‘Bub-bub’, ‘tic-tac’, ‘patapam...’: paraules que imiten sons
Si tancau els ulls i pensau en el soroll que fa un ca, quin so us ve al cap? Probablement, ‘bub-bub’. Si ho demanam a un parlant d’anglès, però, segurament ens dirà ‘woof-woof’, i un parlant de japonès respondrà ‘wan-wan’. El mateix animal, el mateix lladruc, i tres respostes diferents. Aquesta és la gràcia de les onomatopeies: semblen universals, però en realitat cada llengua les adapta a les seves estructures, a la seva fonètica i a la cultura que s’hi vincula
PalmaLes onomatopeies són paraules que imiten sons. El terme ve del grec antic (‘onoma’, ‘nom’, i ‘poiein’, ‘fer’). Des de sempre han servit per posar ordre als sorolls del món: els dels animals, els de la natura, els dels objectes i fins i tot els de les persones. Són paraules que, en aparença, escapen de la regla bàsica de l’arbitrarietat del llenguatge, és a dir, la idea que les paraules no tenen cap connexió natural amb allò que designen. Això, però, només ho fan en aparença, perquè quan les miram de prop veim que tampoc no són tan ‘naturals’ com semblen.
Prenem el cas del gall. En català, fa ‘quiquiriquic’; en castellà, ‘quiquiriquí’; en francès, ‘cocorico’, i en anglès, ‘cock-a-doodle-doo’. Cada llengua tria els sons que li són més fàcils o més familiars per imitar el crit del mateix animal. En realitat, no hi ha un crit ‘universal’ del gall: hi ha tantes versions com llengües hi posin veu.
Combinació de sons
Passa el mateix amb els objectes. El rellotge, en català, fa ‘tic-tac’, com en txec (‘tik tak’) i en alemany (‘tick tack’). En anglès, en canvi, fa ‘tick-tock’; en basc, ‘tiki-taka’, i en japonès, ‘kachi-kachi’. Per què? Perquè cada idioma té unes regles pròpies sobre com es poden combinar sons –el que els lingüistes anomenen ‘fonotàctica’– i això condiciona les imitacions. El japonès, per exemple, evita consonants a final de síl·laba, de manera que allà on nosaltres sentim ‘crac’ quan es trenca una branca, ells hi posen ‘poki’ o ‘paka’.
També hi ha diferències divertides en el terreny humà. Quan imitam el plor d’un nadó, en català posam ‘ue’, ‘güe’ o ‘enguè’; en castellà, ‘buá buá’ i en hongarès, ‘oá oá’. Per riure, en català, ‘ha ha’, en txec tant poden posar ‘ha ha’ com ‘cha cha’ i en castellà se sol escriure ‘jaja’. Són convencions que tenen a veure amb l’alfabet i amb la manera com cada llengua associa so i lletra.
En català, moltes onomatopeies han deixat de ser simples imitacions per convertir-se en verbs i noms. ‘Xiuxiuejar’ ve de ‘xiu-xiu’, ‘xipollejar’ del soroll d’un cos trepitjant l’aigua i ‘brunzir’, de la remor que fa un cos que es mou ràpid per l’aire. Aquesta evolució (l’onomatopeia que passa a ser lèxic ‘de ple dret’) mostra fins a quin punt aquestes paraules poden arrelar en la llengua.
El català, com qualsevol llengua, té un repertori d’onomatopeies molt viu: ‘xup-xup’ per al bull lent d’una olla, ‘cloc-cloc’ per a la gallina, ‘pam’ per a un cop sec, ‘ric-ric’ per al so del grill, ‘zum-zum’ per al motor i ‘patapam’ per a una caiguda aparatosa. Són expressions que es transmeten de generació en generació i que qualsevol parlant entén sense haver de donar gaires explicacions.
Els còmics són un altre àmbit en què les onomatopeies es fan imprescindibles. A les vinyetes dels còmics catalans hi podem trobar coses com ara ‘pam!’, ‘zas!’ i ‘bum!’. En els còmics nord-americans són habituals expressions com ‘bang!’ i pow!’. I en els japonesos, els manga, hi ha un autèntic festival de sons: des de ‘shito-shito’, que representa la pluja fina fins a ‘shiin’ per indicar silenci. Els autors japonesos han convertit les onomatopeies en un codi expressiu tan ric que a vegades poden ocupar mig espai de la pàgina.
Els lingüistes han estudiat que no és casual que moltes onomatopeies compartesquin trets semblants a diverses llengües. És el que s’anomena ‘iconicitat’: certs sons evoquen determinades sensacions. Les vocals agudes com [i] o [e] s’associen a coses petites o agudes; les vocals obertes com [a] o [o], a coses grosses o greus. Per això, en moltes llengües les onomatopeies de cops secs duen [a] o [u], i les de crits aguts duen [i]. No són regles fixes, però sí que es poden considerar tendències que mostren com relacionam el so amb la percepció.
La dimensió cultural de les onomatopeies també és considerable. De fet, sovint les onomatopeies són fonamentals en la narració oral, sobretot perquè ajuden a recrear l’ambient dels contes, les rondalles o les llegendes que s’expliquen. Igualment, en les cançons populars, expressions com ‘ra-ta-ta-ta’ per imitar un tambor són part del repertori col·lectiu.
Pont cap al vocabulari
Més enllà de la literatura i la cultura, les onomatopeies també juguen un paper pràctic en el procés d’aprenentatge. Els infants solen aprendre abans ‘muu’, ‘bub-bub’ o ‘meu’ que paraules més ‘abstractes’. Els sons més fàcils de pronunciar tenen un significat immediat i connecten amb experiències sensorials. Per això molts pedagogs les utilitzen com a pont cap al vocabulari general.
En resum, les onomatopeies són com uns petits efectes especials del llenguatge. Les trobam a la vida quotidiana, als còmics, a les cançons i fins i tot en els jocs de paraules. Ens permeten reproduir sons, donar ritme a les històries i posar un toc d’humor o sorpresa al discurs. Són, al cap i a la fi, una peça més del trencaclosques lingüístic: cada llengua les fa seves, cosa que ens recorda que parlar també és, en part, interpretar els sons que ens envolten.