Ahores d’ara, aquest columnista ignora si està mínimament recuperat de l’estat de xoc en què va quedar sumit divendres passat. No sembla que la classe política, i bona part dels mitjans, s’hagi fet aquesta pregunta abans de posar-se a opinar. Les reaccions han estat diverses i, en general, contundents. És després de llegir el que s’ha publicat que em permeto aportar el meu punt de vista.
La figura del president Pujol impedeix resoldre aquest tema des de l’òptica estrictament privada. En certa manera, la vida de l’expresident ja no li pertany. És una mica de tots. Dit això, tampoc sembla apropiat agafar tot el seu entorn, posar-lo dins d’un farcell, carregar-l’hi a l’esquena i, després, fer-lo anar al Parlament a explicar tots els racons que no són els estrictament seus, personals. El president Pujol s’ha erigit en parallamps de la seva família directa. He sentit una comparativa interessant del senyor Francesc-Marc Álvaro: l’actitud del president Pujol és radicalment oposada a la del rei. El rei, per salvar-se, ha deixat esquitxar tota la família, primer, per retirar-se, tot blindant la seva impunitat, després. Segons informa el New York Times -coneixent-los, deuen tenir-ne proves-, Joan Carles posseeix a l’estranger una enorme fortuna que era inexistent quan va arribar al tron... Tampoc ningú es pregunta per la vida financera, pròpia i dels familiars, dels expresidents i exministres de governs espanyols. ¿Tots ells ho tenen tot regularitzat?
A nivell particular no he detectat grans escarafalls de la gent amb qui comento l’afer Pujol. Tothom sembla, més aviat, commocionat. Com si ens haguessin usurpat les cartes de navegació política. Em sembla apropiada aquesta reacció -sobretot si és conscient-. Una societat que gestiona el 25% de la seva economia de manera submergida i irregular necessita reportar-se a l’hora de manifestar determinades opinions. No ha estat igual l’actitud de la classe política. Tot plegat ha constituït una magnífica oportunitat per constatar que la majoria dels nostres representants potser no valen ni el que costa alimentar-los. Les reaccions de gairebé tots els líders parlamentaris demostren fins a quin mínim nivell intel·lectual i moral ha arribat el nostre Parlament. Des de la insuportable xerrameca d’un element tan degradat com la senyora Sánchez del PP, fins al ressentiment demostrat pels partits d’esquerres, que, fent gala de la seva suposada superioritat moral, sempre han pensat que el país, quan no els vota a ells, s’equivoca. Segur que l’afer Pujol genera desafecció de la població. Però encara en genera més observar com els elements més bruts del Parlament (membres de partits absolutament corromputs, truculents bípedes als quals el ronyó social ja hauria hagut d’enviar desaigüe avall) són els que demanen explicacions de manera més insolent.
A més de l’exquisida i sàvia Constitució que els nord-americans van elaborar fa gairebé dos segles i mig, sempre he defensat dos aspectes fonamentals del model polític de partits i de lideratge d’aquell país. El futur màxim dignatari d’un país, quan arriba a la cursa final, ha de trobar-se en la mateixa situació de l’individu que, despullat i dins d’una urna de vidre, és exposat en públic al bell mig de la plaça major. Algú ha d’haver garbellat tota la porqueria intentant trobar aquella que afecta el líder. Curiosament, això es considera, a casa nostra, joc brut. Sempre m’he oposat al model europeu, que pretén ometre la vida privada dels líders. L’entorn familiar, sentimental i econòmic del líder condiciona les seves decisions. De la mateixa manera, va sent hora que s’accepti el model de finançament de partits americà com el menys bo, tret de tots els altres. No voler implantar aquests dos principis fonamentals de transparència (vida privada immaculada i donacions a partits clarament detallades i públiques) és una mostra més de la hipocresia amb què els catalans ens abillem a l’hora de voler fer funcionar la vida pública.
Fa massa temps que vaig adonar-me que la societat catalana tendia a la corrupció. Lògic. És mediterrània! Nosaltres no som pitjors individus que els d’altres latituds. Simplement, no volem reconèixer el problema i obviem la posada en marxa dels mètodes que el controlen. Pretenem negar les evidències. I havent descobert, ja ho dic, fa anys, aquest defecte nostre, vaig escriure un dia que primer venia la regeneració política i, després, qualsevol plantejament sobiranista a què aspiréssim. No s’ha fet així i, ara, els nostres enemics tenen munició fresca. I la nostra motxilla pesa més.