Gregorio Luri: "A Catalunya hem caigut en una equitativa mediocritat sobreprotegint els alumnes"

Mestre, pedagog i filòsof

4 min
L'educador i filòsof Gregorio Luri

Aquest dimarts a Catalunya han saltat totes les alarmes al saber que hem assolit els pitjors resultats de la història a l'informe PISA. Els alumnes catalans han perdut l'equivalent a un curs sencer en matemàtiques i comprensió lectora, una caiguda de nivell que és tres vegades més gran que la que ha patit el conjunt d'Espanya. Analitzem la davallada de resultats amb el pedagog, mestre i filòsof Greogorio Luri, que en els últims anys s'ha centrat a analitzar la lletra petita dels resultats de les diferents avaluacions educatives.

Com definiries la davallada de Catalunya als informes PISA?

— Tan inquietant com previsible perquè anava anunciant-se des del 2018. Catalunya ha aconseguit una fita que a alguns sectors costarà de pair: estem al mateix nivell educatiu que Extremadura. La davallada és molt preocupant. És un cop molt considerable, però no crec que se'n tregui cap conclusió.

Fins a quin punt es pot atribuir aquesta caiguda de punts a la pandèmia?

— Per dignitat, les administracions no poden dir que aquest desastre és pel covid. Tots hem viscut la pandèmia i cada comunitat autònoma ha tingut resultats diferents. Nosaltres vam tancar les escoles quaranta dies. Són els mateixos que Irlanda i ells ens apallissen amb un nivell de comprensió lectora extraordinari.

Educació ha apuntat un possible error de "sobrerepresentació" d'alumnat nouvingut en la mostra de l'informe.

— És indignant aquest missatge. Si això ha passat el problema és encara més gran, perquè des de l'OCDE, abans de fer les proves, s'envia als països la mostra que faran servir i aquests la revisen per donar el vistiplau. Aquí la Generalitat hauria d'haver estat atenta: si hi ha un error és culpa seva.

Tot i això, els alumnes d'origen estranger van dos cursos per darrere dels nadius segons les proves PISA. No estem sabent acollir-los?

— Si l'escola catalana mereix alguna felicitació sense condicions és el fet d'haver acollit de manera molt bona els immigrants. Sense l'escola, ¿quants problemes haurien tingut? El que sí que hem de tenir en compte és que una part del nostre fracàs escolar és un fracàs lingüístic que encara s'accentua més en el cas dels alumnes nouvinguts per raons evidents. Però no hem de caure en exigir menys a l'alumne immigrant o al desafavorit només per aquesta raó. Precisament per les dificultats que ha d'afrontar li hem d'exigir molt per ajudar-lo a integrar-se.

En què hem fallat per baixar el triple que el conjunt d'Espanya?

— Si vas a les escoles, et trobaràs una càrrega de burocràcia tan gran que es menja el temps de feina amb els alumnes i que limita la possibilitat de corregir els detalls. A més es percep una desorientació notable perquè s'ha demanat als mestres que apliquin metodologies en les quals no creuen. Hi ha un bonisme que s'ha menjat la professionalitat.

En què es tradueix això?

— En el fet que no s'estan fent debats que ajudin a millorar. Només mirant els cursos que s'ofereixen als docents ja ho pots veure. És més fàcil trobar un curs d'estabilitat emocional, de tècniques per introduir el lleure a l'aula o de com treballar per projectes que de la didàctica de les matemàtiques o de com ensenyar a analitzar una oració.

¿Ens hem precipitat a l'introduir l'aprenentatge per projectes?

— El problema és que treballar per projectes és molt exigent i no consisteix només a agrupar els nens perquè facin un treball sobre dinosaures amb el que troben a internet. S'han de fer projectes que produeixin alguna modificació en la memòria de l'alumne a llarg termini. Però si tu poses a treballar per projectes cinc nanos amb un vocabulari pobre, ¿tu creus que els enriquirem? Més aviat empobrirem els companys. El resultat és que avui dia tenim nens que no són capaços d'entendre El zoo d'en Pitus.

En una dècada hem perdut 24 punts, l'equivalent a dos cursos. ¿Hem fet massa canvis o massa pocs?

— Més que una qüestió de quantitat el problema és que hem confós la millora amb la innovació. Hem substituït el que és bo pel que és nou. A Catalunya, si una cosa es planteja com a nova i innovadora, ja sembla que li hem d'obrir les portes. Ara PISA demostra que això no funciona. Ho fa, per exemple, explicant com fer servir una hora de pantalles pot ser molt bo per a l'alumne, però més no. A les escoles catalanes tenim les aules plenes de pantalles.

Als informes PISA els excel·lents catalans són cada cop més minsos i ja hem arribat a tenir un 30% d'alumnes suspesos. ¿Ens hem relaxat a l'hora de ser exigents?

— És evident, t'ho dirà qualsevol mestre i tots els pares. Hem caigut en una equitativa mediocritat sobreprotegint els alumnes, decidint que ja no suspenen, sinó que els diem que no avancen. Se suposa que no els hem de fer repetir perquè això els pot provocar un trauma i hi ha professors que diuen: "No et suspenc perquè ja tens prou problemes a la vida", i no veiem que no els estem fent cap favor. Arriba un moment en què t'has d'aturar i concentrar-te en treballar. No hi ha mètode més eficaç que fer colzes.

I els pares?

— La sobreprotecció és un pecat general. Només cal veure que avui tots els nens tenen els genolls impol·luts. Això vol dir que molt autònoms no són... S'han quedat sense espais on viure de manera autònoma les seves experiències i no van enlloc sense l'estricta supervisió d'un adult. Per a mi aquesta sobreprotecció és una forma de maltractament perquè s'impedeix que aquests infants s'enfrontin amb la realitat.

La diferència de resultats entre els alumnes de centres públics i els dels privats i concertats és abismal. Què fa la privada que no faci la pública?

— Honestament és difícil de dir. El que està clar és que les dades no enganyen i que cada cop veiem més famílies que han de dedicar recursos extres per completar l'educació dels seus fills perquè amb l'escola no en tenen prou. Fixa't que, tot i la baixada de natalitat, les escoles privades no estan tenint problemes de matriculació. No sé si és una moda que durarà poc temps o que es mantindrà, però fa l'efecte que l'escola pública no té prou arguments per defensar-se, i això ens ha de fer estar alerta. La pública ja no es pot relaxar pensant que té garantit el seu alumnat.

El nivell dels alumnes catalans cau des de fa deu anys. ¿Hem de pensar que encara podem anar a pitjor?

— No, de cap de les maneres. Malgrat tot, hem de deixar espai per a l'optimisme. Hi ha escoles molt bones a Catalunya. Caure en el pessimisme seria una atrocitat. Hem de creure que som capaços i que l'administració prendrà bona nota, no buscarà excuses i farà tot el que calgui per corregir aquesta situació.

stats