César Molinas: “Si Espanya no fa res la independència de Catalunya és inevitable”

César Molinas es mostra molt crític amb el sobiranisme. Sobretot en un article a El País en què deia que el model de societat de l’independentisme menestral sembla inspirat en el poble dels hòbbits.

La buscava, aquesta polèmica?

Sí, per cridar l’atenció sobre un procés que no l’estan gestionant com caldria ni el govern de la Generalitat ni el govern de Madrid. No sóc nacionalista, i tot i això hi hauria circumstàncies en què seria independentista. Però miraria de tenir unitat nacional abans de començar el procés dolorós d’una independència.

El procés català el porta la gent, això és regenerador...

Crec realment que el sistema s’ha de sacsejar, el que no sé és si realment el moviment popular de l’ANC sacseja en la bona direcció. Perquè l’ANC són els hòbbits, des del meu punt de vista. I és clara la falta d’ambició. Es confon l’instrument, que és la independència, amb el fet de dir: “Jo vull una societat d’aquest tipus”.

La seva no és una lectura classista?

No dic que tots els catalans siguin menestrals, ni que siguin hòbbits. L’expressió és d’un fill meu, no és meva. Li explicava aquest comportament menestral de Mas, Junqueras i companyia i ell va dir: “Ah, aleshores això és com el poble dels hòbbits”.

Faci’m el seu diagnòstic.

Catalunya és un procés crònic que ara està en fase aguda. No és el mateix mirar de curar una malaltia, mirar de resoldre un problema, que mirar de tractar una fase aguda. Estem en una fase aguda d’un procés crònic que a més no és un problema, perquè no té solució.

Pinta molt malament, tal com ho diu: sembla una fase terminal.

No, no. Si aquesta fase aguda s’aborda amb una política intel·ligent i que tingui clars els objectius, pot ser molt positiva per a Catalunya i molt positiva per a Espanya. Perquè els problemes, tensions territorials a banda, són els mateixos. Problemes econòmics, institucionals, necessitat de regeneració moral... El tractament de la fase aguda ha de canviar una manera de fer les coses que ara ens porta a la catàstrofe. Per què? Perquè no tenim visió de futur. Un líder ha de tenir una visió, posar els peus al futur, i estirar l’empresa, el país, l’organització. Moure una organització cap al futur mai es pot fer empenyent.

Mas no està estirant?

No. Està empenyent, clarament. I Rajoy ni això, ni empeny ni estira. Aquí hi ha una confusió entre mitjans i finalitats. És a dir, això de la independència no pot ser un fi, és un mitjà. I un mitjà per fer què? Aquí és on calen visions de futur.

L’independentisme és un projecte, no?

És un projecte massa a curt termini. A Escòcia tenen un líder amb una visió de futur, i jo crec que guanyarà.

I per què lidera el procés Mas, segons vostè?

No dubto de l’honestedat personal i intel·lectual del Mas, però crec que s’hi ha trobat. I cal un projecte que sigui capaç d’integrar una societat que és molt plural. Quin tipus d’escola vol, quin tipus de santitat vol, quin tipus de gestió dels recursos energètics? Glasgow és una ciutat com el Bilbao de la reconversió. Edimburg té qualitat a les universitats... El projecte nacional català hauria de passar per l’escola, l’ensenyament, la recerca. Anem cap a un món que fa una mica de por. Una societat més polaritzada, la destrucció de classes mitjanes, que són essencials per a la democràcia...

Però això està passant també sense la independència.

Si em dius que la independència és un mitjà per afrontar tot això, t’ho compro. Si em contracten per fer màrqueting jo venc la independència, eh? Jo t’ho venc però començant pel final, per la visió. I hi ha d’haver una visió integradora. No s’està fent bé, es posa el carro davant dels bous. Necessitem una recapitalització humana en termes de coneixement, d’habilitats laborals, en termes ètics.

Un estat petit pot ser més eficient.

En un món en què la sobirania econòmica la tens cedida des de fa vint anys, la mida és irrellevant. El que és rellevant és l’ambició. A Catalunya li ha faltat ambició en la relació amb Espanya. Han sortit molts més gallecs amb sentit d’estat, inclòs el generalísimo, que catalans. El país té molt més potencial, no fotem.

Però si algú a Catalunya pensa en el món i no en Espanya, potser és que és més ambiciós encara...

Sí, però tampoc en tenim tants. Agafa el Marc Puig, el Grifols, però és una llista que és massa curta. És una falta d’ambició cultural. Per això vaig recuperar el tema de la menestralia.

I si ara el procés és irreversible?

La consulta no es farà, perquè no tens el cens. Demanar als ajuntaments que et donin el padró és tècnicament impossible. Veurem si Convergència es fa l’harakiri convocant unes eleccions plebiscitàries que no guanyarà.

I si Espanya no fa res, què passarà?

Si Espanya no fa res, la independència de Catalunya és inevitable. Una altra cosa és que es faci bé. Però no comparteixo la idea de Rajoy que si no es mou això es desinflarà.

Quant temps li queda a Rajoy per moure’s?

