Els negocis bàrbars

Amb el restabliment de la democràcia, es reproduïren a les Illes els mateixos tics corruptes del franquisme, que no es començarien a combatre fins als anys noranta

Part de la història de la corrupció a les Illes es pot resseguir en el llibre Paratges i personatges de “Balears S.A.” (2005), d’Andreu Manresa. El periodista parla de “gàngsters i pocavergonyes” que, amb els seus “negocis bàrbars”, acabarien convertint el nostre paradís en la meca de la corrupció. Tanmateix, el també periodista Miquel Payeras nega que Balears sigui molt més corrupta que altres comunitats: “Aquí, com al País Basc, Catalunya, Andalusia o València, hi ha hagut molta de corrupció gràcies al substrat del creixement econòmic propiciat pel turisme. Els corruptors no van allà on hi ha pobresa, sinó on hi ha riquesa. Es tracta de constructors que no tenen cap problema per subornar els polítics de torn per tirar endavant els seus projectes”.

El banquer margalidà Joan March (1880-1962), un dels grans tòtems de l’imaginari col·lectiu illenc, abonà el terreny per a la corrupció amb frases cèlebres: “Cada dia neix un beneit, el que cal és trobar-lo”; “Tot home té un preu i, si no, no val res”. Amb aquesta filosofia en Verga feu grans fortunes en temps de la República i del franquisme. “Durant la dictadura -diu Payeras- la corrupció era institucionalitzada, els polítics cobraven una misèria, però s’enriquiren amb els favors que feien. Aquestes pràctiques es varen mantenir a tot l’Estat amb el restabliment de la democràcia. Els ressorts legals per combatre-les no arribarien fins molt més tard” -a les Balears la Fiscalia Anticorrupció es creà a final dels noranta.

Túnel de Sóller

El 1983 Gabriel Cañellas, d’Alianza Popular -posteriorment PP- es convertí en el primer president de Balears. “Aleshores -recorda el periodista- no hi havia cap control dins l’Administració Pública, ni local ni estatal. Els polítics feien el que volien. Cañellas arribà a col·locar a l’Administració sis-centes persones que després es convertiren en funcionaris. A més, com que no hi havia una llei adequada de finançament polític, els partits es finançaven a través de la corrupció. És el que passà, per exemple, amb el cas túnel de Sóller que protagonitzà el mateix Cañellas i que denuncià en el seu moment Eberhard Grosske, d’Esquerra Unida”. La justícia acabaria dictaminant que el 1988 el PP balear acceptà 50 milions de les antigues pessetes de l’empresa adjudicatària del túnel.

El juliol del 1995, en ple procés judicial, Aznar, el líder del PP nacional i aspirant a la Moncloa, obligà Cañellas a dimitir. “ Gabriel, te tienes que ir por el bien de España. No consentiré que seas una piedra en mi camino ”, li etzibà en el seu despatx del carrer de Gènova mentre es fumava un puro. El 1996 Aznar desbancava del poder un PSOE de Felipe González que també estava esquitxat per la corrupció. El 1998, un any després de la inauguració del polèmic túnel de Sóller, el ja expresident balear se salvà d’anar a la presó perquè el cas havia prescrit.

UM també s’apuntà a la política clientelar del PP per aconseguir més vots

El 1992 Cañellas fou sorprès amb el cas Calvià. Dos dirigents seus intentaren comprar el vot d’un regidor del PSOE amb 100 milions de pessetes. L’objectiu era provocar una moció de censura contra la llavors batlessa socialista Margarita Nájera. “Aquells casos de corrupció -assegura Payeras- eren del tot normalitzats per la ciutadania. Abans que sortissin a la llum, un diputat de l’esquerra em contà que un dia avisà Cañellas que, si continuaven amb les mateixes irregularitats, es veurien obligats a denunciar-les. I la resposta del president balear va ser: “Feis el que vulgueu, però desengana’t perquè això no conduirà a res’. Aleshores, l’altre li replicà: ‘Sí, però quedaràs malament davant la teva gent”, a la qual cosa Cañellas contestà: ‘No, no t’equivoquis, no hi ha cap mallorquí que ho trobi mal fet’.

