Cels Calviño: “Amb cada topònim que es perd se’n va una part de la nostra història”

PalmaLliga la història amb el territori. Cels Calviño Andreu (Llucmajor, 1948) és, en el seu vessant de mestre d’escola -ara ja jubilat-, un dels referents de la renovació pedagògica a la Mallorca de final dels anys 70 i 80. Com a geògraf ha fet, i fa encara, un treball de camp ingent per a la recuperació i estudi dels topònims de l’illa, especialment del municipi de Llucmajor, però no només. És autor, amb Franc Jaume, Francisca Mut o Joan Clar, de centenars de mapes, molts dels quals encara són inèdits, on es documenten els noms de les pletes, barraques, sínies, aljubs, pous, molins, finques i tanques, entre molts altres béns etnològics llucmajorers -hi insistim, i no només- que treballa per difondre.

Què diuen de nosaltres els topònims?

El nom del lloc és una part de la nostra història. Un topònim mai no es posa perquè sí, sempre hi ha un motiu. A vegades ens parla de la forma del lloc, com ara la Tanca Llarga o la Vela; altres, fa referència a una característica -el sementer de l’Alzina, la pleta de les Abelles-; molts de pics du el nom de qui hi ha fet feina -la rota d’en Barbeta o la d’en Ginard-, o de fets històrics, com el Camp de la Batalla, que fa referència al lloc de la mort de Jaume III. Són molts els motius i tot tenia el seu nom. A cada possessió, hi havia decenes de topònims i s’estan perdent. I amb cada topònim que es perd se’n va una part de la nostra història.

I ara, què en diuen els nous topònims, de nosaltres?

Si els topònims que venen d’antic definien una societat eminentment agrícola, els noms nous ens demostren que aquella societat ja no existeix. Als primers padrons de Llucmajor, del 1880, es constata que gairebé tothom feia feina al camp. Jornalers, propietaris, conradors, roters o també els trencadors -de pedres- han deixat molta toponímia. És un món que s’ha perdut. El camp està abandonat. I a les urbanitzacions i casetes de foravila els han posat noms que res no tenen a veure amb el nostre passat. Les societats canvien i els topònims també. La toponímia és dinàmica.

Vós us dedicau també a l’estudi de les barraques de roter, i, és clar, ja no hi ha roters.

No només hi havia barraques de roter, hi havia les dels trencadors, les dels carboners... Hem de pensar que els roters eren molt nombrosos. A certes zones, com a l’Àguila, hi havia autèntics poblats de construccions fetes per la gent pobre a la qual cedien trossos de terra per conrar-la. Han perdut la seva funcionalitat. I aquelles barraques, que són una part significativa de l’arquitectura rural popular, no estan valorades i arribaran a desaparèixer totes per manca d’utilitat i pels costos del seu manteniment. La realitat és aquesta, ens agradi o no. En tot cas, defens que les barraques s’haurien de protegir perquè són elements patrimonials, vestigis de la nostra història, la més comuna i autèntica. No només hem de protegir els grans monuments.

De fet, en treballar per recuperar el nom de cada pleta o de cada era, es demostra que vós feis un treball de camp proper, que dona importància sobretot a les coses petites, molt locals, sense complexos.

Sempre he cregut que la història més vertadera és la que està impregnada en el territori. La història la fa la gent dia a dia. No hem de pensar tant o no només en els grans llegats. Els noms de les grans possessions no es perdran, però els dels sementers, de les tanques de les païsses, dels forns de calç o de les sitges són un llegat que ja desapareix. És la història que tenim més al nostre abast, la més autèntica, i no se’n sap quasi res.

Què en saben, els joves, de tota aquesta toponímia i d’aquest patrimoni etnològic?

En saben molt poc o res, perquè no es treballa gaire a l’escola. Ara bé, us puc dir que, per la meva experiència docent, sé que hi estan interessats, més que per molts altres temes que veuen més llunyans. L’any 1979-80, jo era mestre de l’escola del Molinar, hi feia classes de català. Vaig notar que molts dels alumnes no en volien sentir ni l’olor. Els vaig començar a contar rondalles i els explicava coses de Mallorca sobre el mapa o amb sortides. Allò els tornava bojos. Jo no ho crec, que no els interessi, és que no ho fomemtam.

Us he sentit citar l’historiador Henry Pluckrose, qui deia que “quan mor un vell és com si es cremàs una petita biblioteca”. Són els vells, els vostres informadors per a la recuperació dels topònims?

Els vells són com llibres. I és clar que acudim als que encara són vius per recórrer amb ells les finques i poder-ne fer el recull toponímic. Cada vegada que se’n mor un, es perden molt de coneixements.

En escriure els articles dels topònims, s’han de salar o s’ha de fer servir el literari?

Nosaltres feim una feina de toponímia, no entram en la feina dels filòlegs. Tot i que crec que se n’hauria de conservar el salat perquè és com els reconeixem, la normativa de l’Instutut d’Estudis Catalans i la UIB recomanen l’article literari, i ens hem d’atendre a aquesta normativa. Res a dir.