La darrera batalla del centre polític: la història del fracàs de Miquel Roca i Unió Mallorquina

PalmaFou coneguda com a Operació Roca pel nom del seu líder, Miquel Roca, figura destacada del catalanisme polític. I fou un intent fracassat de ressuscitar una formació de centre, després de la desaparició d’Unió de Centre Democràtic (UCD). Ara fa quaranta anys, el juny del 1986, es presentava a les eleccions generals el Partit Reformista, amb la participació d’Unió Mallorquina (UM) i d’Unió Democràtica de Menorca (UDM) en l’àmbit de les Illes, en aquella estranya plataforma en la qual el principal dirigent ni tan sols concorria amb les sigles comunes, sinó amb les de Convergència i Unió, a Catalunya. El seu fracàs s’explica, probablement, perquè això no ho va entendre ningú.

Només quatre anys abans, l’octubre del 1982, les urnes s’havien enduit l’hegemonia d’UCD, la formació que havia conduït el govern de l’Estat. Els demòcrates cristians i una part dels liberals s’havien acostat a Aliança Popular, l’actual Partit Popular. Els socialdemòcrates, al PSOE. Adolfo Suárez, el líder històric de la UCD, havia constituït el seu propi partit: el Centre Democràtic i Social (CDS). Jeroni Albertí, que havia estat el cap de la formació a les Illes i president preautonòmic, també optà per crear una formació nova: Unió Mallorquina.

El que després havia de ser l’aventura reformista ja es va començar a esbossar en el congrés constituent d’UM, el març del 1983. Hi va intervenir Miquel Roca i, com recull Francesc Xavier Granados, a més de desitjar molta de sort al nou partit, va aprofitar per convidar-los a participar en un projecte reformista a escala estatal; sense fer servir, encara, la paraula màgica: ‘centre’.

Miquel Roca Junyent era el número dos de Jordi Pujol, que aleshores ja era president de la Generalitat. Roca era ben conegut al conjunt de l’Estat com a portaveu al Congrés i per ser un dels ‘pares’ de la Constitució. Encara es mantindria a l’activitat política fins als anys noranta. Molt més recentment, havia de reaparèixer en el sorprenent paper d’advocat de Cristina de Borbó al cas Nóos, instruït a Palma.

Roca i la política balear

A les primeres eleccions autonòmiques, el maig següent, UM es va presentar en coalició amb uns altres orfes d’UCD: el Partit Demòcrata Liberal (PDL), per indicació expressa de Miquel Roca, segons el mateix Albertí –els volia, a tots dos, com a part del seu projecte. A les Pitiüses, en canvi, el PDL es va presentar en solitari i, així i tot, el seu candidat, Alonso Marí Calbet, en va sortir elegit. En constituir-se la cambra autonòmica, el liberal Pedro Pablo Marrero es va convertir en el vicepresident.

Tot i el pacte que va fer el president el popular Gabriel Cañellas, UM i els seus socis varen insistir a marcar perfil propi al llarg de la legislatura. Cap a finals del 1984, el PSOE anunciava una moció de censura. La pilota quedava, és clar, al terrat de regionalistes i liberals. No era el moment més adient. Justament en aquelles dates es constituïa el Partit Reformista Democràtic, la llançadora que se suposava que havia de dur Miquel Roca a la Moncloa, i la nova formació no veia amb bons ulls que els seus socis de les Illes traspassassin el Govern als socialistes. Una reunió a la Fundació Joan March, a Madrid, va propiciar la reconciliació entre Albertí i Cañellas.

El congrés d’UM de maig del 1985 va segellar l’entrada dels regionalistes a l’Operació Roca. Però les desavinences amb els populars rebrotaren només uns mesos després; es tornava a plantejar un canvi de color al Consolat de Mar. I una altra vegada Albertí va rebre una telefonada de Miquel Roca que li advertia que els reformistes continuaven sense donar el vistiplau a aquell canvi, i li recordava que la Banca March n’era una de les fonts de finançament. Una altra vegada, tot va quedar com estava.

L’Operació Roca necessitava socis a la resta de les Illes. De fet, per a Albertí, estendre la seva presència al conjunt de l’Arxipèlag era un objectiu essencial d’aquella aventura política. El març del 1985 es va constituir el Partit Reformista Liberal de les Pitiüses, encapçalat per Alonso Marí Calbet. El maig següent, es va crear Unió Democràtica de Menorca. Al conjunt de l’Estat, els reformistes integraren el Partit Demòcrata Liberal, dirigit per Antonio Garrigues Walker, germà del carismàtic Joaquín, un dels principals barons de la UCD, que havia mort, prematurament, el 1980.