Unió Mallorquina (UM), fundada el 1982, també s’apuntà a la política clientelar del PP per aconseguir més vots. “Gent de l’oposició -continua el periodista- em confessà que es plantejaren seguir el mateix camí, vist l’avantatge tan gran que tenien el PP i UM gràcies a la corrupció”. El 1998 el substitut de Cañellas al Consolat de Mar, Jaume Matas, també es deixà endur per la marca de la casa amb el cas Mapau. Amb vista a les eleccions autonòmiques de 1999, comprà vots per al PP fent empadronar immigrants de l’Argentina a Formentera. L’escàndol es conegué després de les eleccions que, tanmateix, Matas perdé. El 2015 el Tribunal Superior de Balears declararia innocent l’expresident per un marge ben estret de vots (4 a 3).

Autopistes cap al paradís

“¡Hágase!”

Després d’haver estat ministre de Medi Ambient amb Aznar, el 2003 Matas recuperà el Govern balear amb majoria absoluta. Actuà embogit de poder al crit d’” ¡Hágase! ”. “Matas -assegura Payeras- quedà emmirallat per la vida a la cort madrilenya. La conegué de la mà d’Eduardo Zaplana, que havia estat president de la Generalitat Valenciana i també ministre d’Aznar. Les seves respectives dones eren cosines”. Aquesta vegada, però, la deessa Iustitia s’acabaria imposant.

Tot començà a trontollar el 2006. El batle d’Andratx Eugenio Hidalgo, del PP, era detingut com a responsable d’una gran trama de corrupció urbanística al seu municipi. Mentrestant, al Parlament, el diputat socialista Antoni Diéguez demanava explicacions a Matas per haver pagat 1,2 milions d’euros a la Fundació Nóos, de l’aleshores gendre del rei, Iñaki Urdangarin. La remuneració era per la celebració de dos fòrums sobre turisme i esport, de resultats força qüestionables. Havia esclatat el cas Nóos. Anys després, l’expresident balear es confessaria víctima d’una monarquia que se sentia impune a l’hora de fer els seus negocis en plena bombolla immobiliària: “Com pots dir que no al duc de Palma?”, es justificà davant el periodista Jordi Évole.

Jaume Matas es confessaria víctima d’una monarquia que se sentia impune a l’hora de fer els seus negocis en plena bombolla immobiliària

El 2007 Matas perdé la majoria absoluta i s’exilià a Washington, on aconseguí feina de la mà del grup Barceló, a qui havia adjudicat les obres del Palau de Congressos de Palma. Llavors es conegueren més casos d’aquells anys bàrbars de saqueig de les arques públiques. Luis Bárcenas, extresorer del PP nacional, declarà davant del jutge Castro que diversos empresaris pagaren la reforma de la seu del PP balear. Als tribunals també hi arribà una de les grans operacions d’especulació urbanística de l’aprenent megalòman d’Aznar: la construcció de l’hospital Son Espases. L’exconsellera de Salut Aina Castillo va reconèixer que Matas li ordenà manipular el concurs d’adjudicació a favor de la constructora Dragados, del president del Reial Madrid, Florentino Pérez.

El Govern del socialista Francesc Antich no dubtà a aixecar les estores podrides del seu antecessor. Així, el 2008 destapà el cas del velòdrom Palma Arena, un autèntic pou sense fons pressupostari, o el cas Scala, que ens regalà la foto icònica de la corrupció: Antònia Ordines, la gerent del Consorci de Desenvolupament Econòmic de les Illes Balears (CDEIB), desenterrava al jardí de casa seva un pot de Cola-Cao amb 220.000 euros procedents de comissions il·legals. Josep Juan Cardona, conseller de Comerç i Indústria de Matas, fou considerat el cap de la trama. És el polític espanyol condemnat a més anys a presó per corrupció: setze.

