Olga Ravn: "Mai podrem fer que un ordinador tingui cura d'un infant"

BarcelonaLes declaracions del personal –confessions, rebel·lions i xafarderies de les quals són testimonis tots els despatxos empresarials– estructuren La plantilla (Anagrama), la segona novel·la de la danesa Olga Ravn (Copenhaguen, 1986), publicada per Anagrama i traduïda al català per Maria Rosich. Després de fer poesia i debutar en narrativa amb Celestine, una novel·la de ficció, Ravn sorprèn amb una història futurista d'humans i humanoides que viatgen a la nau Sis Mil.

Quin és l'objectiu? Per a qui treballen? Què produeixen?

— No és clar. Que no se sàpiga és intencionat. Volia escriure un llibre que fos com si estiguessis mirant darrere d'una cortina perquè, com la plantilla, estàs perdut en l'espai.

És una metàfora del treball?

— Està molt influïda per la meva experiència laboral. Volia portar-la al límit.

De què treballes?

— Tenia una feina administrativa en una editorial. Estava tot el dia davant de l'ordinador picant tecles. El mateix dia que vaig presentar la novel·la vaig deixar la feina, ara fa just cinc anys.

I per què vas deixar la feina?

— No estava gens contenta. Escrivia llibres, però no guanyava prou diners per deixar-la. Llavors vaig tenir el meu primer fill. Quan vaig tornar a la feina després de la baixa de maternitat va ser com si m'haguessin tret la bena dels ulls. Només la noció del que és el temps em va canviar radicalment perquè un bebè no sap res del dia ni de la nit. Jo venia del món de l'olor de llet materna, de tocar pell amb pell amb el meu fill cada dia, amb tots els sentits de maternitat molt encesos i em sentia molt alineada amb mi mateixa, amb el món, amb el temps, amb les plantes. Quan vaig tornar a la feina, l'oficina em va semblar un lloc grotesc. Aquesta mena de llums, seure tot el dia, no tocar ningú, no tenir aquesta sensació de pell. I si el meu fill es posava malalt, jo per lleialtat al lloc de treball havia de ser-hi. I tota aquesta cosa d'ordenar la teva vida al voltant de la feina em semblava absurda, però tampoc volia ser una mestressa de casa perquè això també és molt avorrit. I vaig començar a parar atenció a aquest llenguatge corporatiu tan propi. Aquest argot d'empresa: eficiència, flux de treball i recursos humans. Em va semblar que aquest llenguatge era molt interessant i el volia posar en un entorn literari per veure què passava.

De fet, hi ha un personatge que diu que no som només la nostra feina i un altre que es pregunta: "Què més podem ser?"

— Volia agafar la idea que la nostra identitat central ve de la feina. No has tingut mai aquesta sensació? Tenim una vida molt dividida entre la part domèstica i la part pública, que és la feina. Qui som a la nostra vida privada, moltes vegades, és gairebé un secret. De vegades tens ganes d'explicar altres coses de la teva vida i sembla que és gairebé opressiu. Sempre la cago a les feines perquè acabo dient coses que sembla que estan fora de lloc. Jo què sé, li explico a la gent que m'ha vingut la regla, per exemple.

No hi ha conciliació?

— Als anuncis, potser. [Riu] I amb els amics. Tens espais, hi ha fissures en què pots barrejar més.

A la novel·la també estan sotmesos als patrons. Un dels personatges diu que vol casar-se, fer galetes i passejar un cotxet i creu que tot això entra dins la formació que ha rebut. Tenim un camí marcat?

— Se li ha dit que hi ha un destí i pensa que així pot fer feliç. Si et planteges com sortir d'un lloc vol dir que d'alguna manera ja ets fora d'aquest lloc. Jo no sabia segur si volia tenir fills o no ni d'on venia aquest desig. Un dels preus a pagar és que els teus desitjos moltes vegades són col·lectius.

Tu has sortit del camí?

— No penso que tingui un camí i que l'hagi de seguir.

Però t'has trobat passejant un cotxet i fent galetes?

— Sí, per descomptat que sí. Formo part del món. És com l'amor romàntic, que se suposa que ens ha d'omplir, i quan el trobes t'adones que en realitat tampoc t'omple del tot. Això no vol dir que no sigui fantàstic o que no el necessitem.

La novel·la m'ha fet pensar en si ens substituirà la intel·ligència artificial a la feina o si podrem deixar de tenir la necessitat de treballar.

— Saps qui ho diu, això? Marx. Les màquines poden fer la feina perquè les persones puguin escriure poesia. Però llavors em pregunto: els bolquers, qui els canviarà? Mai podrem fer que un ordinador tingui cura d'un infant. Potser una noció subjacent és que s'ha de dividir el temps d'oci i de feina, i no per treballar sempre sinó fer la feina que té més sentit en les nostres vides. Potser tindrem cotxes voladors, però haurem de fer el sopar igualment.

La novel·la també ens diu que hem de reconnectar amb la natura?

— Sí, volia retratar la nostra relació amb l'ecologia. Vaig llegir una entrevista amb l'ésser humà que ha estat més temps a l'espai. Va ser-hi un any. Li van preguntar què va trobar a faltar més. Tothom va pensar que diria la família, però la seva resposta va ser que el que havia trobat més a falta era estar envoltat d'aigua.