Qui canta els mals (i la pandèmia) espanta

Barcelona“M’encanta venir aquí i veure que els meus amics actuen com si fossin els reis del rock”, diu l’Eugenio, somrient, en un local de karaoke de l’Eixample barceloní. Ens trobem per definició amb una activitat lúdica que té un punt de comèdia, de representació. Es tracta de cantar en públic amb l’ajut d’un aparell que presenta en una pantalla la lletra de la cançó que s’ha escollit i fa l’acompanyament musical que sempre ajuda els menys dotats. I amb la fi de la majoria de restriccions està vivint un cert ressorgiment. ¿El karaoke havia deixat de tenir èxit? No, això mai. Xavier Poblet és un autèntic militant del gènere i sobretot un excel·lent cantant que des de mitjans de la dècada dels noranta és un habitual dels karaokes barcelonins i recorda que “al principi era un lloc per cantar i amb un punt d’egocentrisme, buscant aplaudiment, i ara ja és un lloc on conviu gent que s’ho passa bé”. Un denominador comú és el bon rotllo que es genera a l’indret un cop s’ha trencat el gel, i per a això també hi ha alguns trucs.

Aquest punt de desinhibició que provoca en els cantants, al qual s’associa sobretot en el seu lloc d’origen, el Japó, és ja un element definitori del karaoke. “El client ho busca”, explica Miguel Ríos, propietari de Touch Music i dels karaokes A Viva Voz, que també afirma: “Al Japó molts negocis es tanquen en un karaoke, t’ho asseguro” i manté que molts visitants a Catalunya busquen sales de karaoke per al seu oci. Tot i que no hi ha dades encara per poder justificar l’auge dels últims temps, sí que es pot dir que és una tendència sostinguda que rau abans de la pandèmia, on quasi un 60% dels usuaris són estrangers. 

La venda d’una experiència participativa i grupal és un dels valors comercials i atractius del karaoke. “Ara hem tingut un boom gràcies a les xarxes socials, però abans posàvem anuncis al diaris i la gent venia”, exposa Ríos. Ho diu un dels històrics de les sales de karaoke del nostre país i assegura que “dintre del karaoke hi ha molts personatges; gent que hi va perquè els aplaudeixin, i que venen sovint, i també hi ha molta gent que ve de festa i de vegades descobreixen que els amics són cantants o aficionats”. Per a Ríos el karaoke “posa els mitjans perquè la gent es descobreixi”. Els més veterans coincideixen que el primer temple del cant sobre una màquina era al carrer Miño de Barcelona en un restaurant xinès, que portava en Walter i tenia 300 discos làser, només un disc en castellà, i 14 cançons per cara. 

Espais més privats

El sector del karaoke viu una situació agredolça. D'una banda, paladeja una bona projecció de la seva activitat perquè la demanda fa que hi ha qui es plantegi obrir nous espais. Sobretot locals que obeeixin a la nova tendència: “La sala privada, com al Japó, on fa que l’experiència sigui menys compartida però també molt divertida”, exposa Ríos. Que s’obrin noves sales és, però, una cosa estranya a causa de la dificultat de trobar espais on poder complir la normativa municipal actual, sobretot a Barcelona, i per això un traspàs d’un local anterior es busca com el petroli, i també perquè la incertesa de la pandèmia no atrau precisament els emprenedors. Joaquim Boadas, secretari general de Fecasarm, manté que “després de dos anys de sequera a causa de mesures estètiques que han portat un desgast emocional important, és normal que hi hagi ganes d’oci”. I apunta que les activitats d’oci com a tal tenen bona salut perquè tenen sentit “i ara ningú farà res que no feia abans”. 

