40 ANYS ENSENYANT LA LLENGUA PRÒPIA

Quan el català es normalitzà a l’escola

Un decret ministerial de fa quaranta anys va permetre per primera vegada introduir a les aules de Balears l’ensenyament de l’assignatura de català durant tres hores
Amb el Reial Decret 2193 el 7 de setembre de 1979, s'incorporava el català a les aules de les Balears. / EFE/JGB

Els illencs vàrem començar a estudiar els rudiments de la nostra llengua només fa quaranta anys. Tot i que en temps de la Segona República (1931-1936) s’aprovà un decret de bilingüisme a les escoles, aquest només s’arribà a aplicar a Catalunya. La dictadura de Franco reforçà la diglòssia que arrencà el segle XVIII amb el Decret de Nova Planta. Bé ho sap Francisca Truyols, mestra jubilada de setanta anys: “De petita, a les monges d’Inca, una superiora tenia una plagueta on marcava amb una retxa les vegades que ens sentia parlar català a classe o al pati. Si sumàvem deu retxetes, ens feia pagar una pesseta, que llavors era molt”.

Un cop restaurada la democràcia, el 7 de setembre de 1979 es publicava al BOE el Reial Decret 2193 “pel qual es regula la incorporació al sistema d’ensenyament a les Illes Balears de les modalitats insulars de la llengua catalana i de la cultura a què han donat lloc”. Es fixaven tres hores lectives per al seu ensenyament. Eren temps de preautonomia i per primera vegada la legislació espanyola donava el nom de “català” a la llengua de les Illes. Aviat el Ministeri d’Educació i Ciència i el Consell General Interinsular signaren un conveni per tenir mestres capacitats en l’ensenyament del català. Així s’homologaren les titulacions expedides per l’Obra Cultural Balear (OCB) i de gent que havia estudiat a Barcelona. Alhora es dissenyaren uns cursos de reciclatge d’urgència en coordinació amb la Universitat de les Illes Balears, nascuda l’any 1978.

Temps d’il·lusió

Un dels professors que impartiren aquells cursos va ser Biel Majoral: “Eren temps de molta d’il·lusió. Els mestres venien amb una gran predisposició”. Francisca Truyols va ser una d’aquestes mestres que tingueren l’oportunitat de conèixer la llengua que li havien “robat”. Al 1979 ja feia onze anys que es dedicava a la docència. “El mal més gros de la dictadura -recorda- va ser ridiculitzar-nos, feu que ens sentíssim acomplexats de la nostra llengua. Ens feien aprendre tots els afluents del Duero i no sabies què nomia la muntanya que veies per la finestra”.

El compromís d’aquesta mestra amb l’aprenentatge del català anava més enllà de l’àmbit professional: “Era un deute cap a la nostra llengua. Volíem recuperar la dignitat”. Truyols també recorda el pes del franquisme sociològic d’aquell temps: “Hi havia docents que es reien de nosaltres perquè fèiem els cursos de reciclatge. Ens deien que ensenyar català no era viable. Com que fèiem les classes durant l’hora de permanència al centre, quan no teníem alumnes, demanàvem al director per poder partir. Aleshores, però, el director ens va dir que els altres companys s’enfadarien i que era millor que sortíssim per la porta del darrere perquè no ens veiessin”.

Ordre Rotger

L’Estatut d’Autonomia de Balears, que entrà en vigor l’1 de març de 1983, acabà per donar carta de normalitat al català a casa nostra. L’article tercer diu: “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial”. A partir d’aquest article, a poc a poc s’eliminà la nomenclatura de “lengua balear” dels butlletins de notes escolars. Al cap de tres mesos Gabriel Cañellas, d’Alianza Popular -posteriorment PP- es convertí en el primer president autonòmic. Durant els seus dotze anys de mandat (1983-1995) sorprenentment mostrà una actitud més aviat condescendent amb el català, ben diferent de la línia oficial del partit.

L’abril de 1986 el Parlament aprovava per unanimitat la Llei de Normalització Lingüística, que establia que el Govern ha de “fer realitat l’ús normal del català com a vehicle usual en l’ensenyament”. A l’agost d’aquell mateix any el Govern regulava per primera vegada l’ensenyament “de” i “en” llengua catalana. Així l’Administració era qui catalogava les places de català i establia quines matèries es podien impartir en aquesta llengua. L’escenari, però, canvià el 1994 amb la coneguda “ordre Rotger”, que agafava el nom del conseller Bartomeu Rotger.

L’ordre Rotger va ser controvertida perquè permetia el manteniment de l’ensenyament en castellà. Suposà, però, avenços significatius: era cada centre, i no l’Administració, qui decidia el percentatge de matèries que s’havien de fer en català. Els sectors nacionalistes trobaren insuficient aquella norma. El juliol de 1997, però, el Govern de Jaume Matas aprovava el conegut Decret de Mínims, que establia que almenys un 50 per cent de l’ensenyament, tant públic com concertat, s’havia de fer en la llengua pròpia de les Illes Balears. El gener de 1998 l’Estat transferia a Balears les competències en educació.

