dels homes. “Nosaltres -lamenta- ens dedicàvem a fer llits i a netejar i ells principalment duien els bars. Ells cobraven molt més, però nosaltres ho rescabalàvem amb les propines generoses que ens donaven alguns clients”.

Els fills dels peninsulars del ‘boom’ turístic

García començà com a cambrera de pis i acabà fent de governanta. Assegura que les treballadores mallorquines jugaven amb avantatge respecte d’elles: “Les d’aquí tenien llocs millors, ascendien abans”. Aquesta salmantina d’esperit combatiu mai no estigué disposada que li trepitjassin la dignitat: “Aviat vaig decidir que no volia viure als hotels en unes condicions tan infrahumanes. Amb un grup de sis amigues vàrem llogar una casa a Sant Agustí”.

Sindicalistes pioneres

García també va col·laborar amb l’Escola de Formació Social, situada al número 6 del carrer de la Mar de Palma. Era una iniciativa de Maena Juan. Filla d’una de les famílies més benestants de Mallorca, tenia unes fortes conviccions cristianes. De ben jove decidí deixar la seva vida fàcil per posar-se a treballar en els hotels, al costat dels més desafavorits. Es diplomà en Treball i Infermeria i no dubtà a invertir gran part de la seva herència familiar en la creació d’un centre cooperatiu per a treballadors de l’hoteleria que, per evitar la censura del franquisme, hagué de presentar com a associació cultural. “El millor afalac que m’han fet és que no paresc mallorquina”, declarà en una entrevista concedida a Diario de Mallorca el 2011.

Juan, que morí el 2019, fou militant de la formació comunista Bandera Roja i, finalment, del Partit Socialista. Passà gran part de la seva vida laboral a l’hotel Bellver, on, l’octubre del 1973, essent ella subgovernanta, tindria lloc la primera manifestació de cambreres de pisos de tot Espanya. La veu cantant la portà una altra mallorquina de pedra picada, María Bonnín, de CCOO. Avui Bonnín, de 76 anys, recorda perfectament aquella fita històrica: “Aleshores hi havia una diferència abismal entre el que cobraven els cambrers i les cambreres. A més, no ens pagaven les guàrdies ni les hores extres. Davant aquesta injustícia passàrem a l’acció. Férem una vaga de baix rendiment, fent poques habitacions”.

Capellans obrers, els herois oblidats del ‘boom’ turístic

La mobilització de les cambreres de l’hotel Bellver durà un mes i deu dies. “A mi -assegura l’antiga sindicalista- m’acabaren acomiadant perquè me’n consideraren la instigadora. Vaig recórrer a Madrid, però al cap de dos anys la justícia no em donà la raó. Tanmateix, després de la nostra vaga, en vindrien d’altres al mateix hotel. Sens dubte nosaltres vàrem ser les primeres Kellys [nom que designa les actuals cambreres de pis i que prové del joc de paraules ‘ las que limpian ’]”.

Fer fills i netejar

També hi hagué dones de la Península que no treballaren en l’hoteleria. És el cas d’Antonia Fernández, de 85 anys. Arribà a Palma el 1968, a 33 anys, procedent de Granada, amb quatre fills i en companyia de la seva mare. Mesos abans ja ho havien fet el seu pare, el seu marit i les seves tres germanes. Tota la família s’instal·là al barri de Son Gotleu, on tindria cinc fills més. “Era un pecat mortal -exclama- que una dona amb quatre fills es posàs a treballar. Ho vaig fer per necessitat, perquè no volia que els faltàs res”.

Amb tants de fills, Fernández no podia assumir les jornades maratonianes que es feien als hotels: “Em vaig posar a fer de dona de neteja. Anava a tres cases de prop de la plaça de les Columnes de famílies mallorquines. M’anava bé perquè hi feia tres hores. Ma mare em cuidava els nins i després jo me’n feia càrrec. Només em dedicava a fer fills i a netejar. Al principi cobrava deu duros l’hora. Quan arribava el diumenge, ho celebràvem tota la família amb un bon aperitiu”. Els cinc embarassos més no foren cap impediment per continuar treballant: “Quan estava embarassada, el ventre tocava el terra mentre fregava de genolls. En parir, tot d’una tornava a les cases a netejar”.

Els fills del ‘boom’ turístic

A 41 anys, tanmateix, en tenir el novè fill, Fernández decidí rebaixar el seu ritme de feina: “El meu marit feia de picapedrer i nosaltres no teníem deutes. El seu sou ens permetia poder viure sense fer coses extra. No vàrem rebre cap ajuda social. Un dia en vaig sol·licitar una i em varen dir que, per tenir-la, havia d’aprendre a llegir i escriure. Però jo, que era analfabeta i mare de família nombrosa, no tenia temps per posar-me amb aquestes coses, així que la vaig perdre”. Eren anys, amb tot, en què encara no havia esclatat la societat de consum i les prioritats eren unes altres: “El 1974 compràrem el pis que teníem llogat. Ens costà 1.100.000 pessetes. El pagàrem en dos anys i quatre mesos sense demanar cap préstec al banc. Cada mes pagàvem una quota al venedor. Es fiava de nosaltres. En acabar de pagar va ser quan signàrem l’escriptura”.

