Com era Damià Rotger segons el seu amic: “Era una ‘rara avis’ amb un món propi dins”

PalmaA vegades cal que passi un cert temps per saber gràcies a qui som qui som. Algunes persones, potser fins i tot sense saber-ho, fan de far enmig d’una adolescència fosca. Són missatgers, ajudants o mestres. Cal, però, que a l’altra banda hi hagi un receptor despert. En el cas d’avui, tant l’emissor com el receptor són dues persones amb un do poderosíssim: el de la lletra. Un va saber què dir, i l’altre va saber escoltar. L’escriptor i poeta Ponç Pons ens conta com era, d’adolescent, el tipògraf i poeta Damià Rotger.

Nascut l’any 1981 a Ferreries, Damià era un fillet ros i blanquet. Fill de Sebastià Rotger, “un periodista ficat en l’ofici d’impressor”, segons Ponç, i de Paquita Miró. Sobre la mare, que morí l’any 2021, Ponç recorda una confessió del mateix Damià: “Si no hagués estat per ella, mai no hauria aconseguit reconduir la seva potencialitat, tant en l’àmbit professional com en el terreny poètic”. En aquest àmbit poètic, afegeix, “ja ha assolit una veu pròpia i té un futur esplendorós per vivenciar”.

Ponç el conegué a l’institut d’Alaior, als anys 90. El descriu com “un adolescent hippiós i amb cabells llargs que se cercava a si mateix per les aules menorquines, de mirada franca i neta, tocada per una espira de juvenil vibració”. Adobava l’estètica rockera dels cabells amb camisetes dels seus grups de capçalera: Pink Floyd, The Doors (el grup preferit de la seva mare, concreta Ponç), King Crimson, Yes, Jethro Tull, Camel, Emerson, Lake and Palmer, entre d’altres. El mestre, Ponç Pons, opina que “se’l veia una rara avis en aquell mitjà acadèmic de coneixements abstractes i exàmens de memorització”. Segons ell, Damià traspuava “afecte i passió”, una passió “contagiosa per la vida i l’art que no trobava el seu canal de realització”.

Ponç conta que quan es trobava amb Sebastià Rotger, aquest li transmetia la preocupació sobre l’adolescència esvalotada de Damià. “Jo l’animava a no perdre la fe en les virtuts innates del seu fill rocker i record que li vaig fer una comparança ben poc poètica, però que em va sortir del cor”, diu el poeta. I continua: “Mira, Sebastià! (vaig dir). En Damià és un cotxe bo i potent que va a cinquanta. Va un poc perdut perquè cerca el seu camí i no el troba, però quan el trobi, farà llegua per hora i et donarà moltes alegries perquè, a més de llest i viu, és un bon al·lot”. “Déu t’escolti, Ponç!”, digué Sebastià. I va ser aquí quan la mà màgica de Ponç Pons va intercedir.

A l’institut d’Alaior, on Pons feia de professor i Rotger era alumne (tot i que mai no varen coincidir a l’aula), el professor s’ho feia venir bé per coincidir amb el rocker hippiós al pati i conèixer-ne els interessos, i “de manera discreta i pedagògica” ajudar-lo a “descobrir les seves vocacions”. En aquella amistat iniciàtica, Ponç li regalà una casset de Genesis (liderat per Peter Gabriel) i una de Creedence Clearwater Revival. “La seva contradicció interna era que li agradava venir a l’institut perquè hi trobava el caliu humà de companys, però tenia el seu cap, el seu inquiet esperit, enfocat a temes no-escolars”, apunta.

Descobrir el món de la tipografia li canvià la vida: “Va trobar el sender i, entre el renou familiar de les màquines d’impremta que varen musicar la seva infància, s’ha convertit en un dels tipògrafs més reconeguts d’Europa”, celebra Ponç: “I a pesar que no sé si va trobar la poesia o la poesia el va trobar a ell, jo intuïa que aquell al·lot rara avis tenia un món propi dins. Estic segur que en escriure el seu primer poema va sentir per fi qui era, què cercava, què volia. Perquè, la mirada no engana, i en parlar amb ell en el pati els seus ulls espurnejants semblaven, esvalotadors, els d’un Rimbaud menorquí”.