És cert que sant Jordi entrà a Ciutat al capdavant de les tropes de Jaume I?

PalmaVa ser sant Jordi en persona el primer cavaller que va entrar a Ciutat de Mallorca, el 31 de desembre del 1229? Va participar també en la conquesta de Menorca, el 1287? Ja se’l venerava a les Balears abans d’aquells episodis? Quina petjada ha deixat a l’Arxipèlag aquest sant, suposat matador de dracs? És una festa de llarga tradició a les Illes o, com diuen alguns, una importació ‘catalanista’? Miram de donar resposta a aquestes i altres preguntes en la setmana de la festa de Sant Jordi, que també ho és la dels llibres. I ho feim amb l’ajuda dels estudis de Pere Salas, Antoni Pons, Joan Amades, Miquel Adlert, Josep Romeu, Francesc Xavier Martín, Miquel Ferrer Flórez i Ramon d’Alòs-Moner.

La llegenda de sant Jordi és ben coneguda. A una ciutat patien la fúria d’un temible drac i l’única manera de calmar-lo era oferir-li donzelles. Quan va tocar a la filla del rei, va comparèixer el sant i el va matar. Talment així és com el va representar Pere Niçard a la taula que actualment es conserva al Museu d’Art Sacre de Mallorca: llancejant la bèstia, mentre la princesa espera en oració que la salvin. De passada, Niçard ofereix com a rerefons una panoràmica de com devia ser la Ciutat de Mallorca a la segona meitat del segle XV, tot i que l’hi va posar bastanta d’imaginació.

Òbviament, el mite del guerrer matador d’alguna bèstia temible i salvador de la donzella de torn –a les epopeies, les dones solien jugar un paper passiu; amb el cinema, això ha canviat molt– no és un invent de la tradició cristiana, ni de bon tros. A altres cultures trobam personatges equivalents com Gilgamesh, Beowulf, Sigfrid i Perseu, entre d’altres, potser el més semblant al nostre sant, que a la mitologia grega rescatava Andròmeda d’un monstre marí. Mallorca va tenir el seu sant Jordi casolà, el cavaller Bartomeu Coch, qui hauria mort el ‘Drac de na Coca’, que seria més aviat un cocodril: el que actualment es conserva també al Museu d’Art Sacre. Per les seves dimensions no sembla molt temible, però ves a saber.

Del sant Jordi històric, en tenim molt poca notícia. Se suposa que, com sant Sebastià, hauria estat un soldat romà del segle III convertit al llavors il·legal cristianisme i que, per aquesta raó, hauria estat brutalment martiritzat. Les seves relíquies es convertirien, com les de tants personatges de la història sagrada, en un objecte ben cobejat. Els reis d’Aragó estigueren obsessionats a aconseguir el cap del sant als seus dominis grecs, sense èxit.

El sant que guanyava batalles

El mite de sant Jordi és una altra cosa, equivalent al Santiago –sant Jaume– Matamoros a l’àmbit del regne de Castella. Així, l’antic màrtir caçador de dragons s’hauria transformat en un guerrer croat, símbol de la mal anomenada ‘Reconquesta’, i disposat a la lluita contra els musulmans. Encara el 1550, Joan Mas hauria invocat sant Jordi per enfrontar-se contra els corsaris islàmics en aquella batalla que actualment es recorda a Pollença amb una festa de ‘moros i cristians’.

Molt en consonància amb aquesta visió del sant cavaller, el mateix Jaume I a l’autobiogràfic Llibre dels fets el fa partícip de l’assalt a Madina Mayurqa, el 31 de desembre del 1229: vestit de blanc, hauria estat el primer a entrar a la ciutat. De fet, el mateix monarca matisa que aquest honor li va correspondre, en realitat, a Joan Martines d’Eslava, que potser fos navarrès o aragonès.

Sant Jordi devia estar molt enfeinat amb les guerres de Jaume I i de la seva família. D’acord amb la tradició, ja li hauria donat una mà al comte català Borrell, cap al 985, per arrabassar Barcelona del domini islàmic. Un segle més tard va participar en la presa d’Osca pels aragonesos. En la conquesta de València, una altra vegada hauria comparegut el màrtir per combatre amb les tropes del Conqueridor.

Per cert, l’ajuda de Sant Jordi no és exclusiva de l’àmbit més proper: Ricard Cor de Lleó,un altre monarca manifestament sobrevalorat, hauria tingut també el suport del sant en les seves guerres inacabables. És el patró d’Anglaterra: a Calvià fa poc decidiren celebrar ‘Sant George’, justament per aquesta raó.

Per descomptat, sant Jordi també hauria fet acte de presència el 1287 a Menorca, en conquerir l’illa Alfons el Franc. Però sembla que aquesta és una incorporació posterior a la història: la peça de finals de l’Edat Mitjana Presa i conquesta de la illa de Menorca feta por lo rei Anfós no en diu ni piu, d’aquella suposada aparició sobrenatural, i aquest era un detall massa sucós per no ressenyar-lo.