Munar, traïda

Qui seguí amb preocupació tot aquell tragí judicial va ser la líder d’UM, Maria Antònia Munar, que durant el segon Pacte de Progrés ostentava la presidència del Parlament. En l’anterior legislatura, però, havia estat sòcia de Matas al capdavant del Consell de Mallorca. El febrer de 2010 la “princesa” es va veure obligada a dimitir després que el seu delfí, Miquel Nadal, l’acusàs d’haver-li entregat 300.000 euros en efectiu dins un cotxe oficial per comprar la productora Vídeo U. Era el conegut cas Maquillatge. Després arribà el cas Can Domenge, en què Bartomeu Vicens, l’altra mà dreta de Munar, confessà que ambdós cobraren, juntament amb altres dirigents d’UM, un suborn de quatre milions d’euros en efectiu de la promotora catalana Sacresa. A canvi, li adjudicaren la construcció de 520 habitatges de luxe en el millor solar públic urbà de Mallorca. Per aquests casos, el 2013 la totpoderosa Munar entraria a la presó per complir una pena d’onze anys.

Quan venguérem el paradís

“Nadal i Munar -assegura Miquel Payeras- procedien de famílies riques. No tenien cap necessitat d’enriquir-se més. En tot cas, si haguessin delinquit vint anys enrere, quan la justícia no era tan activa, s’haurien sortit amb la seva”. Matas, que encara és a la presó pel cas Nóos, també deu pensar el mateix. El periodista assegura que avui els polítics balears tenen més por d’embutxacar-se doblers vist com han acabat els seus antecessors: “Hi ha por, però no més conscienciació, que és un concepte ètic. Si els aturàs l’ètica, els de Podem no acceptarien cobrar el plus de residència de 22.000 euros l’any. És un plus legal, però èticament repugnant”.

Una xacra ancestral

La corrupció existeix des de temps de Mesopotàmia. Foren, però, els romans els qui ens regalaren aquesta paraula a partir de la preposició cum (‘amb’) i del verb rumpo (‘trencar’). Corrupció, per tant, vol dir, etimològicament, “trencament de la col·lectivitat”. Segons les fonts clàssiques, en època romana el nostre arxipèlag va ser una presó flotant on anaren a parar corruptes castigats a la relegatio ad insulam (‘desterrament a una illa’).

Els polítics (magistrats), d’una reduïda classe benestant, no percebien cap remuneració per la seva dedicació a la res publica (‘cosa pública’). Amb tot, s’enriquien amb els suborns. També s’asseguraven els vots amb una extensa xarxa clientelar. Així, feien favors seguint la màxima de la religió romana do ut des (‘et dono perquè tu em donis’). Tampoc no faltaren els casos de nepotisme.

Els doblers dels impostos, igual que avui, no sempre es gestionaren de la millor manera. Hi hagué nombrosos casos de malversació. El teatre de Nicea, a Bitínia (actual Turquia), en fou un. La seva situació va ser denunciada per Plini el Jove, aleshores administrador provincial, en una carta que envià a l’emperador Trajà (segle II dC): “El teatre de Nicea, gairebé construït, encara està sense acabar i ha costat més de deu milions de sestercis […]. Temo que aquesta despesa sigui inútil. El teatre s’enfonsa i s’esquerda, ja per defecte del terreny, que és humit i es mou, ja perquè la pedra és prima i sense consistència. Cal pensar si s’ha d’acabar, si s’haurà de deixar o si tal volta és millor esbucar-lo […]”. El cas recorda molt el faraònic velòdrom del Palma Arena de Jaume Matas, que triplicà el seu pressupost inicial i que avui està infrautilitzat.

Mentre la situació econòmica i social fou favorable, la corrupció a l’antiga Roma era poc visible o en tot cas irrellevant pels autors antics. En canvi, en períodes de crisi, sortia a la llum de manera més clara i servia d’instrument polític per criticar el poder establert, però no per proposar un model polític nou. Potser en aquest sentit, la corrupció romana no ens allunya tant del nostre propi present.

Al segle XVIII, vista l’experiència de la República i de l’Imperi Romà, teòrics com el francès Montesquieu arribaren a la conclusió que l’home és corrupte per naturalesa. La solució fou proposar un govern basat en el control mutu dels diferents poders: el legislatiu, el judicial i l’executiu. Per a Montesquieu, aquesta divisió de poders no evitarà la corrupció, però sí que aconseguirà que, en cas de ser descoberta, sigui castigada.

EDICIÓ PAPER 22/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF