Budisme en femení

BarcelonaUna de les claus de qualsevol ensenyament espiritual és aprendre a apartar els vels que s’interposen entre el que pensem i el que en realitat és -entre el que volem ser i el que som-, depassant unes condicions egocentrades que ens separen de la resta. Apartar vels, treure màscares, trencar ídols... són actes físics assolits amb la implicació de tot el cos, i no només estaments mentals. Quan els actes són físics, els resultats són visibles, palpables; quan ens imbuïm de retòrica, les paraules poden esdevenir nous vels que ens allunyin de l’objectiu pretès: paraules d’alliberament que no alliberen. Per exemple, pronunciar compassió no ens fa ser més compassius, i si bé pot iniciar el camí cap a la veritable compassió, també ens pot portar a erigir-ne una imatge feta a la nostra mida, tergiversada.

La condició humana tendeix a fer-nos agradable el que ens perjudica i a convertir en desagradable el que ens beneficia. És només, però, una tendència, no una característica innata, i d’aquí la insistència de les tradicions espirituals d’arreu a trencar amb aquesta dinàmica destructora. La qualitat de les relacions, humanes i mediambientals, i no les declaracions benintencionades o els actes de devoció, són maneres senzilles d’avaluar el grau d’assoliment espiritual. Un grau que no només és ascendent, sinó també horitzontal, buidat de prejudicis. Pràctic. La degradació ecològica o les enormes desigualtats socials són miralls de l’ànima, interpel·lants, que ens ofereixen alhora l’oportunitat de rectificar ben endins (dins d’un mateix i dins de les pròpies comunitats que volen fonamentar-se per principis compassius, espirituals).

Espiritualitat i inèrcia cultural

Les tradicions que posen un gran èmfasi en aquest treball interior es veuen fortament contrariades quan la pràctica i el tarannà cultural específic anul·len l’esperit crític que comporta qualsevol indagació espiritual. “És fonamental que sapiguem distingir entre el que és cultural i el que és essencial. Hem de ser hàbils per transformar els aspectes culturals, preservant alhora l’essència”, recorda la presidenta de la Coordinadora Catalana d’Entitats Budistes, Montse Castellà, en referència a la desigualtat de gènere que viu el budisme. “Qualsevol discriminació cap a les dones en el budisme és un aspecte cultural i s’ha de canviar, però hem de ser nosaltres, les dones, les que prenguem la iniciativa”, conclou.

Una d’aquestes dones que van prendre la iniciativa a la dècada dels 70 és la nord-americana Karma Lekshe Tsomo, referent de la lluita pel reconeixement de la dona budista. Per a ella, el vincle entre injustícia i falta d’autorealització personal es fa evident en qüestions com aquesta: “El mantra que dones i homes són iguals en el budisme funciona com una mena de cortina de fum per emmascarar les desigualtats clarament visibles. La majoria de budistes sembla que es creguin la seva pròpia propaganda on es diu que homes i dones són iguals en el budisme i, per tant, resten cecs a les desigualtats òbvies que existeixen. Alguns budistes s’omplen de retòrica sobre la importància de les dones, però les estructures institucionals no reflecteixen la participació equitativa”.

Per a la investigadora Rita M. Gross, autora del llibre El budismo después del patriarcado. Historia, análisis y reconstrucción feminista del budismo (Trotta), aquest diàleg intern entre budisme i feminisme genera una transformació mútua: “La veu profètica, a partir d’ensenyaments més primerencs en les modalitats occidentals de l’esperit, irromp de manera nítida i sonora en els meus comentaris budistes sobre les dones. Emprar la veu profètica en el discurs budista potser és l’eina més gran, necessària i útil per a un feminisme budista. Al mateix temps, la transformació mútua també procedeix de l’altra banda, perquè la pràctica budista de la meditació i l’èmfasi budista en la gentilesa sens dubte contribueixen a modular la veu profètica, que de vegades pot ser una mica estrident quan proclama intuïcions i veritats molt valuoses. Potser podem concebre el maridatge de la compassió i la justícia en l’ètica social, així com l’adopció d’un enfocament alhora amable en les seves formes, però vigorosament actiu en el moment d’abordar les qüestions dels privilegis, la jerarquia i la desigualtat de gènere”, explica Gross.

Una visita esperada

Com afirma Karma Lekshe Tsomo, “el feminisme budista és, senzillament, una resposta compassiva a la palesa discriminació de gènere que necessita resoldre’s amb urgència”. Una de les tasques principals és el treball en xarxa de les múltiples cares d’aquest budisme en femení transnacional i massiu. Aquest és l’objectiu, des de l’any 1987, de Sakyadhita, una associació internacional de dones budistes de la qual Karma Lekshe Tsomo va ser cofundadora: “Els ensenyaments de Buda són eines bàsiques per entendre les distorsions mentals, com per exemple els conceptes fixos sobre el jo, que són l’arrel de l’egocentrisme i la discriminació”, diu aquesta monja coneguda arreu pel seu compromís amb les dones budistes, en especial dels països en vies de desenvolupament. I afegeix: “Si posem en pràctica aquests ensenyaments, podem alliberar-nos d’hàbits desagradables i constrictius com el sexisme i altres formes de discriminació. Les dones, basant-nos en la nostra experiència de discriminació que patim de primera mà, podem empatitzar amb altres que també viuen la discriminació i construir nous camins per alliberar la ment d’uns hàbits tan discordants”.

Els dies 12 i 13 de juliol Karma Lekshe Tsomo farà una esperada visita a Barcelona, on participarà en el debat Aportacions de les dones des de les diferents tradicions espirituals en la transformació del món (a la Casa d’Espiritualitat Sant Felip Neri), amb Berta Meneses, Lama Yeshe Chödrön, Lucía Caram, Griselda Cos i Montse Castellà) i pronunciarà la conferència Les dones budistes en les societats contemporànies: canvis i reptes (a la Casa del Tibet). Una bona manera de conèixer, de primera mà, aquesta transformació des de dins, silenciosa, activa, imparable.