A més, també hi ha certa recança amb l’intrusisme. Per tenir un karaoke no cal una llicència específica. La majoria de les sales que trobem compten com a bar musical i algunes, poques, com a discoteca. La problemàtica és que qualsevol bar o restaurant pot tenir un aparell i un televisor per muntar un karaoke casolà i fer el servei. “En alguna pizzeria posen el YouTube a la tele i tot és molt cutre i va contra l’experiència del karaoke”, expliquen fonts del sector. Per això no té gaire a veure l’experiència d’una cosa amb l’altra. En Xavier, com a bon crooner, defensa la sala ben preparada, i apunta que “quan els karaokes anaven amb laserdisc hi havia màquines (matchbox) o [es feia] a mà” i que actualment el nivell tècnic és professional i atorga molts punts a l’experiència. 

Una tendència a l'alça

Segons dades de l’Associació de Productors i Empresaris de Karaoke (APEK), hi ha hagut una claríssima progressió ascendent entre el 2015 i el 2019, difícil de quantificar, però “l’increment d’activitat es pot quantificar d’aproximadament un 10% de creixement anual”. Això en una activitat amb un volum de negoci de 15.750.000 euros a Catalunya i més d’un milió d’usuaris anuals, segons dades de la mateixa APEK del 2019. 

El sector lamenta que es consideri el karaoke “un germà petit” dins les opcions d’oci nocturn, amb sales o locals de mida mitjana i que ha anat guanyant adeptes amb el temps. Els karaokes podrien haver obert abans que les discoteques perquè tenen taules i cadires i hi pot haver control de les mesures sanitàries, es queixen diversos propietaris. Però el sector de l’oci nocturn viu dificultats. Tant és així que la Federació Catalana de Locals d’Oci Nocturn (Fecalon) i el Gremi de Discoteques de Barcelona i Província estan fent un estudi de quants locals emblemàtics de Barcelona i l'àrea metropolitana han tancat definitivament en aquests últims 15 anys: més de 200 discoteques i bars musicals emblemàtics han tancat les portes, fet que ha provocat “un dèficit d’oferta per a més de 90.000 joves que no tenen opcions de lleure segur i regulat”. Això només comptant “establiments emblemàtics”.  

A la Sala Weekend de Barcelona, l’Eugenio i la Mercè esgarrapen la trentena i asseguren que no és el primer cop que van a un karaoke, i que potser darrerament és una opció atractiva a l’hora d’improvisar després de sopar “perquè després de la primera copa ve de gust venir a cantar i a riure”, certifica l’Eugenio. A aquest esperit juvenil s’hi suma la Mercè, que rememora: “Aquesta és la tercera vegada i avui completament diferent de les anteriors; l’experiència del karaoke mai ha sigut planejada i, segurament, és el requisit que ho fa brillar”.

Dels clàssics als 'hits' del moment

Sobre els repertoris que se senten als karaokes catalans hi ha dues tendències: el vector clàssic i els temes de moda. Aquest cap de setmana passat en un restaurant de la zona de muntanya de la capital es va poder escoltar Despacito i Bohemian Rhapsody, L’Empordà i Tú me dejaste de querer de C. Tangana, molt ben cantat, per cert. Sobre la llengua, Poblet subratlla que “abans la proporció era de 15 discos en castellà i 2 en anglès, i ara per cada tema en castellà n'hi ha una quarta part en català, i 25 en anglès”. 

El karaoke té un punt addictiu. En Dani és un client fugaç d’un karaoke de Barcelona, tot i que assegura ser client d’algun local del Baix Llobregat i indica que “això té un punt adrenalínic brutal”. Per a Miguel Ríos la gràcia de tot plegat és “poder compartir experiències en viu i creure’s Freddie Mercury”. ¿I si mai costa trencar el gel? Doncs apareixen sempre els cantants habituals amb clàssics com Mediterráneo de Serrat o Solo pienso en ti de Víctor Manuel. Ríos ens explica el seu truc quan la cosa decau i cal una mica de canya: “Pujo i fem Gitana hechicera de Peret, i no falla mai”, admet. El karaoke a casa nostra segueix amb una bona mala salut de ferro, marabú.