La canya pensant de Pascal

PalmaEn el context del Barroc francès, Blaise Pascal redacta uns pensaments amb un contingut eminentment religiós i cristià, i una finalitat apologètica en defensa de la religió cristiana i la versió jansenista basada en la Bíblia i la creença en els miracles, les profecies i els misteris, en oposició a les altres religions monoteistes, al protestantisme, i al cristianisme dels jesuïtes. Els pensaments són notes i fragments publicats pòstumament el 1670, sense respectar les recomanacions de l’autor sobre la seva ordenació. Segons l’ordre previst per Pascal, els fragments s’havien d’agrupar temàticament en pensaments sobre la vanitat, la misèria, l’avorriment, la diversió, la immortalitat, la moral cristiana, i altres 20 temes més, i finalitzar amb una conclusió. Aquestes instruccions sí que han estat respectades a l’edició catalana de referència titulada Pensaments i opuscles (Adesiara, 2021).

En Els pensaments, critica la importància que els estoics donen a la raó, no comparteix la filosofia de Ciceró, perquè prioritza l’autoestima a l’amor a Déu. I a la vegada, es distancia de sant Tomàs i la doctrina tomista dels jesuïtes, perquè conviden a adoptar unes regles de vida cristiana molt laxes que afebleixen els preceptes dels Evangelis i la moral cristiana i fan massa accessible la salvació, amb la intenció de guanyar-se el favor dels fidels. A més, diu que els jesuïtes es mouen per interessos mundans i no per una fe sincera i desinteressada, creu que la seva màxima aspiració és influir en el poder papal i polític. I denuncia la conducta maquiavèl·lica de la companyia de Jesús, la manca d’escrúpols per tal d’assolir els seus fins, que els du a recórrer a les calúmnies i la corrupció.

Mort i homicidi voluntari

En els seus pensaments ataca la visió anticristiana de Montaigne sobre la mort i l’homicidi voluntari, li retreu que dubti sobre la immortalitat de l’ànima, encara que li reconeix el mèrit d’adoptar una escriptura aforística, directa i popular que contribueix a la memorització de les idees. Adopta l’escepticisme de Montaigne com a arma eficaç per combatre la filosofia dogmàtica de Descartes i als mateixos escèptics. També es refereix a Descartes en un to bastant crític, ja que no comparteix la visió teista del racionalisme que presenta un Déu que es retira i deixa d’intervenir en el món després de la creació, i permet que siguin les lleis físiques les que governin el món; en canvi, segueix la doctrina dels cappares de l’Església i la interpretació agustiniana de les sagrades escriptures, i es lamenta de la poca influència que té sant Agustí en l’Església del seu temps.

La filosofia de Pascal reflecteix el conflicte entre fe i raó que viu en primera persona, encara que es decanta per donar prioritat a la fe, entesa com a intuïció immediata, íntima i vivencial, vinculada a la capacitat de conèixer, com es pot llegir a un dels pensaments més coneguts, identificat amb el nombre 423, on diu “el cor té raons que la raó no coneix”. Es tracta d’una idea anticipada en el pensament 110, on valora la importància de la fe en el coneixement amb aquestes paraules exactes: “Coneixem la veritat no solament amb la raó, sinó també amb el cor” i –afegeix– que és el cor i no la raó, i per tant, els sentiments, els que ens proporcionen el coneixement dels primers principis. En el fragment 424 aplica aquesta mateixa idea al coneixement de Déu: “Déu és perceptible pel cor, no pas per la raó”. En un fragment anterior, el 418, ha introduït el seu innovador argument demostratiu de l’existència de Déu, conegut com ‘l’Aposta’, que parteix de la idea que tot i que hi ha les mateixes probabilitats que Déu sigui i que no sigui, cal apostar a favor de la seva existència, perquè els guanys són infinitament superiors a les pèrdues. Si fa no fa, els qui decideixen creure en Déu poden guanyar una vida infinita i eternament feliç, en canvi, aquells que no hi creuen poden acabar a l’infern, sotmesos a una tortura eterna. Davant d’aquesta probabilitat, considera que l’aposta més segura és arriscar-se i creure, i viure com si Déu existís, malgrat la incertesa racional. El Déu de Pascal és bíblic, i no es pareix al dels filòsofs racionalistes cartesians, perquè la seva existència no és ahistòrica ni pot ser provada racionalment. A més, representa el límit del coneixement humà, com queda ben palès a l’aforisme 148: “Que l’home sense la fe no pot conèixer ni l’autèntic bé, ni la justícia”.

Una de les definicions més afortunades de l’ésser humà és l’expressada per Pascal en l’aforisme 200, segons la qual “l’home és una canya pensant”. El filòsof ens està dient que l’ésser humà és fràgil i dèbil, vulnerable, però que sap vinclar-se i resistir, com les canyes, i que el fet de pensar el fa digne, però és insuficient, perquè aspira a elevar-se moralment a través de l’esforç de pensar bé. Anteriorment, en el pensament 199, proporciona aquesta altra definició: “L’ésser humà és un terme mitjà entre tot i no-res”. La percepció de Pascal sobre la condició humana és ambivalent. Segons Pascal, els humans estan sumits en grans contradiccions perquè s’han allunyat de Déu i la seva naturalesa primera determinada per la creació, i han adoptat una segona naturalesa que es mescla amb la primera i dona com a resultat un ésser paradoxal definit per una condició miserable i baixesa que es desprèn de la seva grandesa, perquè ser conscient de la seva misèria és ja ser gran, a diferència d’un arbre que “no sap que és miserable” (fragment 114). Aquest estat en què es troba l’humà fa possible tenir sentiments d’estima i menyspreu, d’amor i odi cap a si mateix, i du a moure’s entre el saber i la ignorància, i a voler “tenir prou i més”, amb el benentès que “ni la contradicció és senyal de falsedat ni la manca de contradicció és senyal de veritat” (fragment 177).

La petitesa humana

Pascal descriu la condició humana desesperançada a través de la imatge d’un grup d’homes encadenats que van sent degollats uns a la vista dels altres, de manera que els qui encara no han mort saben anticipadament que moriran en breu i esperen el seu torn amb dolor i sense cap bri d’esperança (fragment 434). La petitesa humana es manifesta clarament en el fragment 28, on diu que “som tan incapaços d’arribar al bé com a la veritat”. Pascal presenta una visió cristiana de l’home corrupte marcat pel pecat original i la seva incapacitat de redimir-se per mitjà de la seva voluntat, la qual cosa el situa dins l’abisme d’una gran insignificança, i conscient que l’única esperança de salvació no està en les seves mans, ja que implica necessàriament Jesucrist i la gràcia divina (fragment 431, entre d’altres).

En els pensaments dedicats a la misèria ja havia anticipat que l’home sense Déu és ignorant i infeliç, perquè ser infeliç en la ignorància és inevitable. (fragment 75). Atribueix la infelicitat humana a la incapacitat de despreocupar-se de la condició mortal i no saber deixar la ment i el cos en repòs, totalment desocupats. Té esperança en què l’home es pugui redimir, sortir d’aquest estat d’angoixa existencial i assolir el coneixement i la felicitat a través de la fe. Només cal creure en Déu, com deixa clar en el fragment 407: “La felicitat és en Déu”. Aquestes reflexions i preocupacions existencials les fa extensives als papers no classificats.

Pascal resumeix el compromís cristià amb la humanitat declarant la intenció d’estimar tots els homes com a germans, ser just, sincer i fidel, estimar la pobresa, tenir cura dels miserables, no fer mal a ningú, assumir els errors comesos a causa de la seva feblesa i concupiscència, i sotmetre la seva conducta al judici de Déu.