Toni Góndar Fernández: “Abans el compromís amb l’underground era com una lluita, ara me la sua”

PalmaEns veim amb Toni Góndar (Palma, 1981) al barri de Pere Garau, on viu actualment. Bar La Esquinita i la seva memorable ruleta russa de tapes. Si llegiu això és que hi hem sobreviscut. El seu pare havia fet sempre de mariner. Molts de mesos lluny de casa. Fins que se’n varen afartar i varen fer cas a un conco seu: veniu a Mallorca, hi ha feina. El primer any varen viure als barracons al costat de la bugaderia on farien feina des de llavors. Varen haver de deixar dues filles a la Península, fins que varen tenir lloc fix i pogueren llogar una casa. Llavors va néixer Toni Góndar. Es va criar al Coll d’en Rabassa, una cruïlla peculiar: entre Son Banya, Cala Gamba i Can Pastilla. Els ecos de la música electrònica que sonava a les discoteques de la Platja de Palma hi arribaven, primer en forma de casset. Després es va comprar uns plats, es va posar a punxar i amb Alberto Estela va crear el col·lectiu Velvetine, amb qui durant més de quinze anys organitzà tota mena de festes i festivals com l’Exposono. Després, el club Diskette a Gomila, ara convertit en botiga de discos i promotora itinerant. És un Working class DJ.

Com va ser criar-se al Coll d’en Rabassa? Devia ser un lloc peculiar quan éreu petit...

— En aquells anys el Coll era dur: zona de pas de cap a Son Banya. La major part del Coll eren solars. Hi havia les torres de Sa Nostra, de protecció oficial i poc més. El Coll sempre ha estat dividit entre la part mallorquina i la part forastera: part de dalt del Coll, Club Nàutic, Cala Gamba, i després, el carrer de les Pitiüses i la zona dels bars, que era la forastera. Jo vaig viure a totes dues bandes. Hi havia fins i tot dues festes del barri: les que organitzaven els habitants de tota la vida i les que muntava una cordovesa un poc mafiosa. Criar-se allà va ser complicat perquè varen ser els anys en què l’heroïna pegava fort. Jugàvem al carrer esquivant xeringues, em varen robar unes quantes vegades i més d’un amic es va perdre a 15 anys... Era complicat. La classe social estava molt marcada. Quan baixàvem a Cala Gamba a jugar, les mares dels nins de per allà ens miraven amb desconfiança. Jo tenia amistats de tota mena, però sí que és cert que hi havia tensió.

Quan va aparèixer la música a la vostra vida? Sempre va ser electrònica?

— Sí, diria que sí, perquè eren els cassets que més cercava. De petit ja em cridava l’atenció: a casa teníem la típica minicadena i jo sempre hi vaig sentir curiositat. Més tard, quan vaig tenir el primer Walkman, que si els recopilatoris de Thunderdome, que si les típiques compilacions de música dance… Després tenia algun amic més gran que ja començava a moure’s per les gales de tarda del Zorba’s i hi havia molt de tràfic de cintes. Pensa que a la Platja de Palma hi havia bastanta moguda. Jo a 15 anys ja anava a les gales i sempre intentàvem aconseguir cintes de casset per escoltar amb els amics. Quan vaig començar a currar, tenia un col·lega que ja s’havia comprat uns plats i jo també me’n vaig comprar uns.

Sempre us ha acompanyat el vinil. Com definiríeu la vostra relació amb els plats?

— Una relació d’amor-odi, perquè hi ha hagut molts moments de la meva vida en què ho he volgut deixar tot. Per diverses raons. Hi va haver una època més destroyer en la meva vida, òbviament relacionada amb l’oci nocturn, en què vaig acabar un poc esgotat. També un poc frustrat, perquè tots els DJ d’aquella època tenien el seu circuit fet i era molt complicat entrar-hi. La gent que veníem per darrere no podíem optar a punxar a les sales del moment. I menys aquells que apostàvem per un so més purista, com el techno de Detroit. Per ells era música rara. A mi sempre m’han interessat els subgèneres, el house de Chicago, el techno de Detroit. Ara tothom pot aconseguir els vinils de Drexciya, però llavors no era gens fàcil.

