Bru Rovira: “El gran periodisme té to, estil, posició i mirada: si no, l’escriptura resulta avorrida”

BarcelonaSeiem en una terrassa del carrer Robadors, al Raval, envoltats de persones que probablement podrien aparèixer al seu últim llibre. Solo pido un poco de belleza (Ediciones B) és una galeria de personatges que es debaten entre el patetisme i l’extrema dignitat, com ara una dona a qui li han omplert el pis de rates per fer-li mòbing immobiliari: ella toca el piano però no totes les tecles responen, perquè els rosegadors s’han menjat les entranyes de l’instrument. Tant li fa: ella segueix sentint mentalment les notes absents mentre interpreta Beethoven.

Per què va decidir fer aquest llibre?

Va ser el setembre passat. Havia estat dos mesos de viatge als Balcans i n'havia de fer un llibre. Però no em veia capaç d'entendre encara què passava allà. I per això ara hi tornaré dos mesos més. Jo havia cobert la guerra, però no em veia capaç de reinterpretar ara un regió d'Europa tan bèstia i que avui està repetint de nou la tragèdia amb els refugiats. I, en paral·lel, tenia al cap aquesta història de gent de Ciutat Vella.

Quin impacte li agradaria que tingués?

M’agradaria que fos vist com a literatura periodística. Tant de bo contingui l’emoció de la història, la veritat. I que obri finestres al cap als que el llegeixin. El llibre reivindica que encara hi ha un espai per al periodisme escrit. Perquè hi ha hagut una deserció, en aquest camp. I patim falta d'autoestima amb l'escriptura. Que la gent deixi de llegir i se'n vagi al periodisme compulsiu de les xarxes no és només un problema empresarial o tecnològic. El periodista ha perdut l'autoestima i no es realitza bé en una escriptura llarga i es decep. Hem de tornar a il·lusionar amb l'escriptura periodística. Hi ha una certa moda del llibre: llibres d'històries, biografies, entrevistes. Hi ha interès a llegir sobre les coses, però en l'espai natural, que és el periodisme, que és la finestra del món i la plaça dels nostres debats, hi ha una retirada.

Per què creu que passa, això?

És l’època. El periodista no se sent llegit. Sap que informa, però no percep que se li demani estil i gust. No nota que se li exigeixi alguna cosa més que l’estricta informació. I això és un error. El gran periodisme té to, estil, posició i mirada: si no, l’escriptura resulta avorrida.

¿No busca, doncs, una certa transformació social, quan escriu i publica?

No, no. A mi m’agradaria que el meu lector s’aventurés ell mateix a anar una mica més enllà. Que el meu text no li tanqui el punt de vista, sinó que l’hi obri. Vull que sigui el lector qui acabi el quadre. Prefereixo obrir portes que assenyalar camins.

El llibre fa referència al vell dilema de Plató: o tries bellesa o tries veritat. Per narrar aquests personatges i les seves històries sota una llum empàtica, ¿què ha triat?

Jo he triat la bellesa, però tenint en compte que tots els personatges són reals. Però sí: he buscat la part de bellesa que tenen. Ells s’expliquen a ells mateixos i he acceptat que hi ha un percentatge de deliri i fantasia, però que no deixa de ser el percentatge que tenim tots els éssers humans. El llibre manté una veritat periodística, però els personatges deixen anar els seus deliris subjectius. Els dono sortida i poesia.

Les històries són dures. ¿N’hi ha alguna que no hagi pogut explicar?

Sí, algunes les he tret. Per exemple, d’un dels personatges secundaris no explico quin és el seu final, perquè és massa trist, tot plegat. He preferit sacrificar-ho.

¿Es blinda davant aquests drames humans?

No, al revés. Si alguna gràcia té el llibre és que es tracta d’una conversa. Reivindico la Svetlana Aleksiévitx, ara que a tothom li agrada tant, i a mi el primer. Però és un premi Nobel que aquí ningú havia llegit; jo tampoc. És una gran cronista que ens assenyala el que hem de fer els periodistes. Jo sóc una orella, diu. Sí, però escoltar bé vol dir també parlar: conversar. La confiança amb els personatges me la vaig guanyar explicant jo les meves coses. Si no hi ha empatia i una relació personal, la cosa no funciona.

Per escriure Solo pido un poco de belleza ha gastat molt en tabac: moltes escenes comencen amb vostè deixant uns quants paquets sobre la taula.

Sí, i això en un moment en què jo havia deixat de fumar. Era una tortura! El tabac és present a tot el llibre: és l’aliment d’aquest tipus de conversa sincera. Quan vas pel món, veus que tothom fuma, en aquestes reunions en què s’expliquen coses. I també corre l’alcohol.

El llibre és també un retrat de la gent de Ciutat Vella, un districte que es ven com a model d’èxit urbanístic. Comparteix el diagnòstic?

Al revés. Només cal anar al carrer Portaferrissa, on tinc un dels protagonistes: el van fer fora d’un pis preciós, on havia viscut tota la vida, amb mil argúcies. Ara tot el carrer són franquícies... bah. És trist veure que el progrés acaba sacrificant generacions. Hi ha tot de gent gran que han viscut vides normals, en el sentit que no són marginats, però han deixat de ser competitius en el projecte urbanístic de la ciutat i es fa una massacre d’aquesta generació, que no es pot defensar. I és una llauna veure els turistes ocupant tot el carrer i que la vida social s’hagi tornat només en festa i consumisme, no pas una vida relacional.

Els seus personatges comparteixen una certa necessitat d'explicar-se. Recorren sovint al relat.

La soledat de molta d'aquesta gent se soluciona amb la paraula. Trobant-se. M'agrada la complicitat i l'amistat que comparteixen, que els fa suportar la vida. És la gran crossa de la vida: la persona necessita l'altre. La relació. El barri. A vegades pengen d'un fil, però se sostenen per les seves relacions.

El llibre combina moments duríssims amb d'altres d'una humanitat que desarma.

La bellesa i el dolor vénen sempre barrejats. A mi m'agrada que els personatges tinguin imperfeccions. En la vida de la gent sempre hi ha secrets. Tothom està marcat. Però sí, hi he posat romanticisme: la dona que brinda sola. O la que després de servir tota la vida la fan fora als 60 llargs i és llavors quan aprèn a llegir. I avui llegeix Tolstoi i és una gran lectora: descobreix en la gran literatura coses de la seva vida. El periodisme hauria d'oferir exactament això, la capacitat d'evocació.

¿Fan falta més històries, doncs, en el periodisme?

Això ho anem repetint tots, oi? Però no és pas les històries en si: és posar-hi intenció i to. No cal anar a buscar les històries als tribunals: n’hi ha a tot arreu. Fent crònica política es podrien treure grans relats. El color està també en la informació: falta narrar, també quan fem notícies. L'altre dia llegia una peça que era la més llegida a la web: un nen havia tirat un clau per un balcó, i se li havia clavat al cap a algú. I aquí acabava la notícia. Doncs aquí hi ha una història. Què li ha passat al nen? Què va fer l'home? Quants centímetres se li va clavar? No hem d’anar a buscar històries com qui va a buscar bolets: el que cal és canviar l’escriptura periodística.

I la seva història, l'explicarà mai?

No, no m'ho he plantejat mai. Una biografia, vol dir? Els llibres que jo escric són terapèutics. Escrius perquè et treus un pes de sobre. T'expliques a tu mateix: volies treure alguna cosa i ho vomites en forma de llibre. Per als que hem fet periodisme internacional i hem viscut coses traumàtiques, l'escriptura ens evita de quedar atrapats per les coses que ens fan mal. Jo, amb aquest llibre, tanco un capítol, i ho faig amb un regust agradable. I, com deia Borges, quan tu escrius, t'escrius. Si ets honest, hem d'acceptar que qualsevol text teu et conté.

Com veu les noves fornades de reporters?

Els falta llibertat, als joves. O potser és autoestima baixa, o por. Escriure vol dir trobar el teu estil, la teva veu. Jo, quan entro al Tele/eXprés, el primer que veig a la redacció és aquella colla d'animals, tots molt bons. El Luján, el Sagarra... I penso: aquí, o faig alguna cosa que pugui dir “Això ho he escrit jo”, o no seré ningú. Però aquesta por que veig en els joves no crec que sigui problema de les empreses. Potser és l’educació d’avui, que passa molt per qualificar la gent. L’escola segrega els que són diferents i la societat ho imita. El periodista és un boig total, si no, no funciona. Aquesta bogeria, que haurien d’expressar, la reprimeixen, i això fa que s’adormi la qualitat. Perquè el periodista ha de tenir aquesta subjectivitat, que és molt d'agrair.

Doncs durant molts anys a les facultats feien dogma de la presumpta objectivitat.

Doncs cagada. Sense subjectivisme no hi hauria Pla, ni Gaziel, ni Sagarra. Qui cobreix un viatge del president pot narrar, no cal que es limiti només a repetir les paraules que diu el polític. És l'escriptura el que dóna volum. A l'ARA vaig escriure una crònica quan va haver-hi l'atemptat del Charlie Hebdo. I tot se centrava en l'excrement d'un colom que queia sobre l'americana de l'Hollande, just en el moment en què saludava les víctimes. La redacció del setmanari es va fotre a riure, esclar. I aquell detall donava més informació que limitar-se a dir els noms de qui havia saludat el president. Els periodistes que tothom admira són els que han tingut una subjectivitat. Una subjectivitat controlada, en la qual no es canvien els fets, esclar.