Societat 08/12/2021

El dol per un animal de companyia: entre el silenci i la vergonya

La societat minimitza aquest tipus de pèrdues mentre les fases per les quals passen els seus responsables són les mateixes que en el dol per les persones

5 min
Un noi amb el seu gos

BarcelonaA la Núria Gómez el trajecte en autobús, des de casa seva fins a la consulta de la veterinària, se li va fer molt llarg. Quinze minuts de patiment al veure que aquest ésser tan estimat se li esvaïa als braços mentre intentava reanimar-lo. I això que el dia abans havien sortit a passejar per la muntanya i es trobava prou bé. A l'arribar a casa, però, va empitjorar i, a la nit, va tenir fins a set atacs epilèptics. La Núria va demanar al conductor del vehicle que obrís la porta abans d’hora per sortir corrents cap a la consulta veterinària. Allà van posar-li oxigen i una manta tèrmica. Tot i entreveure’s que tard o d’hora arribaria el moment de l’eutanàsia, aquest va ser el principi d’un comiat precipitat. Un dol inesperat, amb buidor inclosa, que ha deixat les seves responsables, la Núria i la seva mare, sense en Kenny: aquest yorkshide-pequinès, enèrgic i juganer fins a l’últim dia, que escoltava tant Vivaldi com Chopin. Uns atributs que va regalar-los-hi durant gairebé 17 anys.

La pèrdua d'un ésser estimat

El dol animal no és fàcil. “Quan mor un animal de companyia, perdem molt més que aquest ésser que ha marxat. Perdem aquella part de nosaltres que podíem ser amb ell i que sempre estava a casa. Ens permetíem, a més, estimar-lo sense por perquè no hi ha judici ni engany. Tampoc traïció ni abandonament, almenys per part seva”, ressalta Cristina Cuesta, psicòloga especialista en processos de dol. Per això, les fases per les quals transita una persona que ha perdut el seu company animal són les mateixes que quan mor una persona. “Sentim dolor perquè estem units en l’amor. El que fa que jo senti més o menys dolor no és el fet que sigui un animal o una persona, sinó la intensitat i la qualitat del vincle que jo tinc amb aquest ésser estimat: encara que no sigui de sang”, puntualitza Cuesta. Després del xoc, el dolor i la negació, arriba una incipient acceptació per donar pas a la tristesa i, finalment, a una transformació d’aquest vincle basat en l’amor, el record i l’agraïment. “La vivència no se supera passant pàgina, sinó que un aprèn a viure amb aquesta absència. Si patim, és perquè hem estimat molt. I això és bo”, precisa Laura Vidal, auxiliar veterinària, especialista en la gestió del dol animal i autora del llibre Cuando ya no estás (Ed. Vergara). “En un inici, el dolor pesa més, però amb el temps, si el gestiones de forma sana, es va diluint i queda l’amor, que, de fet, és l’únic digne de romandre”, assegura.

Un gat entre les cames d'una persona.

La societat, en canvi, tendeix a minimitzar aquest tipus de dol natural restant-li importància. Encara estàs així? Sovint diu la gent, mentre la persona afectada sent una gran solitud i exclusió. “En el moment en què vam haver de posar la injecció a en Bru, jo gestionava el departament de plagues d’una empresa. Em vaig agafar el dia lliure i els vaig dir que havia de portar la meva mare a l’hospital. L'endemà, a la feina els vaig fer saber que havia mort el meu gos. Em van consolar dient que ja en tindria un altre i que, de fet, era el millor, perquè estava malalt. No tenien ni idea de com em sentia realment i el mal que em feien aquelles paraules”, recorda Marta Calcerrada, educadora canina, que després de passar per aquesta pèrdua, i fidel a la seva passió pels animals, va iniciar un estudi i recerca per donar sortida al seu projecte personal d’educació canina, Rumbo Canino.

Grups de dol en altres països

En països europeus com Anglaterra o fins i tot els Estats Units, la manera d’afrontar la pèrdua d’un animal de companyia i donar-li l’espai que correspon, en canvi, és molt diferent. Els americans ofereixen grups de dol per gestionar aquestes pèrdues i al país anglosaxó hi ha nombroses empreses amb serveis d’atenció veterinària a domicili per a animals en fase terminal. A Catalunya, ben poques. “Ens avancem que l’animal arribi a una situació agònica o preagònica. Majoritàriament, tractem pacients geriàtrics o oncològics. Els fem cures pal·liatives, evitem tractaments molt invasius i portem a terme un seguiment. Quan toca, orientem els seus responsables a prendre la decisió de l’eutanàsia humanitària”, detalla el veterinari Fidel Castro, de TuVeterinario.es, empresa pionera catalana en aquest àmbit. Les cures i l’atenció solen durar entre un i tres mesos només. “Veig situacions personals difícils. Persones soles que canalitzen les seves carències afectives amb l’animal de companyia i, en moltes famílies, és l’àncora que els uneix a tots i els ajuda cada dia”, lamenta. Un daltabaix humà que contrasta amb com l’animal viu la seva pròpia mort. “Per a ells és una cosa natural. Tenen moltes més eines emocionals i millors que nosaltres. En la naturalesa, acostumen a allunyar-se de la manada per morir sols. Aquí veus que no interactuen tant. Deixen de ser ells”, insisteix Castro, que subratlla que “moltes vegades la resistència de l’animal a no morir-se és, en realitat, la resistència del seu responsable. Quan els humans accepten la situació, agraeixen i s’acomiaden d’ell, es produeix un punt d’inflexió: els animals comencen a mostrar símptomes més greus i és més fàcil prendre la decisió. En ocasions, fins i tot es moren sols”. L’eutanàsia, però, “genera molta culpa als responsables quan és l’acte d’amor en majúscules perquè anteposes el benestar de l’altre per sobre del teu”, adverteix Vidal. “És l’últim gest d’amor i humanitat que podem fer per a ells”, afirma Castro.

Escriure una carta dedicada al company animal per ordenar les idees i expressar els sentiments, així com mantenir durant un temps les rutines diàries, tot i que ja no hi sigui, són alguns dels consells que ajuden en el procés de dol. Una altra recomanació és deixar anar les expectatives que teníem sobre el moment de la seva mort. “No totes les morts són idíl·liques. De vegades no podem escollir. L’adeu que haurà tingut aquest ésser potser no haurà sigut ni el volgut ni el desitjat. Davant d’això, molts se'n culpabilitzen. Cal acceptar la vida com es presenta”, diu Vidal. Tampoc s’hi val a tenir pressa. “El temps no curarà res. El que cura és el que fem nosaltres amb el temps. El dol també és vida encara que visquem un procés dur: quan plorem, ens enrabiem, escrivim o ens queixem, també fem”, destaca Cuesta. Per això, a la Núria li agrada asseure’s ara al piano per interpretar-li a en Kenny una peça musical. En concret, una variació de Vivaldi, una de les últimes que li va posar a la consulta per esmorteir el soroll de la màquina d’oxigen. Encara que a ella li baixin les llàgrimes i en Kenny ja no hi sigui. Però, d’alguna manera, sí que hi és: sobre el piano dins d’una urna, on reposen les seves cendres, i sobretot a dins del seu cor, un lloc on no morirà mai.

L’últim adeu al tanatori

En espais com el Tanatori de Mascotes, amb seus a Barcelona, Polinyà i Riudarenes, on tenen lloc més de 200 incineracions presencials al mes, les emocions troben el camí per expressar-se. “Malgrat que els responsables venen amb por perquè no saben com trobaran l’animal, marxen en pau. Veuen que està curosament preparat, es poden acomiadar d’ell en calma i veuen que han fet tot el que han pogut fins a l’últim moment”, assegura Isabel Farré, la seva gerent. Un 25% dels responsables opten per emportar-se les cendres a casa. “Últimament incinerem més animals desenterrats i la gent ens demana urnes de mida per posar al balconet dels nínxols humans. Són molt estimats”, subratlla.  

stats