Can Gazà, una família de fet que camina cap a la independència

PalmaCom poden 30 homes, la majoria dels quals sortits dels pous més profunds de la marginació, tenir una qualitat de vida que molta gent desitjaria? I no és pel fet de viure a Can Gazà, una preciosa possessió ubicada al Secar de la Real, on hi ha un bon hort, xots, ànneres, gallines i porcs, tot i que també, sinó que han trobat el que havien perdut. "Han arribat destrossats, després de fer tot de coses bones i de dolentes, sobretot de dolentes; vénen malalts, cansats, i el que fan és fugir de la societat. Què tenen aquí, a Can Gazà? Estan tranquils". Són les paraules de Miquel Àngel Castell, que fa una dècada que hi treballa de coordinador i que explica també l'àmbient reposat, fins i tot reflexiu, que es respira en aquesta casa.

Nous tipus de família

El secret el té Jaume Santandreu, coneguda alma mater d'aquesta proposta de convivència alternativa al món de l'exclusió social mallorquí. Santandreu, artista, rebel, antic capellà, amant de la indepèndència i la llibertat, i sobretot incansable analista, ha agafat un referent que no ha estat tingut en compte per les institucions de l'assistència social. El model és totalment nou, encara que la base sigui del tot tradicional: la família, el nucli essencial de la societat.

Així, els gazanencs (residents de Can Gazà) reclamen que se'ls reconegui com una família de fet. Innegablement és atípica, perquè està formada per més d'una trentena de membres, però com és o hauria de ser a les altres famílies, la base és l'amor o, almenys, el respecte. "Qui no sàpiga agrair el que ha fet aquest home (en referència a Jaume Santandreu) no té bé el cap. Ell ens ha donat calor, afecte, i no costa tant reconèixer les errades", afirma José Antonio Serrano, qui ja té més que superat el seu alcoholisme. José és qui més temps fa que hi està. Enguany ha fet quinze anys. "Dels que vàrem començar només en quedam dos; altres varen morir i també hi ha qui no reconeix el que tenim aquí". Però aquests no queden. Miquel Àngel Castell diu que "qui s'adapta durant sis mesos quedarà dos o tres anys. I si després no se'n van, acabarà els seus dies aquí".

Refer vides truncades

De vegades la convivència no és gens fàcil, principalment pel seu passat autodestructiu, segons comenta Miquel Àngel Castell, que dins la jerarquia familiar és el germà gran de Can Gazà i qui fa les tasques de coordinació. Ell també remarca la diversitat dels gazanencs. "Hi ha persones molt diferents, des de picapedres fins a un regidor de Sineu del PP de quan governava Cañellas", afirma. I és que poc tenen a veure Pepe Gálvez amb Juanito Álvarez, per molt que rimin els llinatges. Pepe és un jubilat de més de vuitanta anys que tota la vida ha treballat en la construcció. Actualment no té cap malaltia ni ha tingut mai cap addicció. El seu és un cas d'emergència social, comenta Cati Castell, secretària de Can Gazà. I és que l'octogenari té una pensió insuficient per pagar el lloguer i que s'ha salvat de quedar en el carrer. "Estic esperant per entrar a una residència, però jo no vull. Vull quedar, aquí tenc de tot i molta companyia", diu Pepe amb un somriure de satisfacció.

Una vida molt diferent va dur Juanito, qui fa un any i mig que s'ha desintoxicat després de quinze consumint cocaïna i heroïna. Tot aquest temps vivia a Son Banya. Ara desprèn alegria. "He fet un canvi del cent per cent, allà vivia en una barraca. Al final em varen ingressar a l'hospital mig mort. A Son Banya hi ha moltes morts per sobredosi sense resoldre. Allà no m'ha quedat ningú que trobi a faltar. És com una porta tancada", diu convençut.

El patró de l'abús de les drogues és el més repetit. Enrique Juan del Río té 44 anys. Ara no consumeix, però es va passar sis anys prenent cocaïna de manera excessiva. Per això va quedar fora feina i, després, fora casa. Va acabar al carrer, als bancs de la plaça d'Espanya. Un dia va tocar fons. "Record que cridava a l'ambulància perquè em donassin un tassó de llet amb galletes i acotava el cap. No podia mirar a ningú perquè em sentia indigne", apunta. Com té el sistema nerviós destrossat, pateix unes migranyes molt fortes. Enrique explica que quan sent una punxada pensa que és el seu càstig per cada retxa que va inhalar. "Aquí tens una vida digna, el que et donen és perquè t'ho mereixes, només has de continuar amb ganes d'ajudar", diu.

Tasques amb objectius

Molt enfora del concepte de laborteràpia, a Can Gazà el que funciona és fer feines concretes amb una finalitat definida. Hi ha els que s'encarreguen de l'hort, de tenir cura dels animals o de les feines de manteniment de la casa. Però en tot moment el benefici es pot percebre. A més, el seu model d'autogestió ha millorat molt amb la incorporació de la Casa Llarga, una possessió cedida per la família Feliu-Fernández on han posat en marxa un taller de restauració de mobles, que posteriorment posen a la venda, i una botiga de roba i objectes de segona mà.

Cati Castell comenta que en la mesura que poden pel seu estat físic "tothom fa tres hores de feina, recuperen els hàbits i d'altra banda són conscients que el que treuen és per ells". Aquests guanys els permeten molta independència. "Pràcticament ens autofinançam amb la nostra feina i una àmplia xarxa d'amics", apunta Cati. De fet, dels 147.605 euros d'ingressos del 2012, només 30.000 venien de l'Institut Mallorquí d'Afers Socials. Cal dir que les despeses ascendiren a 142.694 euros, dels quals només 3.000 foren per a alimentació, cosa que evidencia l'elevat autoconsum. I els quedà un excedent de 5.000 euros.

Crítics

Segons els mateixos promotors, aquest monestir franciscà sui generis camina cap a la independència amb l'autoconsum i les decidides passes cap a l'autofinançament. Això els permet ser absolutament crítics amb les autoritats, tal com explica Miquel Àngel Castell: "Jaume Santandreu és un senyor que no calla mai. La llibertat té un preu, però el pagam i som lliures". La darrera acció de Santandreu ha estat llançar un guant desafiant el PP a reunir al carrer cent mil deu manifestants a favor del TIL.