Pitjor que mai

Aquesta dona, amb una màster de la vida a les espatlles, reconeix que en alguna ocasió puntual es va sentir rebutjada pels mallorquins: “Ens deien que veníem aquí a llevar-los el menjar. I això és mentida. Mon pare va venir a fer de pagès en una possessió. Era una feina que no volien fer els illencs, igual que la meva. Un dia vaig sortir plorant de pena d’un autobús en sentir una mallorquina parlar malament dels forasters”.

En l’actualitat Fernández cobra una pensió de viudetat d’uns 600 euros. “Els anys que vaig fer feina netejant cases -lamenta- cobrava en negre, de manera que no vaig poder cotitzar a la Seguretat Social”. La seva experiència vital fa que sigui més empàtica amb els nous immigrants africans de Son Gotleu: “Tinc un veí que un dia em va demanar vint euros. Els hi vaig donar i li vaig dir: ‘Procura tornar-me’ls, que aquí sempre tindràs les portes obertes’. I així ho va fer. Aquell home va estar la mar de content amb la meva ajuda”.

Avui encara hi ha dones immigrants que es troben en la mateixa situació d’explotació laboral que les peninsulars del boom turístic. María Bonnín no en té cap dubte: “El sector està pitjor que mai. Jo, a l’hotel, feia quinze habitacions per dia. I ara hi ha Kellys que n’arriben a fer vint-i-vuit. D’altra banda, la majoria de dones que treballen fent cases netes continuen sense tenir cap tipus de protecció social, amb un sous que fan rialles”.

“Era millor ballar que passar-se les nits llegint”

L’altra cara de la moneda

Fins al pròxim 25 d’octubre es pot visitar al Centre Social Flassaders de Palma l’exposició Engranatges de la indústria turística a l’Arxiu Planas: Dona, treball i memòria. És el resultat d’un projecte d’investigació del col·lectiu Sa Galania format per les artistes Rosa García i Mar Barceló. La mostra recull testimonis orals de treballadores peninsulars del boom turístic, que són acompanyats per instantànies de l’època fetes pel català Josep Planas i Montanyà (1924-2016), el fotògraf de la nostra gallina dels ous d’or.

Quan el 1945 aterrà a una Palma de 90.000 habitants per fer el servei militar, Planas tingué clar que no se’n tornaria a la seva Cardona natal. “S’enamorà de la llum de l’illa”, assegura la seva neta, Marina Planas, directora del Centre d’Investigació i Cultura Contemporània Casa Planas. Aleshores aquell jove català, que havia estat campió d’Espanya de triple salt, trencà amb la tradició familiar de moliners per dedicar-se a la seva gran passió. “A Espanya -ressalta la seva neta- va ser el primer fotògraf a retratar el desenvolupisme. Ell se centrà a fer propaganda de Mallorca com a destinació turística de luxe. I ho feu amb la fotografia en color, tota una novetat a l’Arxipèlag. També s’animà a fer fotos de caire social. Tanmateix, són poques les instantànies que té de la cara oculta de la rutilant indústria turística”.

Dos anys després de la seva arribada a Mallorca, Planas ja obria la seva primera tenda al carrer de Colom de Ciutat. No aturà de rebre encàrrecs de mitjans de comunicació, hotels o d’institucions com Foment del Turisme o el Ministeri d’Informació i Turisme. “A final dels cinquanta -recorda la seva descendent- va ser el primer fotògraf d’Europa que comprà un helicòpter per poder treure imatges aèries. Per rendibilitzar la inversió, els caps de setmana el llogava a la Guàrdia Civil”. Gràcies a Planas la marca Mallorca va viatjar per tot el món. En un any aconseguí vendre 25.000 postals de la Seu.

Planas morí el 2016 a 91 anys. La seva neta recorda les darreres converses que tingué amb ell sobre les conseqüències del boom turístic que immortalitzà amb les seves càmeres: “Quan el trèiem a passejar, sempre ens deia, amb to nostàlgic: ‘Mare meva, com ha canviat tot!’. Lamentava profundament veure com s’havia destrossat el paisatge de l’illa. A ell li tocà fer feina en una època de prosperitat econòmica. Venint d’uns anys tan foscos, com molta de gent, tenia una visió optimista de la indústria turística. Va ser després quan va ser molt crític amb els estralls que suposà aquell model econòmic”. Tota la ingent tasca fotogràfica de Josep Planas i Montanyà es pot apreciar en el documental Postcards & Memories (2017), dirigit per Cesc Mulet i Pablo Bujosa.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF