Algun dia em llevaran el carnet de periodista

PalmaFa un temps que aquesta idea agafa força dins el meu cap: el periodisme ha mutat definitivament en activisme. I si no, com s’explica que hagi d’acceptar fer una entrevista a doble pàgina a canvi de 60 euros? Això em demanava a mi mateixa, fa un parell de mesos, en rebre la proposta d’una revista de música en català. “Ja sabem que és poc, però bé…”, em van argumentar, com donant-me el condol per una pèrdua totalment inevitable, com si s’hagués pogut fer res més, com si no fessin falta més explicacions. Idò sí: és poc, però què? Però el teu mitjà només es pot mantenir si ofereixes remuneracions més baixes que el mínim que cobra el lampista per desplaçament? Però si gairebé us hauria de pagar jo a vosaltres per poder entrevistar aquesta joia d’artista? Però si ja sé que, tanmateix, això no em donarà menjar? Encara que m’hauria encantat fer totes aquestes preguntes, una no és tan punky i, en realitat, ho vaig resoldre amb un covard “em sap greu, vaig molt atabalada i no tindré temps de fer l’entrevista”. Reconec que jo som bona fent-me la beneita, però no esperava que ells encara em superassin oferint-me la possibilitat d’entregar-la uns dies més tard, com si això en fos el problema.

No, de veres: hem abandonat ja la idea de viure del periodisme i jo encara no me n’havia assabentat? O potser és que ja l’hem donat per perdut com a professió i l’hem reubicat dins la categoria de hobby o en la de missió humanitària? En qualsevol cas, m’agradaria que algú me n’hagués informat. Almenys així no hauria fet el ridícul el dia que vaig suggerir que haurien de rectificar el contracte que m’acabaven de fer a la revista on començava a fer feina, perquè es devien haver equivocat quan posaren “ajudant de redactora” en lloc de “redactora” a l’apartat del meu càrrec. Resulta que és que totes les meves companyes “ajudaven” alguna redactora, fins i tot les que estaven per damunt meu. És clar, dona, quin doi: com, si no, ens haurien pogut posar un sou de 19.000 euros bruts l’any? Ara tot té sentit. Tot i que ja tenia les meves sospites d’ençà que em van demanar –no com a favor, sinó com a encàrrec– una col·laboració donant per fet que no cobraria absolutament res, i que tampoc ho exigiria. Ni tan sols m’ho podien pagar amb visibilitat, perquè el mitjà l’acabaven d’arrencar.

Sigui com sigui, ara més que mai, dec ser més activista que periodista. Sobretot perquè estic en aquest punt de la vida en què a la pregunta “i tu, què fas a la vida?”, contest igual que Greta Gerwig a Frances Ha: “És complicat d’explicar”. “Ho dius perquè això que fas és complicat?”, li redemanen. “Mmm… és perquè, realment, ja no ho faig”, aclareix ella, a la perfecció. Ja no investig, ja no cobresc rodes de premsa, ni tampoc oferesc informació de servei públic. Sent que estic estafant tothom quan, per inèrcia, la primera paraula que em brota a la boca és ‘periodista’ en el moment que m’he de presentar com a alguna cosa. Visc amb por que algun dia em reclamin la meva vida laboral, que la meva darrera alta a la Seguretat Social em delati i que em diguin que estic d’ocupa en aquesta professió. De fet, quan dic el que som, ho dic fluixet, en minúscules, amb un signe d’interrogació gegant a la cara, com demanant perdó, per por que algú descobreixi que estic rebaixant el títol de periodista. Perquè una vegada ho has estat, convens qui se’l pot permetre i qui no, blindant els egos, que són els que sí que s’alimenten. Com un pacte de cavallers. Així que en el moment en què deixes de ser-ho, no pots fingir que un dia no vas mirar per damunt de l’esquena qui va abandonar abans que tu, enjudiciant-lo per haver-se rendit, per no ser capaç de sacrificar la seva vida –de cop, en un conflicte armat; o agònicament, en una redacció– pel periodisme.

En més d’una ocasió he sentit companyes lamentar que no deixaven el periodisme perquè sabien que, si ho feien, no serien capaces de tornar-hi. I jo les entenc. És una ocupació incompatible. És la sublimació de la frase “la feina dignifica”. És una estafa piramidal meravellosa. És la síndrome d’Estocolm més necessària del planeta. Jo tot això ho sé. Però, de cop, ensopeg amb alguna periodista, com la salvadorenya Valeria Guzman, que es confessa romàntica i diu: “Feim més: escrivim més, perquè mai no sabem quan deixarem de poder-ho fer”. I, aleshores, em desorient: les idees se m’enterboleixen, les conviccions em semblen negociables i una boira sobtada m’entela la memòria. Per un moment, em fa enveja la tasca que predica, el bastió que defensa. Recuper la consciència, i torn a saber per què volia dedicar-me al mateix que ella.