A la conquesta d’Eivissa i Formentera del 1235 no consta l’aparició de sant Jordi –de fet, sabem molt poca cosa d’aquell episodi–, però sí que existeix a les Pitiüses una devoció de segles al sant cavaller, com deixa ben palesa l’església amb el nucli urbà d’aquest nom, on ja devia existir una capella dedicada a ell a l’Edat Mitjana. Amades afirma que els eivissencs eren molt devots de sant Jordi i que “era un aplec dels més populars i concorreguts de tota l’illa” el que es feia en el seu honor.

Si no el sant cavaller en persona, sí que es troben molt relacionats amb la conquesta cristiana els cavallers de l’Orde de Sant Jordi d’Alfama, creada el 1201 per Pere el Catòlic, pare de Jaume, i que haurien rebut béns a Mallorca. D’aquests cavallers procedeixen, segons la web toponimiamallorca.net, un bon grapat de topònims santjordiers de l’illa. El que passa és que d’aquests cavallers, ja no se’n recorda ningú, perquè dos segles més tard els absorbí un altre orde, Montesa, talment com si fos una entitat bancària d’avui en dia.

Sant Jordi és ‘dels nostres’?

Es venerava aquest màrtir a les Illes, fins i tot abans de la conquesta catalanoaragonesa? A la cova de sant Martí i sant Jordi a Alcúdia, amb sengles capelles dedicades a aquests dos sants, se li atribueix estar lligada al culte cristià anterior a la dominació islàmica. Però la seva construcció data més aviat de poc després de l’arribada dels hostes de Jaume I. Miquel Costa i Llobera va dedicar un poema a aquest lloc sagrat.

Perquè sant Jordi i la seva festa han inspirat versions de tota casta, entre les quals, poemes de Maria Antònia Salvà, Miquel Forteza, Guillem Colom o Miquel Dolç. A l’Aplec de rondaies mallorquines, d’Antoni Maria Alcover, consta com al ‘pas del Moro’, prop de Valldemossa, quedaren marcades les quatre potes del seu cavall, “quan sant Jordi treia es moros de Mallorca amb el rei en Jaume”. Devers el 23 d’abril, les biblioteques de les Illes s’omplen de contacontes als quals el sant cavaller, el drac i la princesa reviuen la seva llegenda. Potser l’adaptació més surrealista de totes hagi estat la pel·lícula de Fernando Colomo del 1985 El caballero del dragón, a la qual ni més ni manco que un jovenet Miguel Bosé feia d’una mena de sant Jordi extraterrestre, i el drac era la seva nau espacial.

Un d’aquests perfils de xarxes socials de marcat caràcter anticatalanista assegurava aquests dies, en el que és una afirmació recurrent: “Sant Jordi no és sa nostra festa. A les Balears celebram es dia des llibre”. La realitat històrica és exactament la contrària. A Mallorca la seva festa es va establir el 1407, mentre que al Principat no es va afegir fins al 1436 i no s’hi va declarar oficial fins al 1456, gairebé mig segle més tard. Així que, en tot cas, serien els catalans els que haurien ‘copiat’ els illencs. De fet, l’elecció dels jurats, equivalents als actuals regidors de Palma o consellers de Mallorca, es duia a terme, justament, cada 23 d’abril.

Sí que procedeix del territori continental, en canvi, el costum de regalar roses en aquesta data. A Catalunya, la celebració de Sant Jordi va entrar en franca decadència, sobretot arran de la supressió, per conquesta militar, de les institucions pròpies. Ningú no ho diria ara, passejant-se per la Rambla de Barcelona un 23 d’abril.

De fet, Sant Jordi és una celebració comuna a tot l’àmbit catalanoaragonès. Avui en dia, el 23 d’abril és la festa oficial de l’actual autonomia aragonesa, i sembla poc probable que això és degui a una intromissió dels veïns. El rei Pere el Cerimoniós, que va refer la Corona d’Aragó, fou un veritable ‘fan’ del sant.

Hem d’imaginar que, a Mallorca, la festa de Sant Jordi es devia celebrar a les totes. Ha arribat fins a l’actualitat la Consueta mallorquina de Sant Jordi, una peça teatral de la segona meitat del segle XVI, que posa en escena la llegenda, aparició del drac inclosa. A Inca en consta una representació ja el 1460.

Als nostres dies, la celebració de Sant Jordi ha canviat bastant. El que ens trobam en el seu dia arreu de les Illes són parades de llibres, que cada any atreuen els afeccionats a la lectura i els curiosos. Ben pensat, comparant aquest sant Jordi, patró de la lectura, amb aquell que anava pel món amb l’espasa desembeinada, hi hem sortit guanyant.