Albert Esteve: “Els catalans som els campions mundials de l’emancipació tardana”

Algú, amb molt temps lliure, ha calculat que durant tota la història de la humanitat 106.000 milions de persones hem viscut a la Terra. Les Nacions Unides recentment ha decidit que el Damian, un nadó dominicà, és el nen que fa 8.000 milions d’entre els vius. Aquestes són dues dades anecdòtiques que relativitza, i molt, el nostre convidat. Albert Esteve va néixer a Sant Climent de Llobregat el 1975. És l’any que tancava el baby-boom i en què van néixer més criatures de la història de Catalunya. Després de llicenciar-se en geografia i doctorar-se en demografia, Esteve ha investigat a París i a les universitats de Minnesota i Princeton. Ara, a banda de dirigir el Centre d’Estudis Demogràfics des de fa set anys, és també el director d’investigació del departament de Sociologia de la UAB. Amb dos fills, està per damunt de la mitjana de natalitat catalana.

Ja som 8.000 milions de persones. Això és molt o és massa? 

— D’entrada, és més que mai en la història. Si ho comparem amb qualsevol altre període, és moltíssim. És massa? Si sabem alimentar-nos tots i viure en pau i convivència, i repartir els recursos, no hauria de ser massa. 

¿Fins quanta gent podem arribar a ser perquè el planeta aguanti? 

— Els límits no estan posats. L’espècie humana sovint ha demostrat que pot alimentar més i més gent. Als anys 60 es parlava de la bomba de població mundial i que tot s’encariria molt... Però que les matèries primeres pugin de preu no té a veure amb el volum de població. 

Les Nacions Unides diuen que l’any 2050 serem 9.700 milions de persones, el 2070 serem 10.000 milions...

— L’ONU fa projeccions de població. Passa que a l’Àfrica no baixa la fecunditat com s’esperaven i per això segueixen creient que la població creixerà molt. Probablement no serà tant com diuen. 

Per què? 

— Per exemple, les hipòtesis de fecunditat de la Xina són més altes que la fecunditat real. Però en 60 o 70 anys la població mundial tendirà a decréixer perquè els grans països del món ja tenen menys de dos fills per dona. Només queda l’Àfrica subsahariana amb més de dos fills. Quan allà comenci a caure per sota dels dos ja estarem programats per anar decreixent. 

Només fa 20 anys érem 6.000 milions de persones. Per què hi ha hagut aquest creixement exponencial de la població? 

— Perquè hem aconseguit que molta de la gent que neix arribi a l’edat de tenir fills. La mortalitat ha baixat molt i, a més, fa 30 o 40 anys van néixer moltes persones i ara, al món, tenim molta població jove i, per tant, hi ha tants pares potencials que la població creix. 

D’aquests 8.000 milions, quants són homes i quants són dones? 

— Està bastant ben repartit, però hi hauria d’haver més dones que homes. 

¿Per l’esperança de vida de la dona, que viu més? 

— Sí, d’entrada neixen més homes que dones, aproximadament per cada 100 dones, neixen 103 o 104 homes. Ara, després la mortalitat és superior entre els homes i a una certa edat ja s’ha equilibrat. I, sobretot, a edats avançades ja sobreviuen molt més les dones que els homes.

Les dones viuen un 12% més aproximadament. Com tenim a Catalunya l’esperança de vida?

— Als 83 anys, de mitjana. Diria que està a 81 anys els homes i 86 les dones. 

A l’Edat Mitjana, l’esperança de vida estava als 30. La projecció és... Fins quan podrem arribar a viure? 

— Aquí hi ha els demògrafs optimistes i els pessimistes. 

Tu de quins ets? 

— Dels optimistes. Hi ha gent que diu que cada 10 anys en guanyem dos d’esperança de vida. Que cada setmana guanyem dos dies d’esperança de vida, o que cada hora guanyem 10 o 15 minuts d’esperança de vida. Aquest guany es manté des de fa 40 anys sense interrupció. 

Per tant, podem arribar a viure 100 anys de mitjana? 

— Sí, i superar-ho si segueix el ritme dels últims 40 anys. Ara, no sabem si hi ha un mur. Potser estaria als 110 i d’allà no passarem, però el cert és que més gent arriba als 110. Els més optimistes diuen que aquest mur també es desplaça. 

¿Però no s’hauria de calcular també l’esperança de vida amb salut? 

— Correcte, ja es fa. I els que en tenen més són Europa i els països occidentals. I dins aquest grup, la gent que té estudis té una vida més dilatada. Un universitari viu al voltant de tres o quatre anys més.  

L’any 87, la Generalitat va fer aquella campanya de tant èxit de “Som 6 milions”. Ara quants som? 

— Ara estem a punt d’arribar als 8 milions.

La pandèmia ha fet variar les xifres? Pel que fa a la immigració, ¿gent que hauria vingut i no ha vingut, o gent que ha marxat en pandèmia?

— El 2019 va entrar moltíssima gent a Catalunya, tanta com el 2005 i el 2006. Sí que és veritat que el 2020 i el 2021 es va aturar una mica l’arribada de persones, però menys del que pensàvem. I ara ha tornat a revifar. De fet, l’INE ha pronosticat que, anualment, en els pròxims deu anys arribaran mig milió d’habitants al conjunt de l’Estat. Això és una xifra molt elevada. 