El segon mandat de Jaume Matas (2003-2007) representà un gir cap a concepcions més espanyolistes amb el decret del trilingüisme, conegut com el decret Fiol (2004). La norma, que provocà una gran contestació social, eximia els centres de l’obligació d’impartir com a mínim el 50 per cent de classes en català per fer-ho en anglès. A més, facultava els pares a triar la llengua del primer ensenyament. Tanmateix, el decret Fiol va ser d’aplicació voluntària i seria derogat en el Segon Pacte de Progrés (2007-2011).

El govern de José Ramón Bauzá (2011-2015) fou el més agressiu amb la llengua catalana. A l’escola, el líder popular ordenà primer recuperar el projecte de Matas d’elecció de la llengua vehicular en el primer ensenyament. Aquella mesura, però, resultà ser un fracàs. En el curs 2012-2013, una gran majoria de pares -al voltant del 83%- optà pel català com a primera llengua. Aviat Bauzá canvià d’estratègia i l’abril de 2013 aprovà el polèmic decret de Tractament Integral de Llengües (TIL). La norma reduïa la presència del català a les aules a força d’augmentar-hi l’espanyol i d’introduir-hi l’anglès. El 6 de setembre, però, fou suspès cautelarment pel Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears a petició dels sindicats. Aquell mateix dia, tanmateix, el Govern reaccionà aprovant un decret llei per poder aplicar el TIL manu militari.

El curs 2013-2014 s’inicià amb una vaga indefinida dels docents, que el 29 de setembre lideraren una multitudinària manifestació pels carrers del centre de Palma. Amb una assistència de 80.000 persones, és considerada la major de la història de les Balears. Al cap d’un any la justícia declarà nul tot el decret TIL. Qui visqué amb molta de preocupació aquella situació va ser Miquel Sbert. Durant el primer govern de Matas fou director general d’Ordenació i Innovació Educativa, i, amb el Segon Pacte de Progrés, cap d’Inspecció Educativa. El 2013, però, decidí jubilar-se davant el que estava per venir. “Abans de Bauzá -recorda- tan sols hi havia hagut alguns grupuscles que criticaren la presència del català a les aules. El nivell d’exempcions de català era baixíssim, no arribava a un dos per cent. Bauzá, però, donà ales a aquella minoria”.

Com a excap d’Inspecció Educativa, Sbert reconeix que, a dia d’avui, en alguns col·legis concertats el Decret de Mínims no es compleix: “La supervisió de la norma ha estat molt laxa”. Pel que fa al paper de l’escola en la promoció de l’ús social del català, es mostra així de contundent: “No demanem als professors que arreglin els problemes de minorització de la nostra llengua”. En tot cas, l’exinspector fa un balanç positiu dels quaranta anys de la introducció del català a l’ensenyament. “Què tindríem avui sense l’escola?”, es demana.

Mata de Jonc, la pionera

Quatre anys abans del decret ministerial de 1979 hi hagué una escola a Balears que liderà l’ensenyament en català. Va ser Mata de Jonc. Ho feu emparant-se en un sorprenent decret de 9 de maig de 1975 (set mesos abans de la mort de Franco) que permetia incloure, de manera experimental i voluntària, l’ensenyament de “las lenguas nativas españolas”. Aquell mateix any un grup de mestres i pares de Palma decidiren fer realitat el seu somni: crear una cooperativa totalment aconfessional, en línia amb la nova pedagogia de l’època i que ensenyàs l’anglès a les primeres edats. El 1977 obria de manera oficial les seves portes Mata de Jonc, que, després de passar per diferents llocs, ocuparia l’antic centre del Sagrat Cor, al carrer de Son Espanyolet. El nom provenia d’una metàfora de la Crònica de Ramon Muntaner (segle XIV), on aquesta planta és símbol d’unió.

La principal impulsora d’aquell centre pioner va ser la mestra Conxa Vidal Oliver. Ajudant-la, hi havia Margalida Munar, una jove de 21 anys acabada de sortir de la facultat. “Va ser –recorda– un projecte molt engrescador. En morir Franco, a la majoria d’escoles de la Part Forana, la llengua oral dels mestres era el català encara que els llibres estaven en castellà. A Palma, això no era possible perquè ja hi havia hagut el boom de l’arribada de molta de gent de la Península”. Munar reconeix que les famílies varen ser molt valentes a l’hora d’apostar per Mata de Jonc: “Passaven pena que finalment Madrid no acceptàs aquell projecte i que es denegàs als seus fills el llibre d’escolaritat. Però, això, per sort no va passar”. La mestra insisteix que un dels objectius del centre era garantir el bilingüisme: “En un territori amb dues llengües i on una és predominant és de justícia assegurar que tota la població coneix les dues. Si les saben, podran triar en cada moment quina parlen”.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF