'Coions!' ¿Està desapareixent la pronúncia correcta de la doble ela?

Barcelona"Els diumenges són dies de menjar al git, de mirar sèries al git, de pujar el gat al git", diu l’anunci de ràdio d’IKEA. Són habituals les queixes a les xarxes perquè locutors, periodistes, comunicadors audiovisuals no pronuncien correctament el so de la ela doble en català. Es tracta d’un reflex del que passa molt sovint al carrer: parant l’orella, sembla que cada vegada hi hagi menys catalanoparlants que pronuncien aquest so com a lateral palatal [ʎ] i el substitueixen per una semivocal [j] amb més o menys obertura, o fins i tot amb altres sons que s’hi acostin. És a dir, diuen iet o get en comptes de llet, o caiar, coia, ioguer,poiastre, etcètera. Per què? Es tracta de casos puntuals o d'un canvi evolutiu en la llengua?

D’on ve la confusió?

Les llengües romàniques, en el procés d’evolució del llatí, han adoptat solucions diverses per al so de la doble ela. Actualment, en francès no existeix i en castellà va tendint a desaparèixer, mentre que en italià sona molt allargat. "La tendència a pronunciar i o altres sons es pot explicar per una confusió perceptual entre /ʎ/ i /j/, atès que acústicament són similars. El català deu seguir aquesta tendència, reforçada per l’impacte d’una altra llengua amb la qual conviu cada cop més: el castellà", afirma Josefina Carrera i Sabaté, doctora en filologia de la Universitat de Barcelona (UB) i especialista en fonètica. "La impressió és que l’ús del so de la doble ela progressivament es veu substituït per la i, sobretot en els joves", hi afegeix. Els estudis vinculen el ieisme als nois entre 12 i 18 anys i a l'ús del castellà, sobretot entre els castellanoparlants inicials.

Segons la Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans, aquesta substitució generalitzada de la doble ela per la i no és acceptable. Només ho és en el cas del ieisme històric (la iodització) en el registre informal i en els parlars en què és propi, com en el balear i en zones del català central (en aquests casos, es tracta de mots patrimonials que han evolucionat del llatí vulgar amb el so i: abella, ull, palla, tovallola, vermell, etcètera). El lingüista Enric Gomà apunta que "la influència del castellà ha augmentat els casos de ieisme en català" però també apunta que pot ser que el ieisme històric "s’encomani" a les paraules o els parlars en què no és correcte perquè "els parlants no tenen ni idea de quin origen tenien els mots en baix llatí i no discriminen".

Quins factors hi tenen a veure?

Òbviament, no es perd un so com la doble ela perquè la població tingui dificultats vocals o problemes musculars generalitzats. No és una qüestió d’incapacitat. "La parla i el llenguatge s’aprenen de forma natural, escoltant i mirant, i s’entrenen amb la parla i el llenguatge. Quan en el teu entorn impacta menys un so, no pots percebre’l, no el pots identificar i et costarà reproduir-lo", explica la logopeda Xon Belmonte. Per això, quan els logopedes fan entrenament o millora de la parla, primer rehabiliten la base perceptiva: s’ha d’aprendre a identificar el so escoltant-lo molt.

Hi ha diversos factors que poden ser clau per entendre la caiguda de la doble ela. D’una banda, avui hi ha molts parlants que tenen el català com una segona llengua i, per tant, no compten amb el repertori de sons genuïns del català. Hi ha persones que han descobert d’adults que no saben dir la doble ela i creien que la deien bé; això és perquè quan es té adquirida una llengua materna, el sistema perceptiu ni tan sols pot discernir bé tots els sons d'altres llengües. De l’altra, el fet que el català sigui menys present en l'ambient i en el consum mediàtic pot dificultar que hi hagi prou exposició en català per a l'escolta i la reproducció genuïna dels sons —és més evident en el cas dels joves, que es passen al castellà i hi consumeixen l'oci—. Finalment, si cada vegada hi ha més referents lingüístics —mestres, periodistes, polítics, actors, publicitat— que no fan correctament aquest so, es pot transmetre la idea que és opcional en català.

A l'escola o a logopèdia, poques vegades s’arriba a corregir la mala pronúncia de la ela doble lateral palatal perquè es considera que hi ha altres sons prioritaris. "No se li dona massa rellevància entre les famílies", admet Belmonte, que observa que també s’estan perdent altres sons, com les neutres i les àtones. "En les primeres edats es contagien molt dels models, és un procés molt inconscient", apunta. Les expertes indiquen que la lateral palatal s'hauria de pronunciar bé a partir dels 7 anys (com l'erra vibrant) i que hi ha recursos per a aprendre-les a pronunciar d'adult. Cal, però, la consciència que la fonètica és part de la qualitat lingüística, en especial entre l'entorn escolar i els professionals.

Canviarà el català?

Tenint en compte la demografia —els parlants que tenen el català de segons llengua i els adults que s’hi haurien d’incorporar activament (1,6 milions de persones que no el parlen mai català i 2,2 milions el parlen més o menys esporàdicament)— és de preveure que el català canviarà fins i tot més ràpidament del que ho ha fet les últimes dècades. Un estudi recent de la UPF certificava que el català ja tendeix cap a la gramàtica castellana entre els joves, ni que sigui per qüestió d'economia lingüística, deia la professora Sílvia Perpiñan. El dubte és qui és l'agent d'aquest canvi: és que se sent poc català o és que el català ja és diferent? El temps i els parlants ho diran.

"Els canvis seran molt acusats. Som a les beceroles, encara. El pes del castellà és el més clar, però l’anglès li va darrere i guanya terreny. Val més que no ens hi enrabiem i que no ens posem melancòlics (amb el català dels avis, el dels pagesos, el de Solitud, etc.). El català només pot sobreviure en el canvi. Cal evitar convertir-nos en un dialecte del castellà i alhora assumir uns quants canvis", proposa Enric Gomà. Ell assenyala com a greu la desaparició de les esses sonores però, en canvi, no li sembla tant, per al català del Principat, el betacisme (pronunciar la ve baixa com una be alta), ni la pronúncia de la ela geminada com una ela simple, ni la ela bleda (la ela acastellanada). "No em fa feliç, però tots els mals com aquest", accepta.

Al capdavall, la qüestió és on es col·loca el llistó de la correcció. Per a alguns, el ieisme és resultat de la situació sociolingüística i no compromet la llengua i per d'altres, es tracta d’un pas més de la degradació del català cap al catanyol. En tot cas, hi ha acord en el fet que qui té més responsabilitat com a referent lingüístic, ha de tenir una pronúncia més correcta. "El llindar s’ha de posar amb seny, sempre entenent que orígens diferents donen lloc a pronúncies diferents. Cal donar prioritat a la llengua oral més espontània i convivencial, amb molts parlants en procés d’aprenentatge i de fluïdesa. N’han de quedar exclosos, esclar, els professionals dels mitjans de comunicació. Aquests no poden tenir una fonètica deficient, el català és part de la seva feina", sentencia Enric Gomà.