Els camins tradicionals, atrapats entre la llei i la propietat privada

PalmaA Mallorca hi ha més de 300 camins públics tancats, segons les dades de la Plataforma Camins Públics i Oberts. El camí de la Senyora, el camí de la Font Major i el camí de la Cova en són alguns exemples. A través d’aquestes vies arribaven les notícies i el comerç a les possessions antigament. També s’empraven com a dreceres per estalviar temps quan el mitjà de transport era el carro i moltes carreteres encara no existien. El membre de la Plataforma Sebastià Matamales lamenta que, “d’ençà que la terra s’ha convertit en un actiu financer i ha estat objecte d’especulació contínua”, el valor que se li donava antigament a les finques que tenien camins ha canviat. “Abans una possessió que no tenia camí no valia res i ara val molt més si no en té”, afegeix. A les Illes hi ha camins públics barrats pels propietaris de les finques i d’altres que amb els anys i la manca d’ús, la natura ha obstruït.

Què és un camí públic? Qui determina que ho és? Com es gestiona quan una persona compra una finca per on passen camins? Una via és de titularitat pública “quan està oberta des de temps immemorables, se n’ha fet sempre un ús públic i no se sap ni qui ni com es va fer”, explica un advocat expert en camins que prefereix mantenir-se en l’anonimat. Ara bé, adverteix que “un camí pot perdre el caràcter públic si ha deixat d’emprar-se durant molts d’anys i la natura l’ha tapat, si s’ha desfigurat”. Passa el mateix “si fa anys que l’Administració, que té l’obligació de recuperar d’ofici els béns que li han pertorbat –dels quals s’ha fet un ús privatiu–, no s’ha preocupat de si era seu o no”, afegeix. El camí de Ternelles (Pollença) “en el seu moment era reial i públic, però quan varen comprar el castell del Rei també hi va entrar el camí”, conta el misser. També lamenta que, després de presentar “dos plets contenciosos i un civil per determinar la propietat del camí, les sentències varen determinar que era privat”.

Els catàlegs de camins dels ajuntaments reconeixen com a públics les vies que hi estan inscrites com a tal. Però aquesta catalogació “es pot discutir, i la resolució la fa un jutge civil”, explica l’advocat. La Llei balear de camins públics i rutes senderistes de Mallorca i Menorca (desembre del 2018) obliga els ajuntaments a tenir aquest catàleg, però “n’hi ha pocs que hi facin feina”, denuncia el membre de la plataforma Pro Camins de Manacor Sebastià Gaià. Tot i això, assenyala que darrerament hi ha consistoris que “mostren voluntat” per fer-ho, com Felanitx, Petra i Sant Llorenç.

“Hi ha molts camins que no estan inscrits ni als catàlegs de camins ni als inventaris municipals. Sense ser a un catàleg que assenyali que el camí és públic, l’ajuntament no té força legal per dir que és seu”, assegura el misser. En aquesta situació, l’ajuntament ho té difícil per anar a obrir la barrera. “Si el catàleg diu que és públic, el poden obrir i després el propietari posarà un plet si vol. Però, si no hi està inscrit, és més complicat, perquè s’ha de demostrar amb documentació, mapes, plànols o testimonis que hi va haver un pas de públic continuat”, exposa l’advocat.

En cas d’anar a judici, “els ajuntaments tenen més dificultats per defensar-lo”. Malgrat això, Gaià explica que la titularitat pública del camí “es pot demostrar amb documentació antiga sobre la via o si l’ajuntament del municipi hi ha fet obres”. També es pot demostrar “amb les feines que es varen fer en el camí que estan registrades". Antigament, “si no tenien doblers per pagar els impostos de l’ajuntament feien feina per al consistori. Solien arreglar els camins. Aquestes feines s’anomenaven ‘feixines’”, conta.

El president de la Federació d’Entitats Locals de les Illes Balears (FELIB), Jaume Ripoll, desconeix per què hi ha ajuntaments que no fan aquesta feina, segons ha apuntat a l’ARA Balears. Per altra banda, el Consell de Mallorca, que aprova els catàlegs de camins dels consistoris de l’illa, no ha respost les preguntes d’aquest mitjà i s’ha limitat a recordar que els camins són “de competència municipal”.