El problema és que, com que no s’ha mogut, les coses han passat de manera bastant espontània. Un dels problemes a Catalunya és que el moviment independentista no està sota control polític. No està orientat pels polítics. És al revés, és el moviment el que orienta els polítics. L’immobilisme del govern de Rajoy no és perquè Rajoy sigui personalment immobilista, que ho és, sinó que és perquè si gira el cap se li espatlla el partit. No es pot moure. I els socialistes igual, estan encara més despistats. Això és l’establishment polític.

Quin és el seu pla per a Espanya?

Es comença per una nova llei de partits polítics, que jo copiaria de la llei alemanya. La gent creu que paga les nòmines als diputats. No senyor, les paga als grups parlamentaris, i el díscol no arriba a final de mes. Les paga als grups i, esclar, és una partitocràcia. Entenc les raons històriques perquè es fes així, com entenc les raons històriques de l’estat de les autonomies, però, com més triguem a reconèixer que l’invent no ha funcionat, pitjor.

I per què no es canvia?

Estem en una situació de crisi de règim polític com la de l’any 1973, salvant les distàncies, perquè allò era una dictadura feixista i això és una democràcia formalment impecable. Però hi ha un esgotament, i crecen los enanos. És a dir, fas qualsevol cosa i ofegues quinze tios a Ceuta i l’avortament està a punt de provocar greus problemes interns al PP.

Creixerà més el populisme?

És possible. No se sap quant durarà això, però la situació s’està deteriorant.

Veu una gran coalició PP-PSOE?

Seria la bunquerització total del sistema.

UpyD creixerà molt?

D’UPyD no me’n fio gaire. Té gent bona, però Rosa Díez és tremenda.

S’acosta una Espanya difícil de governar.

Amb la majoria que té el PP hauria de ser fàcil governar. I no poden governar perquè el partit no es mou. Quiet, perquè si et bellugues caus. I sí, es deteriorarà més perquè ara estan pensant en tres eleccions seguides: pam, pam, pam. Això vol dir que fins a finals del 2015, que és una eternitat en política, no es fa res.

Si les eleccions impedeixen fer política és un problema.

És acollonant, no? Veus un debat de l’ estado de la nación i no t’ho creus, t’has de pessigar per veure si és un somni. No es va parlar seriosament de la crisi. Va dir: “No, no, ja estem sortint, això... Europa, la confiança i tal”. No es va parlar de corrupció. Brutal, dos dies allà tancats i no va hi sortir cap dels problemes importants.

Per tant, no és optimista. ¿El que proposa al seu llibre per regenerar Espanya no creu que passi?

Acabarà passant, però la situació ha d’empitjorar bastant, o la gent s’ha d’adonar que hem tocat fons econòmicament i no sabem què fer amb aquests sis milions d’aturats que tenim. Has de donar una il·lusió de fer d’Espanya o Catalunya un lloc atractiu per als catalans i per als espanyols.

I Europa?

Amb Europa sóc optimista congènit.

Doncs no dóna gaires arguments.

Amb aquesta crisi s’ha avançat moltíssim. Té un pecat original, Europa, i és que van ser uns quants il·luminats que van començar un projecte per evitar futures guerres. La integració econòmica era una via funcionalista: a través de l’economia ens farem tots amics. I s’ha avançat molt, s’ha avançat contra els tractats. De fet, ningú vol marxar d’Europa, ni el Cameron! Europa mai serà un estat federal ni confederal, és un constructe nou.

Com se la imagina?

L’eslògan que jo faria és: “Hem de tornar als Àustries, al sacre imperi”. Era un estat no pare : molts estats, molts regnes; reis, prínceps, bisbes, electors... Si no arriba a ser per Europa, la dissolució de l’URSS acaba malament. ¿Que als Balcans no ho vam fer gaire bé? Bé, coi, no ho vam fer bé, però a Polònia, la República Txeca, Eslovàquia, Hongria, Romania i Bulgària sí que ho hem fet molt bé. Per què hem rescatat Grècia? Doncs perquè la reunificació alemanya ha canviat el centre de gravetat, i ara Prússia mana. I Prússia no mira a l’Atlàntic sinó a Rússia. I per això tenim aquest embolic a Ucraïna. Grècia, esclar, no la podia deixar caure, ni Xipre. Qui hi havia a Xipre? Un portaavions rus. El joc geoestratègic ha canviat, però si no és per Europa això no acaba bé.

El pànic ha fet avançar Europa.

Si no és amor, que ens uneixi el pànic. I funciona. És suficient? Jo crec que no. Les institucions són una mica feixugues a Europa, però tampoc s’ha d’exagerar. Si no arriba a ser per la reglamentació europea, aquí cap de les reformes s’hauria fet. I això del cèntim sanitari és un atracament, tu! I pum! Arriba el Tribunal d’Estrasburg i diu: “L’emperador diu que es tornin els calés”. Només falta la mística, el sacre imperi tenia una mística, Carles V tenia mística.

Cal un govern global?

Jo això no ho veig. Els avenços que es puguin fer als Estats Units al final s’acaben difonent. El pacte transatlàntic, que en el fons és estendre el mercat comú, ja voldria dir regulació comuna. S’ha donat una estabilitat tremenda al preu. L’americana és una economia sense gran protecció social, però, esclar, la iniciativa és brutal. Hi ha molts rics, però acaben fent unes donacions enormes.