De moment som 8 milions de catalans i 8.000 milions de persones al món. El titular és clar: una de cada mil persones al món és catalana.

— És interessant perquè aquesta ràtio es manté des de fa força temps. Hem sabut créixer al ritme de la població mundial. 

Quina és la mitjana mundial de fills per dona? 

— Està al voltant de 2,3 o 2,4. A Catalunya, estem a 1,2. 

1,2 fills per dona. Això ens equipara amb quins països del món? 

— Això ens posa amb Corea del Sud, l’Europa de l’est, Itàlia... Sempre som els mateixos en la fecunditat baixa. Nosaltres som dels que fa més que tenim pocs fills.

I això per què ens passa? 

— Hi ha tres elements. Abans dels 30 no ens plantegem tenir fills per estil de vida cultural, volem viure la vida... En segon lloc, problemes econòmics; sovint la vida és encara massa incerta entre els 30 i els 37 anys. I, tercer, a partir dels 40 ja comencen els problemes de la quantitat de gent que voldria tenir fills però no arriben. 

És a dir, ¿com més tard tens el primer, més gran ets per tenir el segon i més costa que arribi?

— No arriben. En molts casos no n’arriba cap. Tenim uns nivells com mai a la història de gent que no tindrà fills. Entre un 25 i un 30% de les dones nascudes l’any 1975, ara amb 47 anys, no tindran fills. I això no havia passat mai. 

¿Aquí no hi tornarà a haver un baby boom? 

— Hi haurà petits baby booms. Els baby boomers, les persones nascudes entre 1960 i 1975, vam produir una rèplica del nostre baby boom però molt més petitó: els nens nascuts entre el 2000 i el 2008, que ara omplen les universitats i, teòricament, d’aquí 10 o 12 anys haurien de crear un mini mini baby boom. Estarem a la tercera rèplica, però cada vegada més petita.

Una vegada et vaig sentir dir que “els homes busquen dones que ja no existeixen i les dones busquen homes que encara han d’existir”. Què significa?

— Ens estem trobant que, al mercat matrimonial, qui ens queda per emparellar? A Catalunya són dones amb estudis universitaris que han invertit molt en la seva carrera, i, d’altra banda, homes sense estudis, amb feines més o menys precàries. Dos grups que fan de mal ajuntar. La dona augmenta el nivell d’exigència i el que troba al mercat no és prou del seu gust i prefereix no emparellar-se de manera tan estable com si trobés candidats molt més preparats per al canvi d’exigències. 

¿Catalans i catalanes ens emparellem encara amb catalans i catalanes? 

— La gran majoria sí. Però quan mires la pauta d’emparellament amb persones de l’estranger veus clarament que els homes s’emparellen amb dones de l’Amèrica Llatina i de l’Europa de l’Est, mentre que molt poques dones catalanes s’emparellen amb homes d’aquests orígens. Les dones busquen orígens més nòrdics, amb homes que els ofereixen el que no troben en el mercat local. 

Pel que has dit, què busquen els homes? 

— Encara té certa inèrcia el model tradicional: l’home és el principal proveïdor de la llar, i la dona, si té una feina, és més complementària. I llavors, en els criteris de cerca de molts homes, la dona no necessàriament ha d’estar molt integrada en el mercat laboral, amb un gran sou.  

Per tant, ¿hi ha dinàmiques internacionals de qui s’emparella amb qui? 

— Sí, jo ho he estudiat. I hem vist que els homes d’Occident s’emparellen amb dones d’altres mercats però normalment de països amb nivells de desenvolupament més baixos, més pobres. En canvi, no és habitual que les dones d’Occident s’emparellin amb persones d’aquest mateix origen. Hi ha unes asimetries molt clares. 

Pel que fa a l’emancipació, als EUA se’n van de casa als 20 anys. I aquí? 

— Als 30 la meitat encara són a casa. Les dones menys que els homes, però sí, la mitjana és molt alta. Som dels campions mundials de l’emancipació tardana. 

Hi veig dos motius: que cobren poc –si és que tenen feina–, i que l’accés a l’habitatge és impossible pel preu. 

— Hi ha uns condicionants econòmics que dificulten l’emancipació, però també culturalment està acceptat. Als EUA si tens un fill de 24 anys a casa el veuen com un bitxo raro. A Suècia igual, és inconcebible, seria una taca social. I aquí és el més normal del món, es valora el cost d’oportunitat. 

Per exemple?

— Imagina’t que tens uns pares que viuen en un barri bo, en una casa en condicions, que no tens germans –no tens competència–, que els pares són col·legues i se’n van els caps de setmana. ¿T’has de gastar els 1.500 euros que cobres, que no és un mal sou, a pagar-te un pis en un barri pitjor, compartit i tal?

Es parla molt de la Catalunya buidada. Amb la pandèmia hi ha hagut un retorn, ara que es pot teletreballar? 

— Sí que s’ha vist un repunt en alguns municipis, que han augmentat el nombre d’empadronats. L’explicació menys romàntica és que són gent que tenien dues residències i llavors van decidir empadronar-s’hi. Altres sí que han fet un canvi de vida, però l’efecte del despoblament està molt lluny de poder ser revertit.

QÜESTIONARI HALSMAN

¿El creixement de la població mundial és infinit?

¿Es podran pagar les pensions, el 2050?

¿El teletreball ens salvarà de la Catalunya buidada?

¿Els nostres fills viuran pitjor que els nostres pares?