Arribava el moment de la veritat: les eleccions generals del 1986, convocades per al 22 de juny. El Partit Reformista es presentava com una alternativa a l’hegemònic PSOE de Felipe González. I, per descomptat, reivindicava el valor pragmàtic i moderat del centre, aquell de l’enyorada UCD. No n’eren els únics: Suárez i el seu Centre Democràtic i Social reclamaven també per a ells aquella etiqueta.

De dos possibles diputats a cap ni un

El cert és que l’Operació Roca era ben estranya. El seu candidat a la presidència del govern, Miquel Roca, no es presentava per aquest partit, sinó per Convergència i Unió, a Catalunya. Garrigues ni tan sols era cap de llista a Madrid, sinó que va cedir el primer lloc a un jurista de prestigi, Federico Sainz de Robles. El futur president del Reial Madrid Florentino Pérez també era entre els promotors. Allò feia oloreta d’un muntatge de màrqueting: fins i tot el logotip, amb aquella mena d’esclat estel·lar, feia pensar més aviat en una marca de detergent o algun producte similar.

Albertí, un home experimentat en política, no ho devia veure gaire clar. Segons Gonzalo Adán i Miquel Payeras, va intentar no ser ell el cap de llista al Congrés per les Balears i que ho fos un jove valor del seu partit: Maria Antònia Munar. Un pic més, Roca va fer servir el seu poder de convicció i Albertí va acceptar anar de número u. Amb Alonso Marí Calbet per Eivissa no hi podien comptar, ja que es va passar als populars, en concret per ser el seu candidat al senat per les Pitiüses.

En el número dos de la candidatura reformista es va situar Josep Maria Quintana, un històric de l’autonomisme, de la Unió Democràtica de Menorca. Sembla que la idea era que Albertí renunciàs en el seu favor i quedar a Mallorca. Completaven la llista Guillem Vidal, el metge eivissenc Carlos Rodríguez, Montserrat Galmés i, tancant-la, Maria Antònia Munar. La previsió era obtenir, almenys, dos diputats.

La batalla pel centre va ser sagnant. Suárez passava per Mallorca l’11 de juny i assegurava que “l’únic centre que existeix és el CDS, el PRD és una operació confusa. Sembla que som l’enemic a batre”, afegia, a més d’afirmar que “la banca no volia que ens presentàssim a les eleccions”.

L’estrella reformista Miquel Roca va compartir roda de premsa a Palma amb Albertí. Les enquestes no els eren gaire favorables. I resultava que els crèdits bancaris se’ls havien concedit en funció dels previsibles resultats. “No me les crec”, emfatitzà. Va anunciar: “Quan arribem a la Moncloa, el primer que farem serà tancar-la. Dona mala sort”. A continuació, es va traslladar a la barbacoa Son Termes per compartir un míting-sopar amb dues mil persones. Era, com observava el periodista Germà Ventayol, “la mateixa sala on havia traspassat la UCD balear”. No era un bon auguri.

Els resultats no varen ser dolents: varen ser pèssims. El reformisme balear només va aplegar 24.379 vots i va ser superat àmpliament pels suaristes, amb 38.510. El cap de llista del CDS, el catedràtic Antoni Roig, treia pit aquella nit d’eleccions: “S’ha demostrat que el centre som nosaltres”. Si bé ni els uns ni els altres tragueren cap escó.

“No s’ha assimilat la simbiosi UM-PRD”, es lamentava Albertí aquella nit a una seu d’Unió Mallorquina d’aspecte desèrtic. Fins al darrer moment confiava a obtenir, almanco, una acta al Congrés. “Vaig cometre l’error d’anar de cap de llista”, recordava molts anys més tard, a una entrevista: “Cremàrem el partit i el líder, i això és molt difícil d’assumir”. Així i tot, els reformistes a les Illes havien obtingut un 7% dels vots. Al conjunt de l’Estat no arribaven ni a l’1%. Roca havia sortit diputat, sí, però per Convergència i Unió.

A les següents eleccions generals, el 1989, Unió Mallorquina ja ni va presentar candidatura. S’havien acabat les aventures estatals. A partir de llavors, se centrarien en la política balear. A Albertí, aquell fracàs li va passar factura al següent congrés d’Unió Mallorquina, amb l’aparició d’un sector crític que, entre altres punts, qüestionava haver participat en la travessia reformista. Albertí va haver de recordar que no havia estat només cosa seva i que, de fet, ell en dubtava. Però va deixar la presidència del partit. Una aposta arriscada que no va sortir bé. Passa en política.

Informació elaborada a partir de textos de Francesc Xavier Granados Coll i Gonzalo Adán Micó i Miquel Payeras Femenias, els diaris Última Hora, Diario de Mallorca i El Mundo/El Día de Baleares i el volum col·lectiu Memòria viva.