Hi ha moltes finques de les Illes que estan en mans de propietaris privats, i destaquen zones com la serra de Tramuntana. A un camí privat es pot passar amb condicions: “Si el propietari arriba a un acord amb l’ajuntament o bé perquè l’Administració pacta o imposa una servitud de pas”, que és un dret legal que permet a una persona passar per la propietat d’una altra. “Però no és necessari que sigui per un temps il·limitat”, assegura l’advocat.

En cas que l’Administració imposi una servitud de pas, “si els tribunals la confirmen, el propietari es veurà obligat a deixar passar la gent, però l’indemnitzaran perquè és una limitació important per a l’amo del terreny”, apunta el misser.

Si un propietari d’una finca privada per on passa un camí amb una servitud de pas (que està inscrita en el registre de la propietat) la ven, “aquest dret afecta en tots els termes tots els amos que pugui tenir la propietat en un futur”, explica. Ara bé, adverteix que si hi ha un acord escrit (però que no està inscrit en el registre de la propietat, per la qual cosa no afecta terceres persones) entre el propietari i l’Administració, i això no es comunica al comprador quan adquireix el terreny, s’hi podrà rompre.

A més d’haver-hi acords escrits que limiten el temps i altres factors de pas, “hi pot haver passes de tolerància”, en el cas que un propietari deixi passar per voluntat pròpia sense arribar a cap pacte amb l’Administració. Sebastià Matamales recorda que a una finca de Manacor els integrants de la Plataforma varen parlar amb el propietari “i no va posar cap problema”. “Va col·laborar tot el que va poder”, insisteix. En el cas dels camins públics, l’Administració pot limitar “com vulgui”. Però tant els ajuntaments com els consells insulars tenen en compte “factors mediambientals, que prevalen sobre l’ordenació urbanística”, afegeix Matamales.

Pressió social

La pressió social de les entitats procamins ha estat clau per obrir vies públiques que estaven tancades. Gràcies a la insistència dels veïns i a la manifestació que es va convocar recentment al camí Vell de Costitx per reclamar que s’obrís després d’estar barrat durant 15 anys per un propietari privat, l’Ajuntament de Sineu consultarà amb els serveis jurídics i tècnics del Consistori les dues sentències existents (corresponents al 2009 i del 2010).

Matamales celebra que la Plataforma Pro Camins de Manacor ha aconseguit obrir aproximadament 15 camins. Però recalca que el municipi en té gairebé 36 que encara estan tancats. També reconeix que, per obrir-ne, s’han hagut d’enfrontar amb alguns propietaris. “Ens han empès, ens han posat denúncies falses, però al final no ha estat res”, conta. Tot i això, considera que “no s’ha de fer cap homenatge a ningú per deixar passar per un camí públic”. Hi ha propietaris que es neguen a deixar passar desconeguts per dins la finca i s’han posat plets per aquest motiu. Matamales conta que coneix el cas d’un propietari que tirava fems a un camí perquè no hi passàs ningú.

El cas d’Eivissa

“A diferència de Mallorca, les propietats d’Eivissa són molt més petites, la qual cosa fa que la xarxa de camins sigui molt extensa”, explica l’antropòleg que ha participat en la catalogació de camins d’Eivissa Joan Costa, que calcula que hi ha “milers” de camins tancats. Alguns han estat usurpats “sense interès de fer-ho”, apunta. “El camp s’ha deixat de cultivar i, en molts de casos, els camins estan embossats i plens d’herba, i això facilita que els propietaris se n’apropiïn perquè no s’hi passa”, detalla. S’hi afegeix que, “només Santa Eulària té el catàleg de camins fet, i està incomplet”, diu Costa, conscient de la “feina de formiga i la inversió brutal de temps” que s’ha de fer per catalogar les vies.

L’antropòleg considera que manca “mobilització ciutadana”. I remarca que la turistificació del territori també és ser la causa del tancament d’alguns camins. “Tothom està tip que li passin motos i quads, i que els robin la fruita, i els tanquen. Si no hi ha documentació que els reconegui com a públics, no hi ha manera de defensar-los”, lamenta.

Residents de l’illa denuncien que encara estan tancats, “a trams”, el camí de Portmany, el de la Pitxa i l’antic camí dels Cubells. Malgrat això, els veïns celebren que ells mateixos han obert vies com el camí de Can Lavilla, que “feia més de 50 anys que estava tancat”. “Si els mateixos veïns no el defensam ja veurem quines expectatives hi ha de futur”, argumenten fonts veïnals.