Precisament al voltant d’aquests subgèneres es va crear el col·lectiu Velvetine.

— Velvetine va començar perquè Alberto Estela i jo teníem un amic en comú. Jo ja feia un temps que punxava i organitzava festes a Can Pastilla. Llogàvem un local, ens ajuntàvem vint amics del barri i hi posàvem els nostres discos. Quan ens vàrem conèixer ell ja volia organitzar una rave a Cala Mitjana i aquell va ser el primer esdeveniment de Velvetine. Deu fer 17 o 18 anys. A partir d’allà va sorgir una amistat i es varen organitzar més raves i vàrem començar a cercar clubs a Palma per fer-hi esdeveniments més petits. Vàrem organitzar unes quantes festes per la zona de Gomila. També vàrem dur la programació durant uns mesos de l’antic Belle Époque i també vàrem fer algun esdeveniment a L’Òliba, a Portocristo. Va ser allà que vàrem dur per primera vegada algú de fora. No teníem ni idea de com funcionava ni què era una agència de booking, però l’amo del local ens va dir que si anava malament, ell en cobriria les despeses. I així va ser, va haver de cobrir-ne les despeses. Des de llavors ens hem centrat sempre més en gent local.

Què us vàreu endur de Velvetine a Diskette?

— Tot. Jo m’he fet amb Velvetine. Alberto i jo hem viscut moltes coses junts, hem compartit moltes experiències i tot això ho duia amb mi quan vaig decidir donar la passa i obrir la sala de Gomila. Hi va haver un moment en què no podíem sostenir Velvetine, per diverses raons, feina, parelles…

Sempre heu mantingut un fort compromís amb l’underground. Qüestió de circumstàncies o de creences?

— No sabria dir-t’ho. El compromís per a mi ja no existeix, perquè ja he passat per aquella etapa. Abans era com una lluita, ara me la sua. Per sort, ara aquest tipus de música es consumeix més, sense arribar a ser mainstream. Ara pots anar a qualsevol club i posar aquesta mena de música i la gent la gaudeix. Abans sonava estranya. Però per mi ja no hi ha un compromís. Continuu fent el que faig perquè m’agrada. Sí que és cert que continuu sent molt selectiu amb la compra de vinils i quan punx som molt sibarita amb la selecció. Però m’estic cansant d’organitzar esdeveniments. Amb la música electrònica vas per trams: tu saps que si pagues aquest caixet tens aquest DJ que et garanteix tantes persones, però nosaltres no estam en aquesta lliga. Hem duit alguns artistes importants, però mai n’hem tret un duro. Com la birra, zero-zero. M’estic cansant sobretot d’aquesta part. Ara mateix està molt fotut el tema de les sales i volia fer-ho més espaiat, un cada quatre mesos. M’agrada, però al final és molt d’esforç: ho gestion sol, tenc els artistes dormint a casa, les hores, el cansament… i després, surt a compte?

Ara sou una botiga de vinils itinerant.

— Això va començar a l’antiga sala Diskette. Quan vaig tancar la sala em vaig quedar amb un bon forat. Em feien tres batudes per setmana i em buidaven el local, tot i que jo ho tenia tot en regla. Coses de la gentrificació. I quan començava a remuntar, va venir la pandèmia i vaig haver de tancar. Però a la sala organitzàvem mercadets de vinils i arran d’això vaig començar a moure vinils, amb un remolc que vaig muntar amb mon pare i que s’ha convertit en una botiga itinerant: S’Escorxador, La Velo, La Oca Dorada... I ara aniré al local de Mikel de Devil, que m’ha proposat muntar la botiga allà.